Vam marxar un grup de cinc persones. L’Afra era de Barcelona, el Ramón de Madrid, el Gabriel de València, el Cerni d’Andorra, i jo. Només coneixia el Cerni i havia entrevist els altres la nit abans. El Cerni, a qui havia conegut tot just al començament del meu procés, havia estat set mesos a la selva. Portava els documents, els bitllets d’avió i els diners i ens acompanyaria fins a Prato Raso. Entre tots portàvem molt d’equipatge, ja que dúiem productes mèdics contra la malària per ajudar la gent d’allà, mosquiteres, cinc litres d’oli d’oliva per cap i marxàvem per tres mesos. Jo portava la medicació dins l’equipatge de mà. Ens vam trobar a l’aeroport del Prat i vam agafar un avió fins a Lisboa. A Lisboa ja ens esperaven per embarcar tot seguit cap a São Paulo. El vol durava onze hores. Jo no vaig dormir. Vam parlar bastant entre nosaltres i després vaig llegir i escriure dins l’avió, em sentia tan feliç i lleugera que se’m va fer curt. Fins i tot l’abstinència de fumar se’m va fer fàcil. Creuava l’Atlàntic cap a un nou continent i cap a una transformació. A São Paulo vam fer escala una nit. En aquell moment vaig parlar per última vegada amb la meva mare, jo emocionada i ella amb el canvi horari a la veu. Recordo que el Cerni ens va dir d’aprofitar un hotel de quatre estrelles, que serien de les últimes comoditats de què gaudiríem. Vam anar a sopar a un bon restaurant argentí. I el Cerni també ens va dir d’aprofitar bé l’àpat, i que encara ens podíem beure una ampolla de vi. L’Afra i jo, que compartíem habitació, vam dormir bé. Hi va haver bons sentiments entre totes dues. Ella tenia un problema amb l’anorèxia, no s’estimava, com tots els que anàvem dins d’aquella aventura; havíem de resoldre moltes coses. L’endemà vàrem visitar una mica São Paulo i vàrem anar cap un altre aeroport per agafar un avió cap a Brasília. Ja era de nit. El vol durava una hora i escaig. Vam fer una breu escala a la capital sense sortir de l’aeroport i vam agafar un altre avió cap a Rio Branco, cinc hores de vol. Vam sortir que ja era fosc i vam arribar a Rio Branco passada la mitjanit. Rio Branco ja era un món diferent. La humitat era molt densa. El nostre equipatge el varen agafar uns taxistes coneguts pel Cerni i que retrobaríem en un altre lloc. Vam anar a un hotel, on vam dormir només unes hores. L’aigua no era gaire calenta, però feia molta calor, la nit, la boira, tot s’enganxava. L’endemà, ben d’hora, vam anar de nou cap al petit aeroport de Rio Branco, on ens esperava una avioneta. I al cap d’una hora vam arribar a Boca do Acre, sobrevolant una part de la selva amazònica. Jo ja havia volat amb avioneta, i l’adrenalina anava pujant. De Rio Branco a Boca do Acre es trigava, amb cotxe, de sis a set hores, eren tres-cents quilòmetres de pista fangosa. Un camí que vaig fer després unes quatre vegades… Per situar-nos, Rio Branco no quedava gaire lluny de la frontera amb el Perú. Boca do Acre era una com un poble de cowboys; les cases eren cabanes, el terra, polsim; l’hotel La Floresta, com d’una altra època, un lloc a la riba del riu Acre on hi havia tràfec de canoes de rems, de motor, plenes de fruita, de fustes, de gent, de coses. Olors, colors d’un món que anava amb la lentitud i el frenesí del clima. Vam tenir temps de menjar una mica, de beure una cervesa ben freda que vam pujar a la canoa. Les maletes anaven en una altra canoa, els embalatges de plàstic encara aguantaven, tot i que estaven recoberts de fang vermellós. Venien darrere nostre. Era l’època seca, però les aigües, malgrat tot, estaven bastant altes i vam baixar a motor tot el riu ample. Només hi cabíem nosaltres, amb els dos canoers al motor i al timó, l’Afra, el Cerni i jo asseguts amb la motxilla als peus ben al mig, i el Ramón i el Gabriel mig ajaguts a la proa. Hi havia d’haver un cert equilibri!

Per mi tot era poesia. Era com tornar a la Divina Comèdia de Dante. Era com tornar a creure de valent en el veritable miracle de l’amor. La revenja sobre mi mateixa i la concepció de la vida. Aquell paisatge era salvatge i tan savi. Vaig veure els famosos dofins rosa d’aigua dolça. Vam parar en un lloc anomenat La Fasenda, on vam canviar de canoa, més lleugera per endinsar-se en el riu estret que portava a Prato Raso. La Fasenda era un niu de mosquits, una pausa curta per estirar les cames i prendre un refresc. Sis hores i escaig de canoa i vam arribar al petit port de Prato Raso. Ens esperaven unes quantes persones, amics del CITA, personal d’IDEAA i la Liliana. La Tere m’havia dit d’ella que era una gran dona i que em deixés ajudar. En abraçar-la vaig entendre que seríem amigues. Les maletes arribarien l’endemà. M’esperava el meu amic Pancho Muñoz, estava encantat, feia dos mesos que hi era. I, realment, jo a penes en sabia res, de tot allò. S’havia de caminar una estona per accedir al campament. Em va acompanyar fins a la meva cabana, que era de les més retirades, em va deixar roba neta i em vaig dutxar sota les estrelles. Teníem una cabana individual molt maca, oberta. Hi podien entrar tots els bitxos de la selva. Estava construïda sobre peus de fusta alçada i hi havia una escaleta per accedir-hi. Una veranda florida amb hamaca i tauleta, una teulada de fulles, un càntir d’aigua potable, i a dins un llit gran que m’havien preparat amb la mosquitera. Hi havia uns espais per posar-hi la roba i els llibres. La dutxa era fora, aigua freda damunt d’un terra de fusta. Un llum que anava amb una placa solar i que no durava gaires hores. El Pancho em va fer una acollida inoblidable, els consells de la nit, del dia a dia, sobre les bèsties, sobre la confiança, sobre els altres. Retrobaria la Lorena, coneixeria les noies psicòlogues, Marta Cutchet i Débora González. El Pepote, monitor del grup. I els que eren allà feia temps, retrobaria el Jaime, el Kike, l’Alfred… El campament era gran, hi havia repartides unes dotze cabanes a cent metres les unes dels altres. Una cabana principal al mig, bastant gran, de dos pisos, anomenada La Maloca. Era el lloc on hi havia la cuina, el menjador, unes hamaques i uns divans de coixins per a un espai de teràpia. A dalt hi havia dos despatxos per al telèfon i internet, si és que funcionaven. Tot depenia d’una antena situada en un arbre altíssim al qual només sabia pujar un natiu. Hi havia una altra construcció, també de fusta, on es guardaven les medecines per a la malària, on hi havia un rebost i on s’allotjaven en dues habitacions petites, a dalt de tot, el personal d’IDEAA. Teníem una bomba que anava amb gasolina; si la gasolina arribava, bombava l’aigua del riu per omplir els dipòsits. Però s’espatllava sovint. A cada costat del campament, uns lavabos. Però s’embossaven i quedaven lluny de les cabanes. De nit no era evident, així que aviat em vaig acostumar a fer les necessitats a la selva, darrere la cabana. A fer forats a terra i tapar-los… La llei de la selva t’obliga a canviar els hàbits diaris. Hi havia un pont de fusta que recordava El pont sobre el riu Kwai! Un espai cobert, però obert als quatre vents, per fer activitats de ioga i altres teràpies. Hi havia un apartat per reciclar la brossa. I un hortet on sobrevivien quatre tomàquets i cinc pebrots, algun enciam, sis pastanagues… Si venien les formigues tot se n’anava a fer punyetes. La norma número u era respectar la naturalesa. El Mia ens havia prohibit fumar dins del recinte. Lluny, al voltant, hi havia unes tanques perquè els bous no poguessin entrar. I nosaltres fumàvem de cara, fora les tanques, i també d’amagat, a les cabanes. És clar que sí! No ho puc amagar. A alguns pacients que havien viatjat amb el Mia els havia obligat a llençar per la borda el tabac i altres coses. Jo no n’havia dut de més, i com que en aquest aspecte era transgressora —com la majoria—, ràpidament, en acabar-me els Camel, vaig saber que els canoers t’aprovisionaven amb un tabac dolentíssim, però era el que hi havia, que es deia Hollywood. A quaranta minuts a peu per un caminet ben enmig de la selva s’arribava a Mapiá, un poble aleshores, vora el riu amb més ponts de pel·lícula, amb un parell de llocs de queviures, ous, pa, Coca-Cola, l’alcohol estava prohibit. Hi havia una pousada, una casa de repòs per als malalts, un metge per cobrir molts quilòmetres al voltant. Hi havia un centre d’internet que funcionava igual que el nostre, malament. Un parell de cabines de telèfon que amb prou feines anaven per trucar a Europa. Hi havia una gran església en forma d’estrella. A Mapiá vivia una gran comunitat de la religió del Santo Daime. Els primers dies no hi vàrem anar, esperàvem el Mia.

Però el dia a dia estava fet de moltes coses, sobretot per als primeríssims. A les sis del matí, ioga. A les vuit esmorzàvem, era l’àpat més desitjat del dia. Jo tenia la medicació a la nevera de La Maloca i havia d’estar pendent que no s’apagués el corrent i es desfés tot. Era un patiment, i m’havia de prendre moltes pastilles cada dotze hores. Era un pacte respectat per tothom. Després teníem temps per arreglar la cabana i fer treballs en grup. L’hort. La brossa. Obrir camins. Recollir força citronella per posar-la sobre les cabanes o als espais on fèiem xerrades i treballs; allunyava els mosquits i tenia un perfum especial. Fèiem excursions per la selva. Teníem temps per a nosaltres. Dinàvem a la una. Hi va haver moments en què teníem cuinera i moments en què la cuinera vaig ser jo. Menjàvem més o menys el mateix cada dia. Arròs, mongetes, tot barrejat i ben cuit, la carn dura, el pollastre era petitíssim i tothom atacava. Hi havia plàtans, que es fregien, hi havia l’època dels mangos. Però poca varietat. Després del dinar hi havia descans, era l’hora més calorosa. I jo anava al riu a banyar-me sense por. Vaig descobrir les granotes, els macacos, els insectes. Van ser ells que em van adoptar. A les cinc de la tarda, si es podia es feia esport, jugàvem a voleibol. Després, suats, ens tornàvem a llançar a l’aigua. Fèiem una reunió a les sis, quan queia la nit, per parlar cadascú de nosaltres de com estàvem, com ho vivíem. Sopàvem a les set i després fèiem el que volíem. Els que estaven cansats se n’anaven a dormir. Els inquiets com jo i altres ens reuníem una estona en una de les nostres cabanes. Escoltàvem música si ens quedava llum, i si algú tenia un ordinador que encara funcionés i tingués bateria, veiem mitja pel·lícula. Però tothom respectava el poder de la nit i de la selva. La seva humitat, la seva foscor. Amb els ulls oberts em balancejava a l’hamaca i després em refugiava sota la mosquitera, la porta tancada, però per la teulada podia entrar una rata, un ratpenat, una taràntula. Sort que aquestes coses em varen passar uns quants mesos més tard. Però les primeres nits varen ser de pànic. Havia deixat la medicació per a dormir. Només esperava el primer raig de llum per fer un bot. Prendre una dutxa, córrer a La Maloca, omplir una tassa de cafè de filtre ben negre i ben calent. I instal·lar-me davant la sortida del dia, a les cinc del matí, i escriure sobre la màgia inexplorada. El primer mes va ser d’adaptació, érem lliures de tornar, i jo volia tornar. Em deien «Terapión», de tant que em picaven els mosquits. Inquieta, trobava a faltar la meva gent. El Mia m’havia obert els ulls amb l’ayahuasca, però em semblava que ja ho havia vist tot. El Mia havia arribat amb un parell de persones més, entre elles Joan Samarra, amb qui vaig arribar a riure com feia temps que no reia. Perquè tornar a riure com una boja era un esdeveniment que s’havia d’aplaudir. Havíem fet uns treballs amb el Mia sobre el seu ritual, treballs que després integràvem tots junts. La saviesa de la Liliana em va portar a escoltar els meus sentiments. Vaig ser a Mapiá fent feines del Santo Daime. Pensava que ho havia après tot. Vaig tenir la sort de tenir el Pancho al meu costat, un amic que havia aguantat tres mesos i que marxava, se’n volia tornar. Que em va dir: «Espera un mes més! I decideix. Però Giovanna, t’aconsello que et quedis». I m’hi vaig quedar tres mesos i mig, perquè vaig entendre que havia d’aprendre moltes més coses i que la reconstrucció de la meva vida l’havia de trobar allà, dins meu, amb els mosquits, la soledat, l’enyorança, les pors. Els meus pares estaven bé. Aprofitaria fins a l’agost, que ells ja serien a Barcelona. Havia de tornar per força pels anàlisis a l’hospital. Havia de fer la prova del Kambó, la vacuna de la granota, prendre més ayahuasca per entendre el seu sentit en la vida. El Rafa m’ho havia dit, que com més paciència tingués, més m’aproximaria a la llum.

Vaig aprofitar aquells gairebé quatre mesos. A través de les meves cartes s’entén l’evolució i la transformació de tot el meu ésser. Em vaig posar dues vegades la recomanada vacuna del Kambó durant la primera etapa a Prato Raso. És una granota que porta un verí que és molt medicinal. Venia a fer-ho un nadiu especialista. Havia de ser en dejú i a l’alba. Et feien unes cremades al braç o a la cama amb un bastonet de fusta i t’aplicaven una petita dosi de verí sobre cada ferida. L’efecte durava uns quinze o vint minuts, l’antídot era l’aigua. Deixaven anar la granota i tu et disposaves a morir. Realment tenies aquesta sensació terrible, et posaves vermell com un tomàquet, se t’inflaven els ulls i els llavis, suaves el que no havies suat mai en tota la vida, vomitaves la bilis i després et tiraven a l’aigua… I ressuscitaves. En total ho vaig fer quatre vegades, i tot té un perquè. No estaves obligat a fer-ho, però em varen dir que era molt important per a les defenses. Així que vaig morir unes quantes vegades. I també vaig fer una cosa que es deia «la crucifixió maia». Un cop a l’any venia un xaman mexicà. Érem els «mininos de Prato Raso», així ens veien, veníem d’Europa, per a ells érem rics i de vegades queies en algun engany, que recordo amb molta simpatia. Ens ho fèiem fer els més animals de tots, els més «psicòpates», ja que érem a la selva i ens rendíem als seus peus. La teràpia durava una hora, durant la qual aquell tipus, amb un gran somriure i cara de no haver fet mai mal a ningú, començava per un massatge que et tocava els nervis d’una manera tan brutal que primer et posaves a riure i, segon, començaves a cridar perquè era una tortura, et sentia tot el poblat! I tercer, acabaves plorant i suplicant que s’acabés. Finalment, a les dones ens estiraven els cabells, i als homes… us ho podeu imaginar. Ara bé, després d’aquestes «teràpies alternatives», us asseguro que em vaig sentir molt alliberada, alleugerida, descarregada, estimulada. Vam ser pocs els que ho vam fer, però això ens feia pujar l’ego i l’autoestima. A Prato Raso de vegades érem deu, dotze, divuit, i de vegades molts menys, també vaig arribar a quedar-me sola al campament tota una nit mentre els altres eren a la vila de Mapiá. Però em sentia valenta.

L’ayahuasca era el més valuós del procés, i el més preciós era tot el que ens envoltava. Durant els tres primers mesos, els treballs amb aquesta substància eren molt supervisats pel Mia i la Liliana. Fèiem tests psicològics contínuament. Teníem quadern de bitàcola, apuntàvem els treballs que fèiem, el que ens passava, i després de tot això l’endemà en parlàvem durant les reunions. El Mia tenia un ull tan clínic i tan cert que veia de seguida com t’anava la història. Ho fèiem cada quinze dies, o cada tres setmanes. Començàvem cap a les set de la tarda, ja de nit. Vestíem de blanc. Ho fèiem en cercle, asseguts, amb disciplina i fermesa. El beuratge era agre. Durant el treball se’n prenia tres cops i el procés durava sis hores. El Mia tenia un repertori de música a l’ordinador i tot un muntatge amb altaveus. Hi havia els silencis, amb els sorolls de la selva. Obríem el treball tots junts dempeus, i l’intentàvem acabar tots junts també, drets, asseguts, estirats en un hamaca en un lloc al mig del campament que es deia chapéu. Era rodó, obert i amb un sostre de branques. Hi posàvem flors, espelmes, ho fèiem càlid. Una mica més lluny es preparava un gran foc. Hi havia dues o tres persones del mateix grup que tenien experiència, ens cuidaven quan sortíem disparats, per plorar, morir de nou, sentir, vomitar, riure… Tot estava mot ben controlat. Els cuidadors es deien «fiscals». També prenien la substància. Feien part del seguiment. Després jo vaig fer durant molts anys de «fiscal», de cuidadora en els treballs, un cop tornada del Brasil. Sempre acabaves bé, rèiem molt, uns es retiraven tot seguit, a d’altres en agradava seguir viatjant junts, menjant alguna cosa. Una dutxa, l’aigua era bona per acabar de netejar el cos i l’ànima. L’endemà seguies pujant a les altures i després venien les certeses d’una substància intel·ligent que et feien baixar de cop i tocar de peus a terra. Rellegia el Mirall fràgil de Salvador Espriu que m’havia trobat la meva mare abans de marxar.

L’acompanyament i la integració de les sessions eren molt importants. Quan el Mia no hi era, ho feia la Liliana, o la Judit, una psicoterapeuta antropòloga que va venir uns mesos per ajudar-nos. I després ja vàrem descobrir el Santo Daime, a Mapiá, treballs espirituals, on es canta i es balla, en aquella església en forma d’estrella. Treballs amb portes obertes o de concentració, de portes tancades. Una altra manera de veure l’ayahuasca. Jo recordava els pocs consells del Rafa, però tan nítids: que si no m’agradava des de dins, que m’ho mirés des de fora. El ritual ancestral que feien aquesta gent també em va captivar. Però el Mia no volia que ens disperséssim gaire a Mapiá, a vegades era una manera de fugir, o et podies confondre en un camí no escrit per ell. Els treballs de «mata» dins la selva de dia, els treballs solitaris de cabana, em varen transportar més enllà de les memòries de Marco Polo, que tant agradaven al meu pare. Havia de tornar a Barcelona. Havia de retrobar la meva gent, havia d’aterrar una mica, fer les anàlisis indispensables, renovar el visat, ja que volia tornar a la selva. El Mia hi estava d’acord. L’Afra a punt de partir, i el Mia amb uns quants més. Entre ells Jaume Vidal, amb el qual després compartiria anys d’amistat i que molts mesos després m’ajudaria a retranscriure els meus escrits. Vaig veure marxar gent i vaig conèixer gent nova. Vaig tornar amb un amic de Vic, el Pep, canoa cap a Boca do Acre, el riu sec, vam trigar deu hores, taxi per pista de fang, tres-cents quilòmetres fins a Rio Branco. Unes hores d’hotel, una dutxa. Un vol cap a Brasília, unes hores més d’hotel, i de nou cap a São Paulo, on ens vam separar, ja que ell anava via Madrid i jo via Lisboa. A Lisboa ja vaig poder trucar a casa. Els meus pares em van venir a buscar. La felicitat era absoluta aquell mes d’agost.