CARTA AL DOCTOR XAVIER FÀBREGAS

Horta, 3 de desembre de 2008

Estimat Xavier,

Tinc un manuscrit començat que no puc acabar mai: m’hi he dedicat, però amb un compàs poc segur. Avui, en rebre la teva trucada, m’has omplert l’espai i aquella carta tan promesa serà la que obri per fi aquest manuscrit. Doncs és a tu a qui primer haig de fer referència en aquests escrits.

Recordo, gairebé al fil de l’impossible, com animadament em vas escoltar la primera vegada que em vas veure. Jo estava a les fosques i només se’m veien els ulls. I la meva mare, al meu costat, vacil·lava, amb un cert arrossegar en les passes d’una filla que estava perdent. Només volia que arribéssim tots a un acord. L’extraordinària distinció de la teva presència i la teva qualitat humana ens varen seduir a l’acte, estàvem tan cansades. I totes dues vàrem marxar excitades i pensant com convèncer el meu pare sobre el preu a pagar… Però com que la meva mare no li va amagar mai res, el gris es va resoldre. Perquè, és clar, fou aquella tarda mateixa que la meva mare li deia que si el lloc, que com eres, que les meves cordes volien aguantar i que ella tenia la sensació que allò em podia treure de les flames de l’infern. Jo hi estava ben disposada. Per al meu pare res no importava més que jo pogués sortir-me’n, i mentre s’embarcava altre cop ondulant camí avall per fer cent pinzellades i seguir pintant, va acceptar, agitat, encarregat de remar un altre cop. Tu els vas conèixer, i és absurd demanar-te coses. El meu pare va ser un home formidable i ell sempre estigué satisfet per la teva claredat. Llàstima i sense ressentiment que us vàreu veure poc, i que d’un dia per l’altre es va trobar que havia de posar-se a la dreta d’un altre home, un altre metge que dirigia la clínica, el teu germà Josep Maria, ja que tu vas marxar i ell no es va poder acomiadar de tu com hauria volgut. I evidentment deia que éreu ben diferents tots dos…

Però com que el cel era divinament misericordiós, infinitament benigne i li estalviava dolors, i com que l’explicació científica del Mia sobre el Brasil el va convèncer, ja reposat, abans d’interpretar-ho, amb esforç, amb angoixa, aventurer i creient de la meva voluntat, va dir que endavant. Tot això, serè i raonable com era, fet de coses ordinàries com era, era la veritat aleshores; la bellesa era la veritat. I quan vaig tornar la bellesa era pertot.

Però les branques s’aparten. Un home vestit de blanc que caminava lleuger vers elles ens va deixar ja fa dos anys. De fet, li dec l’oportunitat sencera d’haver pogut anar a Dosrius i ser pacient teva durant gaire bé cinc mesos. Li dec molt més que això. I és clar, Déu sap el que li dec a la meva mare, de resultes d’un instint natural. Tota una vida és poc per fer sorgir tots els matisos dels significats de la seva personalitat, la seva tendresa, la generositat. Una dona oberta, d’ulls blaus, pàl·lida, amb una barreja d’orgull i el gust suprem a l’existència, el poder d’agafar l’experiència i fer-la voltar, a poc a poc, dins la llum.

El 6 de gener de 2009 farà tres anys que vaig tornar del Brasil, i n’han passat de tots colors. L’ànima havia de desafiar-me a endurar. Però sens dubte no m’oblido mai de tu, ni del teu nom, estimat Xavier, de com vas ser-ne, de bon ambaixador, de bon metge, absolutament al capdavant de la seva professió, que molt sovint ha de decidir qüestions d’una dificultat angoixosa. Allà, prop dels que tenien problemes com jo, vaig tornar a trobar la dignitat, era el que sentia. Calia dir simplement el que hom sentia, i tu m’hi vas ajudar. Perquè tu vas creure en mi des del primer moment que em vas sentir parlar. La vida en aquells moments em semblava poc generosa, però hi havia l’afecte familiar; l’honor, el coratge i tot això ho vas saber captar en una combinació de decisió i d’humanitat. I el meu crit era greu.

Que bonic poder seguir lluitant, però cal lluitar, vèncer, tenir fe en Déu.

El coneixement ve pel sofriment, això és cert. Però any rere any, aquella processó, aquella vida, aquell vot durant la mort del pare en l’aspre corrent d’un glaçar, d’un pètal blau, d’uns quants roures, em porten dia a dia, pas a pas, endavant per no tornar enrere. I això és el que m’omple la vida.

Gràcies per aquells mesos, per aquella visita teva quan va morir el meu pare, que ens va emocionar a la meva mare i a mi, per estar present a les nostres vides.

Una abraçada molt forta,

Giovanna