CARTA A JOSEP MARIA FÀBREGAS
Prato Raso, 20 de novembre de 2005
Estimat Josep Maria,
No és aquesta l’última carta que t’escric, però és probable que sigui l’última que t’envio des d’aquí.
He escrit molt i m’ha faltat temps per escriure més. Necessito moltes hores per plasmar allò que veig, allò que sento, damunt del paper. Acostumar el cap, els ulls i tot el cos a un ordre dins del dia i de la nit, a la llum d’un clima intransigent que envolta tot aquest ritual meu, és un exercici que vol silenci i calidesa. No tot és difuminar paraules i vestir-les de seda, sinó també transformar sensacions en paraules que es fonen a la boca i s’endinsen en la intimitat. D’adolescent ja escrivia de nit, molt sovint fins a fer-se de dia. Però en els darrers anys aquest costum desordenava la meva qualitat de vida durant el dia. Abans de venir al Brasil ja m’havia acostumat a vèncer l’insomni mimant la transició de la nit al dia, escrivint a l’aurora. Tenia disset anys quan va morir l’escriptor cubà Alejo Carpentier, un amic entranyable dels meus pares. Recordo que era gran orador, era algú que amb la seva conversa brillant va saber despertar en mi certa magnitud d’un vocabulari fascinant. Em va explicar que es llevava molt d’hora, escrivia a l’alba, i em va explicar per què. Sempre apareix aquest record quan agafo la ploma enmig de la llum fragmentada per la sortida del sol.
Aquí hi ha milers de gestos al dia que em recorden les persones que he conegut i estimat. He recuperat molta memòria, però també s’han despertat aquells records que jo despistava; potser és per això que aquesta segona etapa a la selva m’ha semblat més dura de viure, però sens dubte més constructiva, amb més solitud i més lluny…
L’ayahuasca m’ha guiat pels camins del no viure del passat, ensenyant-me el més salvatge de la humanitat, obrint-me portes que un sisè sentit m’ha fet tancar. Les meves pors i la por dels altres. He escrit cadascuna de les meves experiències, una manera d’integrar i fixar els meus neguits d’una aparent realitat.
En aquest camí que també m’ha portat a l’entremig de la llum i la foscor, entre el cel i la terra, entre l’abisme i l’infern, m’he enfortit esperant amb temor l’atac de pànic que mai no he tingut. No és fàcil ordenar tan sovint l’estat alterat de la consciència. Necessito ordenar i equilibrar la realitat.
D’ençà del dia que vaig entrar al CITA, el teu germà Xavier va dir que ell no dubtava gens de la meva voluntat de sortir de l’infern de la droga, i durant els mesos que va estar al meu costat aquest pensament no el va abandonar mai.
I crec que aquest sentiment també el varen tenir el Santi i l’Ester, que recordo que no varen deixar mai d’ajudar-me i fer-me costat, sobretot quan la meva salut es va debilitar i, amb ella, el meu estat emocional. Tot i que ells potser no «creuen» gaire en aquest procés al Brasil, tampoc no m’hi van posar entrebancs i diria que més aviat es varen unir al meu entusiasme i a la meva fe de seguir lluitant. Estic segura que quan torni ells també estaran contents de compartir amb mi els resultats d’aquesta experiència i confio que em seguiran acompanyant si necessito ajuda.
Sóc valenta, sóc forta i lluitadora, però aquestes paraules tenen gust de metall a la boca. S’ha de donar a tots aquests adjectius la calidesa d’una tonalitat metal·litzada, ja que el plom s’enfonsa, s’incrusta, explota… He recuperat els colors de les sensacions, dels sentiments, de les emocions, perquè hi ha coses que han canviat de color però no de sentit.
Marxo el 15 de desembre. Me’n vaig a passar el meu aniversari, el Nadal i el Cap d’Any a l’Argentina. Torno a Barcelona el 3 de gener. L’Argentina, d’alguna manera, m’agafa de camí. A Mendoza hi tinc un amic entranyable, però aquesta no és una carta sobre ell. Em fa molta il·lusió veure’l i sé que no me’n penediré.
He començat un temps de realitats, conscient de la meva elecció, perquè la vida no és només en el camí de l’ayahuasca. La vida és amb mi, però la substància de la naturalesa m’ha retornat la força i el poder salvatge de la meva esperança i de la meva rebel·lia.
No fa gaire vaig escriure: «Un sorbo de riesgo apaga por fin este silencio y despierta mi sed de ser consecuente con lo que siento…».
El que no deixa de preocupar-me és l’arribada a Barcelona. Hi havia la possibilitat de compartir el pis de la Judit, però ella ja s’ha compromès amb altres persones. Ara mateix no tinc casa i necessito un lloc on aterrar i on pugui ordenar a poc a poc la meva vida diària. Tu saps de la importància de protegir-se a la tornada i de fer-ho bé, sense que això resulti gaire brusc. Dubto que tinguis a punt la infraestructura de la qual em vares parlar per acollir els que tornen del Brasil, adaptada a tot plegat: les condicions econòmiques, els costums que ens han impregnat, el silenci, la intimitat, la serenitat…
Espero que em facis costat i m’ajudis a equilibrar la solució, almenys en la boja carrera de tornar a la realitat que m’espera.
Crec, estimat Josep Maria, que he fet un procés molt llarg, amb moments difícils i dolorosos, que he mantingut un respecte i una dignitat constants, ja que no només he confiat en mi mateixa, sinó que també he confiat en tots vosaltres.
Tinc amics més que entranyables al meu costat, amics que també han fet aquest procés amb mi i que m’acompanyen en aquest camí de retorn.
Sempre he confiat en el Rafa i tinc molts motius per seguir-ho fent.
Una abraçada molt forta.
Giovanna