CARTA A MARTA CUTCHET

Canyamars, agost de 2006

Estimada Marta,

Quan em vaig embarcar en aquest viatge que encara no sé si algun dia acabarà, tenia coses molt confuses i d’altres que, per la manera de ser de cadascú, tenia bastant clares. Però aquest viatge va començar fa molt de temps; tal vegada quan vaig néixer, créixer, quan vaig començar a viure i a sentir…, quan em vaig enfonsar. Els temps de silenci no cal diluir-los, es filtren pels ulls. M’han caigut moltes llàgrimes, però no m’he queixat i per moments m’he queixat molt sense ser capaç de plorar.

Et vaig conèixer al Brasil en ple cor de l’Amazònia i d’ençà del primer raig de sol, al llarg de gairebé cinc mesos, sempre vas ser prop meu, pel teu tarannà responsable com a psicòloga, pel teu interès a saber coses, per la teva amistat que retrobaria mesos després. Vàrem veure juntes l’alba mentre ens endinsàvem dins la selva i, tot xerrant de gustos personals, la pintura i l’atzar, ens varen revelar de nou que de vegades el món és ben petit. Hem parlat de somnis, aquesta és la naturalesa més exacta dels nostres diàlegs.

Tots els instants en què m’has acompanyat, allà on fos, a Prato Raso, a la meva cabana, a Mapiá dins l’església, ballant totes dues quan l’únic llaç que ens mantenia unides era estar l’una al costat de l’altra minuciosament ordinàries, amb una força, un moviment fluid cap enrere, jo sentia l’olor de la pell que m’envoltava i els cedres gegants que et feien volar quan te’ls miraves asseguda. Aquells moments en què les nostres paraules semblaven escarransides i metàl·liques i ens avergonyien. Però de fet tot era aire. Era aire que flueix de la boca quan et diuen paraules. Eren línies d’un codi que interactua en un espai secret.

He sentit la música freda i repetitiva, amb uns passatges llargs i percussors de sons distants que foradaven per sota del batec del pols. I a l’hora on tot s’enfonsa, on et veuen miserable i tu veus l’altre pur, feies un gest propi, un senyal dolç que més d’una vegada m’ha ajudat a caminar per una passarel·la damunt l’espai buit. Els cigarrets no són part del perfil de la persona que un es pot pensar que sóc. Però sóc una fumadora violenta. Quan necessito una cosa, la necessito amb totes les meves forces. Llegeixo per plaer i reso per fe. Veig l’humor despectiu i la compassió en el que faig de vegades…

Tu vas empènyer una porta vella i deformada, jo la vaig obrir, perquè conduïa a les habitacions i els passadissos de la meva vida. En la teva veu hi ha una gran intimitat, una proximitat de sentiment i experiència, i això ho hem compartit i ho seguirem compartint, entre somriures i esclats de riure que espurnegen dins del cor de l’una i de l’altra.

La teva dolçor en la veu, en aquesta càlida abraçada que saps donar, com gairebé tots aquells que sabem que l’ayahuasca ens l’ha colat… Un costat tossut característic i indolent i una comprensió gairebé instantània fan de tu una noia generosa i perillosament sensual. He après de tu moltes coses, una tolerància que dóna pau a l’ànima i un saber-te present i eficient enmig dels teus passadissos secrets, del teu camí a seguir, dels teus anys daurats, de la teva joventut tendra i madura. Perquè jo sé que segueixes al costat meu, al costat d’un somni que no volem que se’ns escapi.

Marta, per mi hi ha aquells llaços que perduren per sempre a través del gest. T’estimo molt.

Giovanna