CARTA DE LA LUISA
París, desembre de 2005
Molt estimada Giovanna,
M’agrada saber que a través de l’experiència de l’Amazones, de l’ayahuasca, de la solitud, de viure lluny del món que coneixies, de compartir dolor, voluntat, por i somnis, en fi, tota la vida d’aquest últim any, que tot això t’ha pogut ajudar a esborrar la sensació amarga de la derrota.
Al revés, tornes amb entusiasme i amb ganes de seguir vivint amb una certa qualitat de vida, ordenant i equilibrant la realitat.
Has recuperat molta memòria i també s’han despertat records difícils, has viscut hores dures, però segurament molt constructives.
Bé, tot ho expliques perfectament i respectuosament en la teva carta al Mia.
Ara és qüestió de preparar amb molta serenitat la teva tornada. Has posat unes preguntes a les quals ell contestarà, i ja saps que tots els que han estat al teu costat fins ara seguiran acompanyant-te i donant-te l’ajuda que necessites.
Com dius tu, hi ha decisions compartides i altres que només es poden prendre en solitari.
Tu ara ets conscient del que has deixat darrere teu, del que t’ha costat adquirir un semblant d’equilibri. Aquest equilibri és el que t’ha d’ajudar a posar les bases de la teva tornada.
El primer era saber el lloc on viuràs en arribar, i crec que la Torre és l’ideal per fer front a les proves de l’hospital i del dia a dia. El teu caràcter et porta a dramatitzar sempre una mica les situacions. Has après, crec, a tenir més paciència, a no voler-ho tot i de seguida… Penso que és aquesta la Giovanna que esperem, la Giovanna que torna. Molt més madura: una noia que durant un any i més ha fet tot el possible per reconstruir-se, i que ho ha aconseguit. La pròxima etapa és la de fer el teu niu a Barcelona, projectant els teus somnis en la realitat, com ara continuar escrivint i poder-te guanyar la vida, ordenant els teus passos, sense pressa però conscient que a partir d’ara ja no et pots equivocar, tant per preservar la teva salut com per cultivar la confiança que se t’ha fet al CITA, a IDEAA i a casa nostra. Una de les primeres gestions que hauràs de fer serà enllestir el dossier per a Benestar Social i la pensió que et pertoca. Ens tranquil·litzaria, a tu i a nosaltres, perquè també et donaria més responsabilitat, ja que hauràs de gestionar uns diners teus.
Dius que la Liliana t’ha fet veure que la teva salut està molt lligada a tenir fe en les coses, en les persones… i en tu mateixa, afegeixo jo!
Tens por, com en tenim tots quan hem de fer front a una situació desconeguda. Però aquesta por no s’ha de manifestar, i sabent que no ets l’única que té por, et semblarà tot més fàcil. Ara, de lluny, segur que et sembla una situació complicadíssima. Quan ho visquis la podràs relativitzar, sense posar-te nerviosa, sense presses, i tenint molta fe en les teves capacitats. Ara ja no ets una nena, ni una adolescent: ets una dona madura que comença de bell nou una vida sana, amb molts amics entranyables i una estructura al voltant per ajudar-te. No es pot demanar més. És de tot aquest estat de coses que t’has de conscienciar.
Gaudeix dels últims dies a Prato Raso, després gaudeix de la teva estada a l’Argentina. Serà un viatge una mica llarg, una mica complicat, tu l’has volgut així, dius que no te’n penediràs; doncs si tot és positiu, tu també t’has de «positivar». Nosaltres t’hem ajudat sempre fins on hem pogut i molt més també, però tot té uns límits.
Escriu-me quan tornis de Rio Branco. De llavors ençà hauré pogut parlar amb el Mia i segurament tu també.
M’ha agradat molt la referència a Alejo Carpentier i com expliques la teva necessitat d’escriure, de plasmar el que veus i sents sobre un paper. No és gens fàcil, que t’ho digui el papà com li costa pintar! És el mateix. Endavant, i que tot vagi molt bé. Parlarem més i més.
Petons i records del papà.
Mil abraçades de la teva
Mamà