CARTA DE LA LUISA

París, 2 de novembre de 2004

Molt estimada Giovanna,

Gràcies per dedicar-nos aquest escrit ple de poesia, de sinceritat i d’esperança. És clar que el teu lloc està sempre entre tots els records que tens de la llum, de les olors, de la gent, de tot el que vas conèixer des que vas néixer. Tot el que vas viure i veure, el que et va formar una personalitat durant la teva infantesa i adolescència. És molt normal que et costi desprendre’t de certs llaços. Tens la sort de tenir els dos retrats que et va pintar el papà, en els quals t’has quedat immòbil, silenciosa, tal com eres aleshores. El mateix que en Manuel i jo, el Jaime Valle Inclán o el Carlo Coccioli: quedarem sempre com «érem» en aquell precís moment.

Naturalment tots hem canviat, ja no tenim la mateixa mirada ni el mateix somriure, però tot el que érem encara ho portem a dins nostre.

Estem molt contents de saber que valores molt tots aquests records, de saber que ja no tens por del passat i que hem quedat sempre dins dels teus sentiments. No dubtem que cada dia ens envies els teus pensaments. Ho sabem, que no ens has deixat mai d’estimar, i el «crit» que ens envies l’hem sentit. Comprenem que has canviat, que vas més cap a la maduresa, a l’acceptació de la vida viscuda i de la que vindrà. Ets tu la primera que ha de creure en el canvi, i si tu hi creus, nosaltres també hi creiem.

Gràcies encara per pensar en nosaltres amb tant d’afecte.

Molts petons,

Papà i mamà