CARTA A SANTI GONZÁLEZ

Dosrius, abril de 2005

Estimat Santi,

M’has demanat de fer com un repàs de la meva estada aquí, i el que prefereixo és fer un passeig, recordant el pas del temps. Però no me’n vull anar sense escriure’t, tal com t’he promès, unes reflexions sobre aquestes èpoques viscudes.

Encara recordo el que em va dur per primera vegada aquí: estava atrapada sota cels de cendra i m’estava matant a cops de xeringa perquè havia perdut la fe de seguir vivint sense qualitat de vida.

Recordo doncs una primera època de recuperació, tornant a gaudir de les petites coses que donen aquesta qualitat a la vida: alimentar-se, descansar de nit, no sentir-se ni tan sol ni tan desgraciat. Un contacte amb una vida sana i un retorn a les emocions que creia perdudes. Riure, plorar, queixar-se en veu alta i ser escoltada; tot un bon inici per reconstruir la meva vida, que s’havia precipitat al buit.

Segueixo passejant i recordo una segona època en què volia anar de pressa. L’absència de paciència, com un silenci a crits que jo encara no sabia emmudir amb paraules.

M’aproximava al dolor i tot just el començava a tocar amb la punta dels dits. Em vaig adonar que encara no tenia assumida la meva malaltia, que no volia admetre altres dolors que no fossin físics, i em semblava que ja sabia el que volia.

Però la vida mal viscuda ja em començava a passar factures. Aleshores m’enfadava molt amb tu, ja que volia tenir raó i encara no estava oberta a rebre tota l’ajuda que m’era necessària. Al mateix temps escrivia molt, perquè de nou descobria l’interès per tot i començava a enllustrar unes qualitats apagades d’ençà feia anys. El diàleg amb tot plegat em tornava certa confiança d’uns valors que, en el fons, mai s’havien perdut pel camí de l’oblit.

Una estada curta, a la tercera època d’hivern amb decisions poc madurades; semblava que havia fet molta feina i tot quedava per fer… Un viatge a París, a casa meva amb els meus, que m’aportaven una seguretat mal entesa. Un estat físic fràgil amb una causa que encara no es detectava. Moltes emocions identificades, però poc aprofundides i sempre les ganes de seguir pel camí, trobar-ne la sortida definitiva amb renúncia inclosa. Havent afrontat el fred dels estables, sempre amb la força de ser invencible per davant.

Un recorregut dolorós per una quarta etapa, traspassant l’any amb entusiasmes visibles i les incidències dels dies, però la llum i l’escalfor de tothom encenien cada racó del meu estat d’ànim.

Una història d’aquelles que fan plorar a llàgrima viva, cosa que no deixa de ser una veritat a mitges, em va canviar la vida. Arribats a aquest punt, jo ja només em sentia un espantall a mercè d’una injustícia.

En aquest temps d’ombres, vosaltres els professionals, Xavier Fàbregas, Ester Andreu, la Luisa, l’Antònia, Carmen Marcet, Ester Juvinyà, Tere Suquet, persones del grup, del meu entorn, i tu, Santi, em vàreu ensenyar coses que em podien fer viure més i més intensament. Hi ha noms, gestos, cares que no oblidaré mai, ni en el més petit detall.

Però seguia embruixada, com si no n’hi hagués prou amb la desolació, em vaig entossudir a suportar el dolor, em vaig tancar fugint de la meva realitat, vaig coquetejar amb l’alcohol, a punt de «flirt» amb el desig de tornar a consumir.

Aleshores va començar per mi una recerca de la veritat explorant portes que s’obren a l’ànima. L’amistat de Rafa Jiménez va ser determinant per indicar-me el nou camí a seguir, així com fer la coneixença del doctor Josep Maria Fàbregas, el famós Mia que seria per a mi un gran mestre.

Tot va començar de nou, i la idea d’anar al Brasil també. En l’última etapa d’aquest llarg recorregut (set mesos i vint-i-tres dies), he covat l’esperança de poder esbrinar alguna cosa sobre mi; en la meva pròpia recerca sé que hi ha misteris que cal afegir als de l’enigma emocional. Potser l’inesperat brot de la malaltia no era sinó un presagi de la tan promesa i volguda esperança que vull seguir tenint. Els mesos han sigut generosos amb memòria, amb ensopecs, amb sentiments.

He trobat l’ajuda que mai havia buscat abans.

Em falta enumerar més coses, però me les enduc al Brasil, ja que en aquest passeig que he fet amb tu, i que segueixo fent, també he passat per un petit jardí secret.

Sóc molt racional i crec que necessito aprofundir en el terreny emocional, i com que m’esperen al Brasil i encara em quedem coses per fer, et faig una forta abraçada.

Giovanna