DIARI DE LA LUISA QUAN LA GIOVANNA VA MARXAR AL BRASIL

Dilluns, 25 d’abril

Aquest matí hem parlat amb la Giovanna a un quart de nou mentre anava amb taxi cap a l’aeroport de Barcelona. La sento contenta i feliç, suposo que també una mica inquieta, però serena.

Igual estic jo, una mica melancòlica de pensar que estaré tres mesos més sense veure-la i que em faltarà la comunicació que hem tingut tots aquests últims temps. A la vegada, tinc a dins meu una gran tranquil·litat i estic contenta per ella, pels enormes progressos que ha fet i per la meravellosa aventura que viurà. S’ho mereix, de poder ser feliç, de disfrutar de la vida com fa anys que no ha disfrutat.

No vull pensar en el passat, si em tornen records els tanco de pressa en el calaixet dels mals moments i gaudeixo d’aquesta serenitat, d’aquests resultats. T’estimo, Giovanna, i et segueixo amb el pensament sense cap inquietud. Com m’ha canviat la vida!

Ens hem tornat a parlar quan ja estava a punt d’embarcar: molta emoció i molta felicitat.

Rebut un SMS de Lisboa, i a un quart d’una de la nit una trucada d’ella que ja estava a São Paulo. Bon viatge i contenta. M’he adormit tranquil·la.

Dimarts, 26 d’abril

He estat molt ocupada tot el matí i segueixo malament de la panxa…

A dos quarts de dues: ALEGRIA, ha trucat la Giovanna, des de São Paulo, allà era al matí, marxarà aquest vespre amb un altre avió cap a Rio Branco.

En Manuel telefona matí i tarda per tenir notícies de la seva germana.

Rebut al vespre un SMS, feliç, de la Giovanna que anava cap a l’aeroport.

Se’m fa estrany pensar que està tan lluny i ara ja no la podré imaginar com quan era al CITA.

Dimecres, 27 d’abril

Aquest matí a dos quarts de deu ha trucat la Giovanna, allà eren les dues de la matinada. Estava a Rio Branco, diu que és molt diferent de tot el que ha vist, estava cansada, amb els peus i les mans inflades del viatge amb avió, però ENCANTADA DE LA VIDA. Quin gust sentir-la feliç!

Dijous, 28 d’abril

Avui he anat a la Touraine amb el TGV per passar el dia amb els nens, la Nathalie i els seus pares. Ha anat tot molt bé, encara que em fa una mica de rau-rau d’estar sense notícies de la Giovanna, ara està molt lluny i no serà fàcil comunicar-se.

A les vuit del vespre he telefonat a la Luisa del CITA i m’ha dit que sabien que havien arribat molt bé i que estaven tots molt bé.

A les deu de la nit, SORPRESA: ha trucat la Giovanna des de Prato Raso. Se sentia malament perquè la veu anava i venia, però quina alegria de sentir-la i per a ella també de poder parlar amb mi.

Diu que mai oblidarà el meravellós viatge en canoa pel riu i que el lloc on viurà és magnífic. Són deu, ella ja s’ha instal·lat en la seva caseta de fusta. Hi havia un amic del CITA, Pancho Muñoz, i estaven contentíssims d’haver-se retrobat. Estava molt bé i intentarà comunicar-se per satèl·lit un cop a la setmana. Estem contentíssims per ella: quina aventura!, quina experiència!

Diumenge, 1 de maig

Es fa estrany no saber res de la Giovanna; penso que deu estar bé i que és feliç, vivint unes experiències noves i molt enriquidores. Acostumada a comunicar-me molt amb ella, ara ho trobo a faltar, tot i que ja sé que és normal passar dies sense rebre notícies des d’allà. Com deu ser la seva vida? Que valenta que ha sigut! Però estic segura que en sortirà molt forta.

Només tinc les fotos tretes d’internet de les casetes on viuen i em costa imaginar-la. Tinc les descripcions de la selva de Los pasos perdidos, d’Alejo Carpentier, per poder intentar tenir les seves mateixes emocions.

De totes maneres, que bé que hagi pres aquesta decisió! És potser la primera vegada que fa uns passos tan importants i pel seu bé, per a la seva reconstrucció tota sola, sense que jo l’hagi acompanyat. Era difícil per a mi anar-hi i difícil també no anar-hi. Però crec que ha sigut important que hagi marxat així, ara sí que ha madurat, s’ha fet gran positivament.

M’ha trucat en Manuel per saber si tenia notícies d’ella.

Ja penso en l’alegria de quan rebré més detalls i encara més de quan podré tornar-la a abraçar.

Dilluns, 2 de maig

He estat enfeinada tot el dia i sempre amb la panxa no gaire bé. Vaig pensant en la Giovanna sense poder seguir-la gaire amb el pensament, perquè no sé gairebé res de la seva vida.

A dos quarts de set, no m’ho esperava gens, ha sonat el telèfon i era la GIOVANNA. M’ha fet moltíssima il·lusió, encara que la sentia malament, la veu se n’anava de tant en tant, però poder parlar-se, quina felicitat!! Diu que fa molta humitat i que es cansa per la quantitat d’oxigen que tenen. Anaven a sopar al poble, que és a quaranta minuts a peu, si ho he entès bé, a través de la selva, anada i tornada.

M’agradaria saber-ne una mica més. Esperava el Mia per començar el tractament.

T’estimo, Giovanna, i t’admiro, estic molt orgullosa de tu. Quines ganes tinc de veure’t!!!

Dijous, 5 de maig

Ahir durant tot el dia vaig treballar molt, vàrem sortir a sopar i quan vàrem tornar estava molt cansada i no vaig obrir l’ordinador.

Aquest matí tampoc, i ha sigut cap a la una del migdia que en obrir-lo HE TROBAT UN MISSATGE D’AHIR AL VESPRE, DES DE LA SELVA, DE LA GIOVANNA. QUINA IL·LUSIÓ. Li he escrit de seguida i espero que l’hagi pogut llegir, i així saber que no deixo mai de pensar en ella. Diu que plou bastant i que fa molta calor. Molt diferent d’aquí, que aquest matí teníem nou graus… Sort que ha fet sol.

Demà trucaré a la Nathalie i en Manuel perquè sàpiguen que he tingut notícies de Prato Raso.

Divendres, 6 de maig

Abans era més fàcil imaginar la Giovanna, ara quan em desperto penso que allà són sis hores menys i que justament ella deu estar dormint. Tampoc no sé gairebé res del que fa i no puc sentir-me tan a prop d’ella com quan estava a Dosrius. Espero e-mails cada dia!!

M’acaba de trucar en Manuel per saber notícies i ha estat content del que li he pogut dir.

Devien ser quasi les nou del vespre que m’ha trucat la Giovanna!!!!! Sempre és una alegria sentir-la, encara que la conversa es perd una mica i no pots estar-hi gaire temps…

L’he sentida una mica preocupada per la primera vegada que prendria l’ayahuasca. Era aquesta tarda cap a les set, que aquí ja seran les dotze o la una de la nit.

M’he llegit el que n’expliquen per internet a IDEAA i una entrevista molt llarga i molt interessant de Josep Maria Fàbregas. Comprenc que el canvi de vida és brutal i per a la Giovanna aquest tipus de vida, quasi conventual, deu ser difícil. De totes maneres, hi estava una mica preparada i estic segura que de mica en mica s’hi anirà adaptant.

Ella és una noia que necessita estar activa, sol·licitada pels altres, i aquí deu ser una vida més d’introspecció, de silenci i meditació, i és clar que és difícil. Més el clima, la distància, la solitud: però quina experiència més extraordinària! Quina aventura més enriquidora! Quin valor s’ha de tenir per fer-ho, i ho farà!

Li he escrit de seguida aquest vespre per dir-li que la comprenia molt bé i per animar-la. Espero que ho hagi rebut i llegit.

Dimarts, 10 de maig

Són quasi les dotze de la nit. Fa uns dies que no he escrit, però m’ha faltat temps, posant ordre, netejant i preparant-ho tot per deixar-ho net i ordenat abans d’anar al camp.

Avui a les set de la tarda m’ha trucat la Giovanna. Com sempre, em fa molta il·lusió de sentir-la perquè, tant per a ella com per a nosaltres, és la primera vegada en la nostra vida que està tan lluny i tan incomunicada. Ho prefereixo de molt, de moltíssim, que no pas saber com estava l’any passat en aquesta època. Ja està, no vull pensar en el passat, està guardat i com menys me’n recordi més bé estic.

QUÈ DIU? Telefonava des del poble, que és a quaranta-cinc minuts de Prato Raso, no se sentia gaire bé, encara que millor que altres vegades.

Li he trobat la veu trista, es nota que li costa acostumar-se a aquesta vida tan diferent, tan difícil, tan lluny de nosaltres, amb noves experiències que li fan por o que no la convencen.

Ja la conec, és impacient, i quan no li va una cosa li baixen els ànims.

Per més difícil que sigui aquest tipus de vida, hauria de sentir-hi l’entusiasme de la novetat, de l’exotisme. I sobretot que és molt millor això que la vida a Petritxol. No té comparació.

També crec que, pel fet de sentir-me, ella aprofita per queixar-se del clima, dels mosquits, del soroll de la selva… I al mateix temps diu que és una experiència molt interessant i que es vol quedar només amb les coses positives d’aquesta estada.

Naturalment, jo també la trobo a faltar molt; aquests primers quinze dies m’han semblat llarguíssims, però sé que aquesta absència només durarà de dos a tres mesos, i que sobretot és pel seu bé. Passada aquesta experiència, podrà demostrar de què és capaç i guanyar-se la confiança dels metges i de tothom, per poder quedar-se a treballar al CITA més tard.

En fi, que estic contenta d’haver-la sentit, espero sempre un escrit d’ella, i per més alts i baixos que hagi tingut haurà sigut una aventura extraordinària.

No estava gaire preparada, és com si ningú no li hagués explicat gairebé res del lloc on anava i de què faria, de com viuria, de com és el clima. M’estranya, i penso que no va voler saber-ho… El que volia era marxar del CITA perquè estava una mica saturada i aquesta aventura li feia il·lusió. Ara ho està vivint i pot ser que no li sembli del tot positiva, encara que més endavant en veurà els resultats. Total, només són els primers quinze dies i té temps d’entrar-hi amb més convenciment.

En tot cas, és una satisfacció saber-la participant d’una vida tan diferent, i crec que enriquidora. Demà li escriuré i espero que les pròximes notícies siguin bones, encara que aquestes no eren pas dolentes.

Dijous, 19 de maig

Fa dies que no he escrit en aquest diari, perquè he rebut trucades de la Giovanna, amb qui he pogut parlar i sobretot hem tingut dos o tres mails molt importants. Explica més coses, no es queixa tant dels mosquits i de la calor, i encara que en parli, ho fa amb humor, i també explica que les experiències amb l’ayahuasca han sigut molt interessants, molt positives. Que està retrobant una gran pau interior i que els amics amb qui comparteix l’estada són estupends. Ens fem el càrrec que totes aquestes proves són duríssimes, però pensem que seria saludable per a ella que aguantés tot el temps que pogués, per enfortir-se, per aprendre i per dominar el seu caràcter impacient. Avui Josep Maria Fàbregas, amb qui finalment he pogut parlar des que ha tornat del Brasil, em deia que la Giovanna és una cua de sargantana!!… Que si li agrada ho vol tot, i més, de seguida, i si no li va, ho tira tot per terra… És ben bé així, i espero que tot el que m’ha escrit no sigui literatura i que sàpiga demostrar que és capaç d’una certa voluntat, d’un cert esforç, i que no abaixi els braços de seguida. Jo crec que tot el que fa és bo, però està molt tocada i es necessita molt de temps per retrobar un bon equilibri. Espero que sigui prou intel·ligent per saber adaptar-se i no decebre els que esperaven més d’ella.

Avui estic com una mica cansada d’aquesta lluita i sort que hem sortit per trobar-nos amb la Pierrette i hem sopat plegats. Així he passat unes hores sense pensar en aquest problema, sense ni parlar-ne, perquè no voldria que en Xavier estigués massa preocupat i perdés la serenitat que ha obtingut durant tota aquesta temporada.

Dijous, 9 de juny

Fa dies i dies que no he escrit. La veritat és que entre una cosa i l’altra, la feina de la casa, les visites, les sortides, els sopars i dinars, les preocupacions, els papers per arreglar, els dimecres a Évry, etc., m’ha passat el temps volant. Al vespre estic cansada i em va faltar valor per escriure. Ara, també haig de dir que he anat tenint notícies de la Giovanna cada vegada més concretes, i quan li escric hi poso tota la meva bona voluntat i acabo esgotada. Estic molt contenta de tota l’evolució que ha fet la Giovanna. El Mia estava encantat d’una carta seva i les que hem rebut nosaltres són també molt boniques. Ha fet un gran pas endavant, admiro la seva força de voluntat i les seves ganes de superar-se. Sé que no tornarà fins a finals de juliol. És la primera vegada en vint anys que arribarem nosaltres a Horta i ella no serà a Barcelona. L’altre dia vàrem anar a un concert molt bonic de l’Alfred Brendel. Feia molt de temps que no anàvem a un concert i que no passava dues hores delicioses, descansant i deixant-me portar per la música (Mozart, Schumann, Schubert, Beethoven, Bach). Com que estic molt serena gràcies a l’estat actual de la Giovanna, vaig poder quasi «comunicar-me» amb ella… És difícil expressar el que sentia, però era pensar en ella positivament, comunicant amb la mateixa sensibilitat, pensant situacions poètiques i de vegades quasi surrealistes, però tot era molt bonic.

Si puc continuaré demà; si no, quan arribi a Horta. Són les dotze de la nit i encara no estic llesta per anar-me’n al llit.

En Xavier està molt i molt bé i somiant amb la marxa cap a Horta.

Ahir per a mi va ser molt trist deixar els nens i la Nathalie després d’haver passat un dia molt simpàtic, tots junts.

Divendres, 10 de juny

Fa molts dies que no he rebut res per escrit de la Giovanna. Dimarts la vaig sentir al telèfon amb una veu estupenda, alegre i dient que estava molt bé. Però també m’agrada llegir-la. Avui estic cansada d’anar amunt i avall fent maletes, posant ordre i naftalina, tancant calaixos, etc.

Aquesta nit anem al teatre: en aquest moment em fa molta mandra, després de la dutxa i de vestir-me potser m’animaré una mica més.

Estic trista i per sentir-me millor val més que esperi el diumenge. Ja ho veurem!!

Diumenge, 12 de juny

D’aquí a unes hores marxarem. L’angoixa de deixar aquest pis aquest any ha sigut més forta que mai…

S’hi afegeix ara l’angoixa de no haver rebut cap notícia de la Giovanna en tota la setmana.

Almenys espero poder parlar demà amb els del CITA. Ahir, amb la feina d’arreglar-ho tot, etc., vaig deixar passar les hores i després era massa tard per trucar. En fi, penso que tot anirà bé.

Dimarts, 12 de juliol

Ara mateix acabo de parlar amb la Giovanna, ja l’he sentida altres vegades, però no tan bé com avui. Fa un mes no he escrit en aquest diari perquè no n’he tingut gaire el temps ni la necessitat. Tot just arribats aquí vam pujar a Dosrius i vam parlar molta estona amb en Josep Maria, que estava molt esperançat per la Giovanna. Hem anat rebent e-mails d’ella i tenint notícies pels del CITA, i ara últimament pel seu amic Pancho, que acaba de tornar del Brasil. Tothom em diu que la Giovanna ha canviat molt, que està molt i molt bé. Jo també la sento diferent i molt madura.

Naturalment, tinc moltes ganes de veure-la i d’abraçar-la. M’acaba de dir que es voldria quedar un temps més per acabar el procés, i trobo que ja que ha començat aquest camí, aquest tractament, aquest sacrifici, que també ho és per a nosaltres, val la pena que s’hi quedi per tornar més enfortida, més segura potser. A veure què hi diu el doctor Fàbregas, espero poder parlar amb ell demà. En tot cas, el que puc dir és que he retrobat una gran pau interior sabent que la Giovanna està progressant i viu una vida intensa, interessant i constructiva, lluny de tot l’horror del passat, de l’any passat i l’altre i l’altre… Se m’encongeix el cor quan hi penso i intento no recordar-ho gairebé mai, encara que hi ha llocs per on no he pogut o volgut passar perquè em farien massa mal.

Em sembla que ja no seria capaç d’aguantar les hores que vaig aguantar, la por, l’angoixa, la ràbia, l’angúnia, el dolor per ella i per mi. Ara estic molt bé, em sento serena i penso en la Giovanna amb una grandíssima tendresa i amb tot l’amor que sempre he sentit per ella. M’agradarà molt tenir-la en els meus braços quan torni i sentir també tota la seva tendresa, tot el seu esforç, tot el seu amor.

Dissabte, 20 d’agost

Fa més d’un mes que no he escrit perquè ja no en tenia gaire necessitat. He anat rebent notícies de la Giovanna, per telèfon i per escrit, he gaudit d’aquesta estada a Horta plena de serenitat, d’alegria i d’amistat.

Avui la Giovanna surt de Prato Raso en canoa, camió, taxi… i avió per arribar a Barcelona segurament dimarts dia 23!!!!!!!!! QUINA ALEGRIA I QUINS NERVIS, tant per a ella com per a mi. Ella perquè és la que viatja i jo la que espera! Però d’aquí a molt poc estarem juntes!!!

Crec que tot anirà molt i molt bé, perquè ara ella és una altra. Em moro de ganes de sentir-la i de saber moltes coses de la seva vida a la selva. RESULTA que vol tornar-hi per acabar el procés que ha començat. A mi em sembla molt bé, i a en Mia també. Hi vaig parlar fa dos dies, ell acaba d’arribar del Brasil. Diu que la Giovanna està en un molt bon moment i que val la pena que aprofitem tots d’aquesta estada seva. Crec que se n’hi torna cap al 20 de setembre. Si ella és feliç i pot trobar així l’equilibri i la salut, jo també estaré contenta. Ja ens organitzarem per poder-nos comunicar millor. Ara ella coneix el lloc on viurà i sap el que s’ha de fer per estar en contacte. Fins ara ha anat bé així, perquè en el fons, encara que estar lluny sigui dur, també s’enforteix més el caràcter. De tot això en parlarem.

Tanco aquest diari.