31

Eren ja gairebé les tres de la nit quan vaig entrar al nostre apartament del «Normandie». Nora, Dorothy i Larry Crowley eren a la saleta. Nora i Larry jugant a dames. Dorothy llegint un diari.

—De veritat Macaulay va matar-los? —preguntà Nora immediatament.

—Sí. Porten res els diaris del matí sobre Wynant?

Dorothy contestà:

—No, només la detenció de Macaulay. Per què?

—És què Macaulay el va matar, també.

Nora digué:

—És de debò?

Larry comentà:

—Recoi, tu!

Dorothy es posà a plorar. Nora esguardà Dorothy amb sorpresa. Dorothy deia:

—Vull anar a casa, amb la mamà.

Larry s’oferí, no pas gaire entusiasmat:

—T’hi portaré amb molt de gust…

Dorothy insistí a anar-se’n. Nora l’entretingué, però no va provar de fer-la desistir. Larry, per no semblar poc decidit, va agafar barret i abric. Se’n van anar ell i Dorothy. Nora tancà la porta i va repenjar-s’hi.

—Explica-m’ho tot, senyor Charalambides —demanà.

Jo vaig negar amb el cap. Ella va asseure’s al sofà amb mi.

—Au, destapa’t. Si m’amagues ni que sigui una sola paraula…

—Haig de beure abans de parlar.

Ella remugà i em dugué un got.

—Ha confessat?

—Per què calia? No hi ha ningú que es declari culpable d’assassinat en primer grau. Hi ha hagut massa assassinats (i almenys dos d’ells foren fets claríssimament a sang freda) perquè el Fiscal del Districte accedeixi que es declari culpable d’assassinat en segon grau. No li queda altre remei que declarar-se innocent.

—Però els ha comesos, els assassinats?

—Segur.

Em tragué el got dels llavis.

—Deixa de perdre temps i explica-m’ho.

—Bé, pel que sembla, ell i Julia havien estat xuclant Wynant durant un temps. Havia perdut molt de diner a la borsa i s’havia assabentat del passat de la noia (tal com sospitava Morelli) i tots dos és van aliar per plomar el vell. Ara els comptables examinen els llibres de Macaulay i de Wynant i no sembla que hagi de ser difícil de seguir la pista dels diners de l’un a l’altre.

—Aleshores, positivament no pots afirmar que estigués estafant Wynant?

—Sí, dona, sí… No encaixa de cap més manera. El més probable és que Wynant sortís de viatge el 3 d’octubre, perquè va retirar cinc mil dòlars del banc, però ni va tancar el laboratori ni va desnonar el pis. Això va fer-ho Macaulay uns dies després. Wynant fou assassinat a casa de Macaulay, a Scarsdale, la nit del 3. Això ho sabem perquè l’endemà al matí, el dia 4, quan la cuinera de Macaulay, que no dormia allí, va anar a treballar, Macaulay la va rebre a la porta, trompetejant no sé quines queixes de la seva feina i allí mateix li va pagar dues setmanes de salari i l’engegà, va acomiadar-la, sense deixar-la entrar a la casa, no fos cas que hi descobrís o cadàvers o taques de sang.

—Com ho has descobert, tot això? No m’estalviïs detalls.

—Rutina ordinària. Naturalment, després de detenir-lo hem anat al seu despatx i a la casa per veure què aclaríem (ja ho saps, «on éreu la nit del tants i tants…», etc.), i la cuinera actual diu que només treballa per ell des del 8 d’octubre, i això ens ha menat fins a l’altra. També hem trobat una taula amb restes molt esborrades del que sembla ser sang humana no del tot netejada. Els xicots del departament científic en treuen estelles ara per veure si donen el resultat que esperem. (Diré, a part, que va resultar sang de bou).

—Llavors digues que no estàs segur que…

—Vols deixar de dir això? És clar que n’estem segurs. És de l’única manera que encaixa. Wynant havia descobert que Julia i Macaulay l’estaven plomant i també va pensar, equivocat o no, que Julia i Macaulay tenien relacions íntimes (i ja sabem com era de gelós); per tant, se’n va anar al domicili de Macaulay per tirar-li a la cara les proves que tenia, fossin quines fossin, i Macaulay, veient-se la presó a sobre, va matar-lo. Ara no diguis que no n’estem segurs. De qualsevol altra manera no tindria sentit. Bé, ja el tenim amb un cadàver, una de les coses més difícils del món de fer desaparèixer. Puc fer una pausa per beure un glopet de whisky?

—Només un —recomanà Nora—. Però això és només una teoria, m’afiguro.

—Digues-ne com vulguis. Mentre sigui vàlid per a mi.

—Però jo pensava que tothom és considerat innocent fins que no es demostra que és culpable i mentre hi hagi un dubte raonable…

—Això els jurats, no els detectius. Tu trobes el tipus que et penses que ha comès un crim i el primer que fas és engarjolar-lo, i dir a tothom que penses que és culpable, i publicar la seva foto a tots els diaris, i el Fiscal del Districte construeix la millor teoria que pot a base de la informació que tu li dónes, i mentrestant tu vas recollint ací i allà detalls addicionals, i ve tot de gent que han vist la seva foto als diaris (gent que l’ha reconegut, i gent que si no l’haguessis detingut creurien que és innocent) i t’expliquen tot de coses del subjecte, i fet i fet ja el tens a la cadira elèctrica que ni te n’adones. (Dos dies més tard una dona de Brooklyn identificà Macaulay com George Foley, que durant els tres mesos immediatament anteriors li havia tingut llogat un pis).

—Però tot això sembla agafat amb agulles.

—Quan els assassinats els cometen els matemàtics —vaig explicar— els pots resoldre per matemàtiques. La majoria no ho són, i aquest no ho era. No vull combatre la teva idea del que és bo i el que és dolent, però quan dic que probablement ell va fer el cos a trossets per tal de poder-lo transportar amb maletes a la ciutat dic només allò que sembla més probable. Això seria cap al 6 d’octubre o més tard, perquè no fou fins aleshores que Macaulay va acomiadar els dos assistents del laboratori, Prentice i McNaughton, i el va tancar. Llavors va poder enterrar Wynant sota el pis de ciment, amb els vestits d’un home gras i un bastó de coix i un cinturó marcat D. W. Q., tot arranjat de manera que no agafessin massa calç… o la matèria que emprà per a desfer la carn i les faccions… i llavors va recimentar el pis sobre la sepultura. Entre la rutina policíaca i la publicitat tenim més d’un indici per a descobrir on va comprar o d’on va treure els vestits, el bastó i el ciment. (Vam trobar la procedència dels vestits més tard… Els havia comprats a un comerciant de fusta i carbó dels afores… Però no vam tenir sort amb les altres coses).

—Així ho espero —féu ella, no massa esperançada.

—Així això queda liquidat. Renovant el lloguer de l’establiment i mantenint-lo buit (se suposava que esperant que Wynant retornés) pot estar segur, raonablement segur, que ningú no descobrirà la tomba, i si és accidentalment descoberta, aleshores el gras senyor D. W. Q. (ja els ossos de Wynant estarien ben pelats i per l’esquelet no es pot dil·lucidar si un home estava gras o prim) hauria estat assassinat per Wynant, la qual cosa explicaria per què Wynant havia desaparegut. Un cop preparat això, Macaulay falsifica els plens poders i, amb l’ajut de Julia, es dedica al negoci de transferir gradualment el diner de Clyde al seu compte, el de tots dos. Ara em torno a endinsar pels camins de la teoria. A Julia això de l’assassinat no li agrada i està esverada, i ell no està segur que la noia no li fallarà. Per això la fa renyir amb Morelli, donant la gelosia de Wynant com una excusa. Ell té por que ella en un moment de feblesa no es confiï a Morelli, i, a mesura que s’acosta el moment que el més íntim amic d’ella, Face Peppler, surti de la presó, es neguiteja més i més. Mentre Face ha estat a la presó ell s’ha sentit segur, perquè ella es guardaria prou de posar res comprometedor en una carta que seria llegida per l’alcaid, però ara… Bé, comença a planejar i aleshores tot es precipita dramàticament. Mimí i els fills arriben i comencen a buscar Wynant i jo vinc a la ciutat i em poso en contacte amb ells i ell es creu que els estic ajudant. Decideix assegurar-se de Julia eliminant-la. Va bé fins ara?

—Sí, però…

—Oh, pitjor és el que segueix —li vaig anunciar—. Tot venint cap aquí per dinar aquell dia s’atura per telefonar a la seva oficina dient que és Wynant, i convocant una reunió al «Plaza», per tal de començar a fer creure que Wynant és a la ciutat. Quant surt d’aquí va al «Plaza» i pregunta als empleats si han vist Wynant, per fer-ho plausible, i per la mateixa raó telefona a la seva oficina per preguntar si Wynant ha enviat algun altre missatge, i telefona també a Julia. Ella li diu que Mimí vol anar-la a veure, perquè sospita que ella li ha mentit quan li ha dit que no sabia on era Wynant, i Julia segurament fa la impressió d’estar força esverada. Així, doncs, ell decideix que cal avançar-se a Mimí en l’entrevista i així ho fa. Corre a casa de Julia i la mata. És un tirador espantós. L’he vist disparar durant la guerra. Possiblement no la va encertar amb el primer tret, el que va incrustar-se al telèfon, ni va aconseguir acabar-la de matar amb els altres quatre, però segurament pensà que ja era morta, i, fos com fos, li calia anar-se’n abans no arribés Mimí, de manera que va deixar caure el tros de cadena que havia portat com a pista falsa (i haver-lo tingut guardat durant tres mesos sembla indicar que ja tenia ficat al cap matar-la des del començament) i surt de pet cap a ca l’enginyer Hermann, on, aprofitant-se de l’espera, es procura una coartada. Les dues coses que no esperava, no es podien preveure amb claredat, són que Nunheim, que volta per allà per tal de veure la noia, l’havia vist abandonar el pis, fins i tot podia haver sentit els trets, i que Mimí, pensant en un possible xantatge, amagaria la cadena per fer-ne ús en contra del seu ex-marit… És per això que Macaulay es veié obligat a anar-se’n a Filadèlfia i enviar-me aquell cable, i enviar-se una carta a ell mateix i una altra a la tia Alice més tard… Si Mimí creu que Wynant vol fer que sospitin d’ella es desesperarà ben bé prou per a anar a donar a la policia l’evidència que posseeix en contra d’ell. El desig que ella sentí tot d’una d’ensorrar Jorgensen gairebé va lligar les coses, però, Macaulay, doncs, sabia que Jorgensen era Rosewater. Després de matar Wynant va fer que uns detectius vigilessin Mimí i la seva família per Europa… L’interès d’ells en el patrimoni els feia potencialment perillosos… I els detectius descobriren la identitat de Rosewater-Jorgensen. Hem trobat els informes als arxius de Macaulay. Ell pretén que la informació l’obtenia per encàrrec de Wynant, és clar. Tot d’una es comença a capficar per mi, perquè jo no crec que Wynant sigui culpable, i…

—I per què no ho creies?

—Dona, per quins set sous havia d’escriure ell cartes en contra de Mimí, l’única que l’estava ajudant a amagar l’evidència que posseïa? És per això que vaig creure que la cadena havia estat una cosa preparada per a quan ella entrés al pis de la víctima, si no que jo estava un xic massa predisposat a creure que la cadena l’havia col·locada ella mateixa. Morelli era també motiu de preocupació per a Macaulay, perquè no volia que se sospités de ningú que pogués demostrar la seva innocència, obrir pistes falses. Mimí quedava molt bé, perquè en sentir-se acusada acusaria Wynant, però qualsevol altra persona calia descartar-la. Que se sospités de Wynant era l’única garantia d’impedir que ningú pengés que Wynant era mort i si Macaulay no hagués assassinat Wynant, aleshores no hi havia raó perquè assassinés cap dels altres dos. La part més òbvia de tota la trama i la clau per a aclarir-la havia de ser que Wynant era mort.

—Vols dir que des del començament ja ho vas sospitar? —preguntà Nora, fitant-me amb ulls severs.

—No, maca, tot i que hauria d’estar avergonyit de mi mateix per no haver-ho vist, però tan bon punt vaig saber que havien trobat un cadàver sota el terra, ja no m’hauria fet variar el que els metges m’haguessin dit que l’esquelet era de dona: jo hauria insistit que era el de Wynant. Havia de ser-ho. Era la veritat.

—Veig que estàs mortalment cansat. I és aquest cansament que et fa parlar així.

—Després li calgué ocupar-se de Nunheim. Després de delatar Morelli, només perquè la policia veiés que els era útil, va anar a veure Macaulay. Ara torno a teoritzar, sents? Em va telefonar un tipus que es feia dir Albert Norman, i la conversa acabà amb un soroll a l’altre cap de fil. Sospito que Nunheim anà a veure Macaulay i va demanar-li certa quantitat pel seu silenci i quan Macaulay va provar de fer veure que no s’ho creia, Nunheim digué que el posaria en evidència i va trucar-me per concertar una entrevista i veure si jo li volia comprar la informació… I Macaulay li arrabassà el telèfon i li va donar alguna cosa, ni que fos només una promesa; però quan Guild i jo vam haver parlat amb Nunheim, aleshores que se’ns va escapar, ell va telefonar tot seguit a Macaulay i demanà la pasta immediatament, probablement una suma determinada, amb la promesa de desaparèixer de la ciutat, fora de l’abast dels enganxosos detectius. Sabem que va telefonar aquella tarda… La telefonista de Macaulay recorda que un tal Norman va trucar i també recorda que Macaulay, després de posar-se al telèfon, sortí del despatx immediatament, de manera que no posis en dubte aquesta —hm— reconstrucció que faig. Macaulay no era tan estúpid que confiés en Nunheim ni que l’hagués pagat, de manera que el va portar enganyat en aquell lloc que ja feia temps que tenia preparat i allí el va pelar… Un altre punt enllestit.

—Probablement —féu Nora.

—És una paraula que en tot aquest afer et caldrà emprar sovint. La carta a Gilbert era només el pretext per a demostrar que Wynant tenia una clau del pis de la noia, i enviar Gilbert allí era una manera d’assegurar-se que cauria a les mans de la policia, els quals el farien cantar i obtindrien informació sobre la carta i la clau. Finalment ve que Mimí apareix amb la cadena de rellotge, però mentrestant surt un altre problema. Ella ha persuadit Guild que jo potser sigui culpable. Em malpenso que quan Macaulay va venir aquell matí amb aquella rucada el que volia era atreure’m a Scarsdale i liquidar-me, incorporant-me així a la llista de les víctimes de Wynant, amb el número tres. Potser va canviar d’idea, potser va creure que jo era sospitós, perquè acceptava massa fàcilment d’anar en aquell indret sense policia. Fos com fos, la mentida de Gilbert, que deia que havia vist el seu pare, li donà una nova idea. Si podia aconseguir que algú digués que havia vist Wynant i continués afirmant-ho contra tot i contra tothom… Ara, aquesta part de la història la coneixem prou bé.

—Gràcies a Déu.

—Avui a la tarda ha anat a veure Mimí (pujant dos pisos més amunt i baixant-los després a peu, per tal que els ascensoristes no recordessin que l’havien portat al pis d’ella) i li ha fet una proposició. Li ha dit que no es podia discutir la culpabilitat de Wynant, però que no era segur que la policia el pogués detenir. Mentrestant, ell, Macaulay, tenia tot el patrimoni a les seves mans. No podia córrer el risc de quedar-se’n res, però faria els arranjaments de manera que ella sí que pogués… sempre que s’avingués a anar d’acord amb ell. Ell li donaria aquelles obligacions que tenia a la butxaca, i el xec, però ella havia de declarar que Wynant els hi havia donat, i havia d’enviar aquella nota, que també tenia ell, a Macaulay, com si provingués de Wynant. Li ha assegurat que Wynant, un escàpol de la justícia, no podria aparèixer per negar aquell regal, i, excepte ella i els seus fills, ningú més no podia tenir interès en el patrimoni, ni cap raó per a impugnar aquell tracte. Mimí no té gaire seny quan veu la possibilitat de guanyar algun diner, i ha dit que sí, i ell ja ha tingut el que volia…, algú que digués que havia vist viu Wynant. L’ha ben alliçonada que tothom creuria que Wynant li pagava algun servei, però que si ella es limitava a negar-ho, ningú no ho podria provar.

—Llavors, el que ell t’ha dit aquest matí que Wynant li havia donat instruccions de lliurar a Mimí qualsevol suma que ella demanés, era simplement una preparació de terreny?

—Potser sí, potser era un germen de la idea definitiva. Ara, estàs prou convençuda dels càrrecs que podem formular contra ell?

—Sí, en certa manera. Sembla força convincent, però no molt clar.

—És prou clar per a enviar-lo a la cadira —vaig dir—, i això és el que compta. Cobreix tots els angles i no em sembla que cap altra teoria els abastés tan bé. Naturalment no ens aniria malament de trobar la pistola, i la màquina que emprava per a escriure les fingides cartes de Wynant, i deuen ser, l’una i l’altra, en alguna banda on ell les pogués utilitzar quan li convingués. (Les vam trobar al pis de Brooklyn que havia llogat amb el nom de George Foley).

—Fes-ho a la teva manera —comentà ella—, però jo sempre havia pensat que els detectius esperaven fins que tenien tots els detalls absolutament comprovats…

—I aleshores preguntar-se com era que el sospitós havia tingut temps d’anar-se’n al país més allunyat dels que no tenen tractat d’extradició, no?

Ella va riure.

—Està bé, està bé. Encara te’n vols anar a San Francisco, demà?

—No, si no és que tens pressa per a anar-hi. Quedem-nos una mica més. Aquesta excitació ens ha fet perdre el ritme del nostre mam.

—Per mi, conforme. Què opines que serà, ara, de Mimí i Dorothy i Gilbert?

—Res de nou. Continuaran essent Mimí i Dorothy i Gilbert de la mateixa manera que tu i jo continuarem essent nosaltres, i els Quinn continuaran essent els Quinn. El crim no capgira altres vides que la de la víctima i a vegades la de l’assassí.

—Sí, deu ser així —va fer Nora—, però no acaba de convèncer.