20

Nora, quan vaig entrar a l’hotel, estava menjant una cuixa d’ànec, que aguantava en una mà, mentre amb l’altra feia un trencaclosques.

—Em pensava que t’havies quedat a viure amb ella —va dir—. Tu que abans feies de detectiu, busca’m un tros de paper d’embalar que tingui forma de cargol amb un coll molt llarg.

—O ànec o trencaclosques? No anem a veure els Edge aquest vespre, tu: són gent avorrida.

—Molt bé, però s’enfadaran.

—No tindrem aquesta sort —em vaig queixar—. D’enfadar-se ja s’hauran enfadat a can Quinn, i…

—Harrison t’ha trucat. Diu que és hora de comprar alguns MacIntyre Porcupine… crec que ha dit això… per a acompanyar el teu Dome. Diu que han tancat a vint i un quart. —Posà un dit sobre el trencaclosques—. El trosset que em falta ha d’anar aquí.

Li vaig trobar la peça que cercava i li vaig contar, gairebé mot per mot, què havíem fet i què havíem dit a ca la Mimí.

—No m’ho crec —digué—. T’ho has inventat. La gent d’aquesta llei no existeixen. Què els ha agafat? Són els primers exemplars d’una nova raça de monstres?

—Jo em limito a dir-te què ha passat; no en dono explicació.

—I com podries? No sembla haver-hi ningú de la família, ara que la Mimí s’ha girat contra el seu Chris, que tingui ni el mínim afecte que caldria esperar per cap dels altres, i, amb tot, hi ha alguna cosa familiar en cada un d’ells.

—Potser aquesta sigui l’explicació —vaig suggerir.

—M’agradaria de veure la tia Alice —digué ella—. Lliuraràs la carta a la policia?

—Ja he telefonat a Guild —vaig replicar, i li vaig contar la mort de Nunheim.

—I això què vol dir —indagà.

—Per començar, si Jorgensen és fora de la ciutat, com crec, i les bales són de la mateixa pistola que disparà contra Julia Wolf, i probablement ho són, la policia haurà de trobar el seu còmplice si volen acusar-lo.

—Estic segura que si fossis un bon detectiu podries explicar-m’ho molt més clarament que no ho fas ara.

Tornà a treballar en el seu trencaclosques.

—Te’n tornaràs a veure Mimí?

—Ho dubto. Què et sembla si deixàvem aquesta poca-solta que descansés i sopéssim?

Sonà el telèfon i jo vaig dir que ja hi anava. Era Dorothy Wynant.

—Nick?

—El mateix. Com estàs, Dorothy?

—Gil acaba de ser aquí i m’ha preguntat sobre allò que ja sabeu, i jo us volia dir que sí que ho vaig agafar, però només ho vaig fer per impedir que ell es transformés en un addicte.

—Què n’has fet del… producte?

—Ell m’ha obligat a tornar-l’hi, i no em creu, però, de veritat, us he dit l’única raó per la qual el vaig agafar.

—Jo sí que et crec.

—Li ho direu, a Gil, doncs? Si vós em creieu, també em creurà ell, perquè sosté que d’aquestes coses vós en sabeu més que ningú.

—Li ho diré tan bon punt el vegi —li vaig prometre.

Una pausa, i després ella preguntà:

—Com està Nora?

—A mi em sembla que està magnífica. Vols parlar-hi?

—Sí… però de primer hi ha una cosa que us vull consultar. La mamà… ha dit alguna cosa de mi quan heu vingut a veure-la avui?

—No que jo recordi. Per què?

—I Gil?

—Només sobre la morfina.

—N’esteu segur?

—Del tot —vaig afirmar—. Per què?

—No, en realitat no és res. Si n’esteu segur… M’embolicava, jo, ara.

—Està bé. Ara s’hi posa Nora.

Vaig anar a la sala d’estar.

—Dorothy et vol parlar. No la convidis a sopar amb nosaltres.

Quan Nora retornà del telèfon tenia un no sé què a la mirada.

—I ara què passa? —vaig preguntar.

—Res. Només «què tal, com estàs, maca» i totes aquestes coses.

Jo vaig advertir:

—Si dius mentides a l’avi, Nostre Senyor et castigarà.

Ens arribàrem en un restaurant japonès del carrer Cinquanta-vuit i per fi vaig permetre que Nora em fes prometre que aniríem a veure els Edge. Halsey Edge era un tipus alt i magre d’uns cinquanta i tants, amb un rostre menjat, grogós i completament calb. Es definia ell mateix com «un necròfag per professió i per afició» —l’única facècia que deia si és que era una facècia— amb la qual cosa volia indicar que era arqueòleg, i estava molt orgullós de la seva col·lecció de destrals de combat. No era un mal element, si és que us resignàveu al fet que us tocava escoltar la referència de la seva armeria: destrals de pedra, de bronze, de doble tall, prismàtiques, poligonals, de petxina, de martell, de ballesta, mesopotàmiques, hongareses, nòrdiques, i totes elles amb aspecte de ben arnades. Era la seva dona la qui trobàrem indigesta. Es deia Leda, però ell l’anomenava Tip. Era molt petita i els seus cabells, ulls i pell, encara que naturalment, en graus diferents, eren de color terrós. Pocs cops seia —semblava, per contra, que s’ajoqués com les gallines— i li plaïa de decantar el cap a un costat. Nora tenia la teoria que una vegada, quan Edges obrí una sepultura antiga, Tip en sortí de dins, i Margot Innes sempre es referia a ella com a un follet, pronunciant totes les lletres: un gnom, en deia. Una vegada em va dir que no creia que la literatura de vint anys ençà pogués sobreviure, perquè no contenia psiquiatria. Vivien en una bonica casa de tres pisos a l’extrem de Greenwich Village i estaven proveïts d’excel·lents licors.

En arribar-hi nosaltres hi havia una mica més d’una dotzena de persones. Tip ens presentà les que encara no coneixíem i després m’arrossegà en un racó.

—Per què no m’havies dit que aquella gent que vaig conèixer a casa teva per Nadal estaven mesclats en un misteriós assassinat? —preguntà decantant el cap a l’esquerra fins que l’orella corresponent tocà l’espatlla.

—No sé que hi estiguin. A més a més, què és avui dia un assassinat misteriós?

Decantà el cap a la dreta, ara.

—Ni tan sols no em vas dir que t’encarregaves del cas.

—Que què? Oh, ja veig el que vols dir. Bé, no me n’encarrego. El fet que em disparessin t’hauria de provar que n’era un espectador innocent.

—Et molesta gaire la ferida?

—Pica. M’he oblidat de canviar-me l’embenat aquesta tarda.

—I Nora, no va tenir un esglai terrible?

—I jo, i jo… i el minyó que va disparar-me també. Ah allí hi ha Halsey. Encara no l’he saludat.

Quan m’esmunyia cap a un costat per fugir d’ella encara digué:

—Harrison ha promès que portaria la filla, avui.

Vaig parlar amb Edge uns minuts —més que res sobre un terreny que volia comprar a Pensilvània—, després vaig procurar-me una beguda i vaig escoltar les històries porques que explicaven Larry Crowley i Phil Thames mentre cap dona no s’acostava, i vaig consultar a Phil —que era professor a Columbia— una de les preguntes sobre tecnocràcia que aquella setmana flotaven pel carrer. Larry i jo ens separàrem plegats. Anàrem fins on era Nora.

—Vigila —em va advertir—. El gnom està decidida a saber, per tu, les interioritats de la història de l’assassinat de Julia Wolf.

—Que la hi expliqui Dorothy —vaig contestar—. Ara arriba amb Quinn, diuen.

—Ja ho sé.

Larry va dir.

—Li ha agafat fort, amb aquesta xicota, no? Em va dir que es volia divorciar d’Alice per casar-se amb ella.

Nora digué:

—Pobra Alice —amb simpatia. Però Alice no li era simpàtica.

Larry comentà:

—Això segons com es miri.

A ell li agradava Alice.

—Ahir vaig veure el tipus que es va casar amb la seva mare. Ja sabeu, el tipus alt que vaig conèixer a casa vostra.

—Jorgensen?

—Sí, això. Sortia de casa un prestamista a la Sisena Avinguda, prop del carrer Quaranta-sis.

—Hi vas parlar?

—Jo era un taxi. A més, potser és discret de fer veure que no t’adones de gent que coneixes quan surten d’una casa d’empenyorament.

Tip digué «Sh, sh» en totes direccions, i Levi Oscant començà a tocar el piano. Quinn i Dorothy arribaren mentre ell tocava. Quinn estava begut com un cosac i Dorothy semblava també una mica lluent.

Sé m’acostà i mormolà:

—Vull anar-me’n quan vós i Nora ho féu.

Jo li vaig prometre:

—No esmorzaràs aquí.

Tip digué «Sh, sh» en direcció a mi. Vam escoltar una mica més de música.

Dorothy va romancejar a la meva vora uns instants i afegí:

—Gil diu que tornareu a veure la mamà més tard. És veritat?

—Ho dubto.

Quinn vingué amb passes insegures.

—Com estàs, castís? Com estàs, Nora? Li has donat el meu encàrrec? (Tip digué «Sh, sh», però Quinn no li féu atenció. Altres persones semblaren alleujades i començaren a parlar). Escolta, tu, el Banc a San Francisco és el Golden Gate Trust, no?

—Hi tinc un xic de diner.

—Treu-lo, noi. Ara m’han dit que aquest banc perilla.

—Molt bé. Amb tot, hi tinc poca cosa.

—Què en fas del diner, doncs?

—Els francesos i jo enterrem l’or.

Mogué el cap, solemne.

—La gent com tu feu anar el país de corcoll.

—I són la gent com jo els qui no ens n’anem de corcoll amb el país —vaig dir—. On l’has pescat aquesta torradora que duus?

—Alice, home, Alice. Fa una setmana que em fa morros. Si no bec em torno tarumba.

—Què la capfica, ara?

—Que jo begui. Ella es pensa…

Va inclinar-se cap endavant i abaixà confidendencialment la veu.

—Escolta. Vosaltres sou els meus millors amics i us explicaré què faré. Em divorciaré i em casaré amb…

Havia provat de passar un braç entorn de Dorothy. Ella el repel·lí i digué:

—Ets un estúpid i un plom. Quan em deixaràs tranquil·la?

—Ella es pensa que sóc un estúpid i un plom —va explicar-me ell—. Vols saber per què no vol casar-se amb mi? T’hi jugo el que vulguis que no ho saps. És perquè està enamor…

—Calla! Calla, borratxo indecent!

Dorothy començà a picar-li a la cara amb totes dues mans. Ella tenia el rostre congestionat, la veu d’espinguet.

—Si tornes a dir això, et mataré!

Vaig descompartir-los: Larry aguantà Quinn, a punt de caure. Ell al·legava, queixós:

—Ella m’ha pegat, Nick.

Plorava a llàgrima feta. Dorothy havia recolzat el cap contra la meva americana i semblava també plorar.

Teníem tot el públic per a nosaltres. Tip vingué d’una corredissa, la cara tota il·luminada per la curiositat.

—Què passa, Nick?

Jo vaig dir:

—Res, un parell d’amics que han begut una mica. Ja ha passat tot. Ara m’ocuparé que se’n vagin a caseta.

Tip no hi passava, per això: ella volia que ells dos es quedessin fins que tingués oportunitat de descobrir què havia passat. Instava Dorothy que s’estirés una mica, oferia remeis —aneu a saber de quina mena— per a Quinn, que ara ja a penes si es tenia dret.

Nora i jo ens els vam emportar. Larry oferí venir amb nosaltres però vam decidir que no calia. Quinn dormí en un racó de taxi durant tota la carrera fins a casa seva, i Dorothy estigué asseguda, rígida i silenciosa a l’altre extrem, amb Nora entre ells. Jo vaig seure en un seient plegable i vaig pensar que, després de tot, no ens havíem entretingut pas massa a casa els Edge. Nora i Dorothy romangueren al taxi mentre jo acompanyava Quinn al seu pis. Estava absolutament trompa.

Alice obrí la porta quan vaig trucar. Portava un pijama verd i a l’una mà sostenia un raspall dels cabells. Mirà fatigadament Quinn i fatigadament digué:

—Au, entra’l.

Jo vaig entrar-lo a pes de braços i el vaig llançar sobre un llit. Murmurà quelcom que no vaig entendre i mogué una mà feblement endavant i endarrera, però mantingué els ulls tancats.

—L’allitaré —vaig anunciar. I li vaig afluixar la corbata.

Alice es recolzà als peus del llit.

—Si ho vols fer. Jo ja me n’he cansat.

Jo vaig treure-li la jaqueta, l’armilla i la camisa.

—On ha caigut, aquesta vegada? —preguntà ella sense massa interès. Romania encara dreta als peus del llit, ara raspallant-se els cabells.

—A casa els Edge.

Ara li desbotonava els pantalons.

—Amb aquella gosseta dels Wynant?

La pregunta no tenia intenció.

—Hi havia molta gent.

—Prou… —digué—. Ell no hauria triat un lloc secret.

Es passà pels cabells el raspall un parell de cops.

—Així diguem que no trobes correcte explicar-me res.

El seu marit es remenà una mica i pronuncià:

—Dorry…

Jo li vaig treure les sabates. Alice sospirà:

—I això havia estat tot un home.

Es quedà mirant el seu marit fins que jo li vaig acabar de treure la darrera peça de roba i el vaig allitar sota els llençols. Després ella tornà a sospirar i anuncià:

—Et prepararé una mica de beure.

—No t’hi entretinguis, però. Nora està esperant a baix al taxi.

Obrí la boca com per dir quelcom, la tornà a tancar, la tornà a obrir per dir només:

—Sí, és clar.

Vaig entrar a la cuina amb ella. Ara digué:

—No n’haig de fer res, potser, Nick, però què diu la gent de mi?

—Ets com tothom: a algunes persones els agradaràs, a d’altres no, i a d’altres ni sí ni no.

Ajuntà les celles.

—No és això, exactament el que volia dir. Què diu la gent del fet que continuï vivint amb Harrisson, entre aquesta misèria dels seus escàndols?

—No ho sé, Alice.

—I tu, què en penses?

—Penso que probablement saps el que et pesques i el que facis és assumpte teu.

Em mirà disgustada.

—Tu sí que mai no et ficaràs en embolics, oi?

Somrigué amargament.

—Sabies que només l’aguanto pel seu diner, no? Potser per a tu això no té importància, però la té per a mi… depèn de com un hom hagi estat acostumat de petit.

—Sempre hi ha el divorci i les pensions. Hauries de…

—Beu-te el got i vés-te’n al botavant —digué avorrida.