12
La carta de Macaulay, rebuda de Clyde Wynant, era tot un document. Molt mal mecanografiada, en paper blanc sense senyals i datada a Filadèlfia, Pensilvània, el 26 de desembre de 1932. Deia:
Benvolgut Herbert: Telegrafio Nick Charles que va treballar per a mi te’n recordaràs fa alguns anys i que ara és a Nova York que es posi en contacte amb tu sobre la terrible mort de la pobra Julia. Vull que facis tots els possibles de (hi havia tota una línia ratllada amb les x i les m de manera que no es podia llegir) persuadir-lo que descobreixi l’assassí. No discutiré el que costi… paga!
Aquí van alguns fets que li vull donar a conèixer a més a més dels que tu ja saps. No crec que això ell hagi de revelar-ho a la policia però ell ja sabrà què és millor i vull que tingui les mans completament lliures, ja que tinc en ell la màxima confiança. Potser el millor serà que li ensenyis aquesta carta, i immediatament he de pregar-te que la destrueixis totalment.
Els fets són aquests. Quan vaig reunir-me amb Julia dijous al vespre per demanar-li aquells 1000 dòlars ella va dir-me que volia deixar la feina. Em va contar que feia algun temps que no es trobava bé i el seu metge li havia recomanat que se n’anés lluny a descansar i ara que l’herència del seu oncle estava ja registrada es podia permetre de fer-ho i volia fer-ho. Mai no havia parlat que estigués malalta i, per tant, vaig pensar que m’amagava la raó veritable de la decisió i vaig pretendre que me la digués, però va aferrar-se al que ja havia manifestat. Tampoc no sabia que el seu oncle estigués morint-se. Ella va dir que es tractava del seu oncle John, de Xicago. Suposo que això podria comprovar-se, si resultava important. No vaig poder persuadir-la que canviés d’idea, i vam quedar que plegaria el darrer dia del mes. Feia la impressió d’estar amoïnada o estemordida, però ella assegurava que no. Al començament vaig lamentar que se n’anés, però després ja no, perquè sempre havia confiat en ella, i ara en canvi sospitava que em mentia, i ja no hi podia tenir confiança.
L’altre fet que vull que Charles sàpiga és que malgrat el que la gent pugui pensar o pogués haver estat veritat un temps endarrera, Julia i jo (aquí es veia «actualment», però ratllat amb x) quan va ocórrer l’assassinat i almenys tot un any enrera, no érem sinó un patró i una empleada. Aquesta relació fou el resultat d’un acord mutu.
Més encara, crec que caldria fer alguna cosa per esbrinar on para actualment Victor Rosewater, amb el qual tinguérem un incident fa alguns anys, ja que els experiments a què em dedico ara cauen dins el camp que motivà la seva anterior reclamació d’estafa per part meva, i el considero prou desequilibrat per a haver matat Julia en un moment d’aïrament per la negativa d’ella de dir-li on era jo.
Quart, i el més important, la meva esposa divorciada s’ha posat en contacte amb Rosewater. Com sabia ella que jo em dedicava a experiments en què anteriorment havia treballat amb ell?
Cinquè, la policia ha de quedar convençuda a l’acte que no els puc dir res sobre l’assassinat, de manera que no emprenguin acció per trobar-me, acció que podria menar la revelació i divulgació dels meus experiments, cosa que ara jo consideraria molt perillosa. La millor manera d’obviar-ho és aclarir el misteri de l’assassinat de Julia immediatament, i això és el que desitjo que es faci.
Em comunicaré amb tu de tant en tant i a l’endemig si sorgia quelcom que reclamés immediatament contacte amb mi posa el següent anunci al «Times»: «Abner. Sí, Conill».
En llegir-lo ja em posaré en contacte amb tu.
Espero que comprenguis bé la necessitat de persuadir Charles que treballi per a mi, ja que està al corrent de l’incident Rosewater i coneix la majoria de la gent involucrada. Teu, amb afecte,
CLYDE MILLER WYNANT
Vaig deixar la carta a la taula de Macaulay.
—Sí que té cap i peus. Recordes tot aquell embull del cas Rosewater?
—Era alguna cosa sobre canvis en l’estructura de cristalls. Ho puc revisar.
Macaulay agafà el primer full de la carta i l’examinà, concentrat.
—Diu que aquella nit ella li donà mil dòlars. Jo n’havia lliurat a la noia cinc mil; és el que ella em va dir que ell necessitava.
—Quatre mil procedents de l’herència de l’oncle John? —vaig suggerir.
—Això sembla. Curiós: mai no vaig sospitar que ella el pogués etxurar. Em caldrà esbrinar què va passar amb altres sumes de diner que vaig lliurar-li.
—Sabies que havia complert sentència a Cleveland convicta d’estafa?
—No; de veres?
—Això diu la policia: aleshores es deia Rhoda Esteward. On la va conèixer Wynant?
Mogué el cap.
—Ni idea.
—Saps alguna cosa del seu lloc de procedència, parents, en fi…?
Tornà a moure el cap.
—Amb qui estava promesa? —vaig preguntar encara.
—No sabia que estigués promesa.
—Portava un anell de compromís.
—Ah, és una novetat per a mi.
Tancà els ulls, rememorant.
—No, el que és ara no puc recordar que li hagués vist un anell de prometatge.
Descansà els colzes a la taula i em somrigué.
—Bé, què farem? Et decideixes a treballar i fer el que ell diu?
—Psé, psé…
—Ja m’ho pensava.
Estirà una mà per tocar la carta.
—Ja saps la seva opinió, tan bé com jo. Hi hauria manera de fer-te canviar d’idea?
—No sé…
—Si jo el pogués convèncer que us veiéssiu? Potser si li deia que és l’única condició sota la qual tu et faries càrrec del cas…
—Estic disposat a parlar amb ell —vaig afirmar—, però de paraula hauria de parlar molt més clar que no ho fa per escrit.
Macaulay preguntà amb cautela:
—Vols dir que sospites que potser ell la va matar?
—D’això no en sé res —vaig contestar—. No sé tant com la policia, i el que és veritat és que no tenen prou càrrecs contra ell per a detenir-lo, ni que el trobessin.
Macaulay sospirà.
—Fer d’advocat d’un poca-solta no és cap bicoca. Miraré de fer-lo entrar en raó, però ja sé que no serà possible.
—El que volia preguntar, és, com està econòmicament en l’actualitat? Està tan bé com abans?
—Quasi. La depressió l’ha afectat una mica, com a tots nosaltres, i els seus drets de refinació li produeixen ben poc, ara que els metalls són a terra, però encara pot comprar amb cinquanta o seixanta mil l’any de les seves patents de glassina i aïllants, i alguna picossada més que li produeixen coses diverses, com és ara…
S’interrompé per dir:
—No pensaràs que no et pugui pagar el que li demanis…?
—No. Només que em feia una composició de lloc.
Ara pensava en una altra cosa.
—Té altres parents tret de la seva dona i fills?
—Una germana, Alice Wynant, que no es parla amb ell deu fer… uns quatre o cinc anys.
Vaig suposar que aquesta era la tia Alice que els Jorgensen no havien anat a veure la tarda de Nadal.
—Per què van renyir? —vaig indagar.
—És que ell va concedir una entrevista a un diari en què declarava que no semblava que el Pla Quinquennal rus estigués condemnat al fracàs. No va passar res més, per part d’ell.
Jo vaig riure.
—Quina trepa!
—Oh, ella encara és més cèlebre. Desmemoriada…! Quan el seu germà fou operat d’apendicitis, ella i Mimí anaren amb taxi a veure’l, la primera tarda després de l’operació, i s’encreuaren amb un cotxe mortuori que venia de l’hospital. La senyoreta Alice empal·lidí i agafant Mimí pel braç exclamà: «Oh, Déu meu, si fos ell, aquest que anem a veure!».
—On viu ella?
—A l’Avinguda Madison. A la guia la trobaràs.
Va vacil·lar.
—Em sembla que no…
—No, no la marejaré a ella.
Abans que jo pogués afegir res més el telèfon sonà.
Ell s’aplicà l’auricular i digué:
—Sí…? Sóc jo… Qui…? Ah, sí…
Se li atibantaren els músculs entorn dels llavis i obrí els ulls una mica més.
—On…?
Escoltà encara una mica.
—Sí, naturalment. Hi seré a temps?
Es mirà el rellotge de polsera.
—D’acord. Us veuré al tren.
Penjà el telèfon.
—Era el tinent Guild —explicà—. Wynant ha provat de suïcidar-se a Allentown, Pensilvània.