22

Feien calaix, al Club Pigiron. El local era ple de gent, brogit i fum. Studsy aparegué des de darrera la caixa per saludar-nos.

—Ja esperava que vinguéssiu.

Em donà la mà, i després estrenyé la de Nora, tot dedicant un somriure cordial a Dorothy.

—Alguna cosa especial? —jo vaig indagar.

Féu una reverència.

—Tot ha de ser especial amb dames tan distingides com aquestes —afirmà. Jo li vaig presentar Dorothy.

Ell tornà a inclinar-se per saludar-la i digué quelcom rebuscat sobre que els amics de Nick eren els seus, etc., i cridà un cambrer que passava.

—Pete, prepara una taula aquí per al senyor Charles.

—Sempre ho tens així, de gom a gom? —vaig preguntar.

—No en perdo, de clients, jo —contestà—. Qui ve una vegada, torna a venir. Jo no tindré escopidores de marbre negre, però el que aquí preneu, tampoc no us cal escopir-ho. Voleu anar a la barra mentre us preparen la taula?

Vam dir que sí i vam encarregar begudes.

—Notícies de Nunheim? —vaig preguntar-li.

Em va mirar uns instants abans de decidir què contestaria.

—Hm… hm. Sí. La seva amigueta és aquí —mogué el cap en direcció a l’altre extrem del local— de celebració, m’afiguro.

Per damunt de Studsy vaig mirar enllà de la cambra i realment vaig veure la corpulenta Miriam, amb els seus cabells vermells, asseguda en una taula amb una mitja dotzena d’homes i dones.

—Qui diuen que ho ha fet? —vaig preguntar.

—Ella diu que ha estat la poli… que ell sabia massa coses.

—No em facis riure —vaig comentar.

—No em feu riure —repetí ell—. Ah, allí teniu la taula parada. Apa, a seure. Torno tot seguit.

Ens vam endur els gots en una taula que havien embotit entre unes altres dues que ja ocupaven l’espai d’una sola i ens vam acomodar al millor que poguérem.

Nora tastà el seu líquid i s’estremí.

—Opinaria que així són les «veces amargues» que solen posar als mots encreuats.

Dorothy exclamà:

—Oh, mireu!

Vam mirar i distingírem Shep Morelli que se’ns acostava. El seu rostre havia atret l’atenció de Dorothy. On no estava esgarrapat estava inflat i el tecnicolor que el cobria anava del morat profund de vora l’ull fins al rosa pàl·lid d’un esparadrap a la barbeta. Arribà fins a la nostra taula i s’inclinà una mica fins a dipositar-hi els punys.

—Escolteu —digué—. Studsy diu que haig de presentar excuses.

Nora mormolà:

—Antiga escola —mentre jo demanava:

—I bé?

Morelli mogué el seu cap malmenat.

—No presento excuses pel que faig… la gent que ho prengui o que ho deixi… Però no em fa res de dir-vos que lamento haver perdut la carbassa i haver-vos disparat, i espero que no hagi estat greu i que si hi ha alguna cosa que jo pugui fer per compensar-ho, jo…

—Oblida-ho. Seu i pren el que vulguis. Aquest és el senyor Morelli, la senyoreta Wynant.

Dorothy obrí uns ulls molt interessats.

Morelli agafà una cadira i s’assegué.

—Espero que vós tampoc no m’ho tindreu en compte —digué a Nora.

Ella li contestà:

—Tot era de broma.

Ell se la va mirar suspicaç.

—Ets fora sota fiança? —vaig indagar.

—Hm… hm, aquesta tarda.

Va palpar-se la cara amorosament amb una mà.

—Les ferides noves en són el senyal. Els polis m’han retingut una estoneta més abans d’aviar-me, només per estovar-me una mica més.

Nora digué indignada:

—Però això és horrible. Voleu dir que…?

Jo li vaig donar uns copets a la mà. Morelli digué:

—Oh, això ja era d’esperar.

El seu llavi inferior, inflat, es mogué en un pretès somriure sarcàstic.

—I pots estar content si només et tusquen dos o tres goril·les.

Nora es girà cap a mi.

—Tu també feies coses així?

—Qui? Jo…?

Studsy arribà, arrossegant una cadira.

—Li han fet bon massatge, no? —digué, assenyalant Morelli.

Li vam fer lloc i ell va asseure’s. Somrigué, afablement, a Nora i al que Nora bevia.

—M’hi jugo el que vulgueu que no us donen pas millor beuratge als vostres bars de moda de Park Avenue… i aquí us costa quatre vegades més barat.

El somriure de Nora era feble, però era un somriure. Per sota de la taula va trepitjar-me.

Jo vaig preguntar a Morelli:

—Vas conèixer Julia Wolf quan estaves a Cleveland?

Ell donà una ullada de través a Studsy, el qual es recolzava a la seva cadira, mirant per tota la sala, assegurant-se que els beneficis creixien.

—Quan es feia dir Rhoda Stewart —vaig afegir.

Ell mirà Dorothy. Vaig donar-li seguretats.

—No et cal anar amb embuts. És la filla de Clyde Wynant.

Studsy deixà de mirar la sala i dedicà un somriure a Dorothy.

—Ah, vós sou la filla… I com està el vostre pare?

Morelli llepà el paper d’un cigarret i se’l posà entre els llavis inflats.

—Provinc de Cleveland.

Encengué un llumí. Els seus ulls eren inexpressius… Feia els possibles perquè ho continuessin essent.

—Només es va fer dir Rhoda Stewart en una ocasió… Nancy Kane era el seu nom.

Tornà a mirar Dorothy.

—El vostre pare ho sap, això.

—Coneixeu el meu pare?

—Una vegada vam tenir unes paraules.

—Sobre què? —vaig preguntar.

—Sobre ella.

El llumí encès li havia arribat als dits. El deixà caure, n’encengué un altre, l’aplicà al cigarret. Alçà les celles mirant-me i arrugant el front.

—Puc parlar amb franquesa?

—Que sí! No hi ha ningú que no ho pugui sentir.

—Està bé, doncs. Ell estava gelós com un gat. Jo li volia clavar un estofat, però ella me’n deturà. Era natural: ell era el seu compte bancari.

—Quant temps fa, d’això?

—Sis… vuit mesos.

—L’has vist des que a ella la van matar?

Denegà amb el cap.

—El vaig veure només un parell de cops, i aquest de què parlo fou l’últim, ja us ho he dit.

—L’estafava, ella?

—Ella deia que no. Sospito que sí.

—Per què?

—Ella era calculadora… molt llesta. Aconseguia força pasta, algunes vegades. En una ocasió a mi me’n faltaven cinc dels grossos.

Féu petar els dits.

—Al comptat.

Vaig decidir no preguntar-li si els hi havia tornats.

—Potser els hi va donar ell.

—Segur…, ei, pot ser.

—Ho has dit a la policia, això? —vaig preguntar.

Va riure sobtadament, amb menyspreu.

—Ells es pensaven que m’ho podrien fer dir. Pregunteu-los què pensen, ara. Vós sou un tipus com cal. Jo no…

Va callar també sobtadament, es tragué el cigarret dels llavis.

—El cabrit del ventall —va dir, i aplicà la punta del cigarret a l’orella d’un home que, assegut en una de les taules entre les quals estàvem embotits, havia anat acostant cada cop més el cos cap a nosaltres. L’home féu un bot i voltà un rostre xuclat i pàl·lid per damunt de l’espatlla en direcció de Morelli.

Morelli advertí:

—Treu el ventall… acabaràs fotent-lo al meu got.

L’home quequejà.

—No hi havia ma… mala intenció, Shep. —I enfonsà el ventre contra la seva taula fent per manera d’allunyar-se al més possible de nosaltres, sense, amb tot, quedar completament fora de l’ona acústica.

Morelli continuà.

—No, mala intenció no n’hi ha, però tanmateix escoltes. —I em dedicà altre cop la seva atenció.

—Amb vós vull ser totalment franc… la mossa és morta, ara ja no li pot fer mal el que jo digui… però el cabrit del comissari no té prou homes per a fer-m’ho escopir.

—Ben dit —vaig fer—. Digue’m primer que res sobre la noia, quan la vas conèixer, què feia abans d’ajuntar-se amb Wynant, on la va conèixer ell.

—Em convindria beure.

Es regirà a la cadira i cridà un cambrer.

—Ei, garsong, tu, el del nano a l’esquena!

El cambrer que Studsy havia anomenat Pete, que era una mica geperut, s’obrí pas entre la gent fins a la nostra taula i somrigué afablement a Morelli.

—Què serà?

Es xuclava una dent sorollosament. Férem la nostra comanda i el cambrer se n’anà.

Morelli digué:

—Jo i Nancy vivíem a la mateixa casa. A la cantonada el vell Kane tenia botiga oberta. La nena solia pispar cigarrets per a mi. —Rigué—. El seu pare la va separar de mi a trompades una vegada perquè ella m’havia ensenyat a treure monedes del telèfon amb un filferro. Ja sabeu, a la manera antiga. Mare meva, si devíem tenir nou o deu anys!

Tornà a riure, amb una rialla engorjada.

—Se’m va ocórrer aleshores pispar algun material d’unes cases en construcció, amagar-ho tot al seu soterrani i xiular-ho a Schultz, que era el policia que feia la ronda, tot per fotre el vell, però ella m’ho prohibí.

Nora comentà:

—Així digueu que vós éreu una delícia de criatura.

—Exacte —assentí ell, tot orgullós—. Escolteu, veureu. Una vegada quan potser no tenia més de cinc anys…

Una veu femenina deixà sentir-se.

—Ja m’ho pensava que éreu vós.

En alçar la vista vaig veure que Miriam, la pèl-de-panotxa se m’estava adreçant. Jo vaig dir:

—Hola.

Ella es posà les mans a les anques i em mirà ombrívola.

—De manera que el pobre sabia massa coses, no?

—Potser sí, però ell cames ajudeu-me escala d’incendis avall abans de dir-nos res.

—Merda!

—Està bé. Què et penses què era, que sabia massa?

—On és Wynant —contestà ella.

—Ah, sí? I on és?

—Jo no que no ho sé. Art sí que ho sabia.

—Doncs, voldria que ens ho hagués dit. Nosaltres…

—Merda —tornà a dir—. Vós ho sabeu i la policia ho sap. O és que us penseu que em podeu prendre la cabellera?

—No prenc la cabellera a ningú. Jo no sé on és Wynant.

—Vós treballeu per ell, i la policia treballa amb vós. No em prengueu per un colomí. Art va creure’s que les coses que sabia li valdrien un grapat de bitllets, el pobre idiota. Poc s’esperava el pagament!

—Et va dir que sabia coses? —vaig preguntar.

—No sóc tan toixa com us penseu. Em va dir que sabia alguna cosa que li valdria calé llarg, i ja he vist com ha resultat. Em sembla que encara sé quan fan dos i dos.

—A vegades fan quatre —vaig fer— i a vegades fan vint-i-dos. Jo no treballo per a Wynant. De manera que no tornis a dir la paraulota que deies. Vols cooperar a…?

—No. Ell era una rata i s’arrapava a la gent que rosegava. Ja ha trobat el que buscava, però ara no espereu que jo oblidi que el vaig deixar en companyia de Guild i de vós, i després ja el van trobar ben mort.

—No pretenc que oblidis res. El que voldria és que tinguessis present si…

—Bé, això s’ha acabat —declarà i s’allunyà. Caminava amb un aire força incitant.

—No asseguraria que volgués tenir res a veure amb aquesta dona —comentà Studsy pensarós—. Oli de ricí pur.

Morelli em picà l’ullet.

Dorothy em tocà el colze.

—No entenc què diuen, Nick.

Li vaig dir que ho deixés córrer i vaig tornar a parlar a Morelli.

—Ens estaves dient de Julia Wolf…

—Hm… hm. Bé, el vell Kane se la va treure de sobre quan ella tenia quinze o setze anys i es va ajuntar amb no sé quina mena de professora de batxillerat, i ella va trobar un individu que es deia Face Peppler, un xicotet d’esdevenidor si no hagués estat tan bocamoll. Una vegada recordo que estava jo amb Face Peppler… —Va callar i s’aclarí la gorja—. Bé, fos com fos, Face i ella van viure plegats… ben bé cinc, o sis anys, traient el temps que ell estigué fent el servei i ella va viure amb un altre individu que ara no recordo com es deia. Un cosí de Dick O’Brien, un tipus moreno que mamava de valent. Però ella retornà amb Face quan el van llicenciar, i van tornar a estar junts fins que els van atrapar perquè entre tots dos volien plomar un colomí de Toronto. Face se la va carregar, però ella se’n va sortir amb sis mesos… A ell el van engarjolar a base de llarg. La darrera vegada que he sabut d’ell encara era a la cangrí. A ella la vaig veure quan va sortir… Em va demanar dos-cents bitllets per a anar a la ciutat. Després vaig tornar a tenir notícies d’ella quan me’ls va tornar i em digué que ara el seu nom era el de Julia Wolf i que li agradava però que molt la gran ciutat, però també em van dir que continuava en contacte amb Face. De manera que quan jo vaig venir aquí el 28, la vaig buscar. Ella…

Miriam tornà a venir i, talment com abans, romangué amb les mans a les anques.

—He estat pensant el que heu dit. Deveu pensar que sóc una carallot.

—No —vaig negar, no massa veraç.

—Us ben juro que no sóc tan carallot per caure a la trampa que em volíeu parar. Les coses les veig venir, jo, sabeu?

—Bé, i què?

—No, «què», no. Vós heu assassinat Art i…

—No tan fort, nena.

Studsy s’havia aixecat i la prenia del braç. La seva veu era assuaujadora.

—Vine. T’haig de dir una cosa.

Se la va endur cap al taulell.

Morelli tornà a picar l’ullet.

—A Studsy li agrada de posar pau. Bé, estava dient que quan vaig venir aquí la vaig anar a buscar, i ella em digué que tenia aquella ocupació amb Wynant i que ell estava boig per ella i que ella s’ho passava bomba. Sembla que mentre complia els sis mesos va aprendre taquigrafia, a Ohio, perquè sospitava que això li podria ser útil per a trobar feina quan sortís de la gàbia. Una agència l’havia enviada a treballar per dos dies amb Wynant i ella va veure que potser aquell peix valia més la pena per llarg que per curt, i en lloc de quedar-s’hi els dos dies l’ensarrona i acaba atrapant-lo bé. Fou prou viva per a dir-li que tenia antecedents i que ara volia regenerar-se, i això ho va fer perquè no se li espatllés la combina si l’altre ho descobria per altres fonts, perquè segons deia ella l’advocat de Wynant sospitava d’ella i vés a saber si no la faria vigilar. Exactament no sé què feia, ella, enteneu?, perquè això era cosa seva i no li calia el meu ajut, i encara que fóssim companys en un cert sentit, no tenia per què dir-me coses que potser jo aniria a contar-les al seu patró. És clar, no?, ella no era la meva xicota ni res d’això… érem justament un parell d’amics, havíem jugat de petits. Bé, de tant en tant la veia… Aquí mateix, hi veníem força vegades… Fins que Wynant va començar a fer mullader i ella va dir que ens havíem de deixar de veure, que no volia perdre un bon llit a canvi de quatre copes amb mi. Així va acabar-se. Això devia ser l’octubre, em sembla, i ella ho va complir. D’aleshores que no l’havia vista més.

—Amb qui més se la veia? —vaig preguntar.

Morelli mogué el cap.

—No ho sé. No parlava gaire de la gent, ella.

—Ella portava un anell de prometatge. En saps res?

—Res llevat que no l’hi havia donat jo. Quan la vaig veure no el portava pas.

—Creus que va tornar amb Peppler quan ell va sortir lliure?

—Potser sí. Ella no semblava massa intranquil·la pel fet que ell estigués a la cangrí, però s’avenien força ells dos, i em penso que es deuen haver aliat novament.

—I què hi ha del cosí de Dick O’Brien, aquell moreno: què se n’ha fet?

Morelli em va mirar sorprès.

—Que m’escorcollin.

Studsy retornà sol.

—Potser estigui equivocat —va dir asseient-se—, però opino que algú podria fer-ne alguna cosa d’aquella lloca, si se la podia agafar bé.

Morelli sentencià:

—Escanyar-la.

Studsy féu un mig somriure bonhomiós.

—No. Ella vol arribar en alguna banda. Es pren molt seriosament les lliçons de cant i…

Morelli esguardà el seu got buit i digué:

—Es deu alimentar amb aquesta llet de tigre que tu serveixes.

Tombà el cap per cridar el cambrer:

—Ei, tu, el del sac a l’esquena, porta més combustible! Demà hem de cantar a l’orfeó.

Pete digué:

—Volant, Shep.

El seu rostre cantellut i gris perdia la seva apatia inexpressiva quan Morelli li parlava.

Un home ros, immensament gras —tan ros que semblava albí— que havia estat a la taula de Miriam, va acostar-se i em digué amb una veu prima, trèmula i efeminada:

—Així tu ets el cagós que et vas carregar Art Nunhei…

Morelli, sense aixecar-se, ja havia colpit el ventre prominent de l’individu. Studsy, sobtadament dempeus, va inclinar-se per damunt de Morelli i aplanà un enorme cop de puny sobre el rostre de la mola. Vaig constatar, no sé per què, que encara tenia la dreta ocupada. El geperut de Pete arribà per darrera de la muntanya de greix i amb tota la força aplicà la safata al cap de l’home. L’home gras caigué d’esquena, bolcant una taula i les tres persones que hi havia. Tots dos «barmen» ara se’ns havien unit. Un d’ells, quan l’home gras intentava d’aixecar-se, el colpí al cap amb un tanc de cervesa, i el féu caure a genollons, i l’altre l’agafà del coll de la camisa, per darrera, i el retorçà, per escanyar-lo. Amb l’ajut de Morelli feren aixecar l’home i el tragueren.

Pete se’ls mirà com marxaven i es passà la llengua xucladissa per una dent.

—Aquest condemnat Eparrow —va explicar-me—. Amb ell no pots descuidar-te, quan ha begut.

Studsy era a la taula veïna, la que havia estat bolcada, ajudant els ocupants a recollir les coses escampades i tornar a instal·lar-se.

—Mala cosa —deia—, mala cosa per al negoci, però, on traçaràs la línia divisòria? No regento cap prostíbul, però tampoc no vull regentar un seminari de novícies.

Dorothy estava pàl·lida d’esgarrifor. Nora mantenia els ulls oberts, tota intrigada.

—Això és una casa de boigs —va dir—. Per què ho fan, tot això?

—En sé tant com tu —li vaig contestar.

Morelli i els «barmen» tornaren, molt contents, que se’ls veia a la cara. Morelli i Studsy ocuparen altre cop els seients de la nostra taula.

—Minyons, sou uns impulsius —vaig comentar.

Studsy repetí:

—Impulsius. —I rigué—. Ha, ha!

Morelli estava seriós.

—Quan aquest individu es fica amb vós, heu de sortir-li al pas tot seguit i picar de primer. Si el deixeu embalar, ja és massa tard. Ja l’hem vist així altres cops, no, Studsy?

—Com vols dir així? —vaig preguntar—. Jo no he vist fer res.

—No, realment —va dir Morelli parlant a poc a poc—. Però què us diré, és una mena de premonició que a vegades tens, quan el veus. Ho aixafo bé, Studsy?

Studssy assentí:

—Hm… hm, és un histèric.