6

Tots tres estàvem esmorzant a primera hora de la tarda quan arribaren els Jorgensen. Nora contestà al telèfon i tornà fent veure que no l’havia impressionada la novetat.

—És la teva mare —digué adreçant-se a Dorothy—: És a baix. Li he dit que pugés.

Dorothy digué:

—Pega! Tant de bo no li hagués telefonat!

Jo vaig intervenir.

—Ja podríem viure al vestíbul.

Nora oposà:

—No ho diu de debò.

I donà uns copets a l’espatlla de Dorothy.

Sonà el timbre. Jo vaig obrir. Vuit anys no havien pas empitjorat l’aspecte de Mimí. Estava una mica més plena, més opulenta, però res més. Era més alta que la seva filla, i amb una rossor més viva. Rigué i estengué les mans cap a mi.

—Bon Nadal. Quin goig de tornar-te a veure després de tots aquests anys. Aquest és el meu marit. El senyor Charles, Chris.

Jo vaig dir:

—Em fa content de veure’t, Mimí. —I vaig estrènyer la mà de Jorgensen. Segurament tenia cinc anys menys que la seva dona; un home alt, prim, erecte, meticulosament vestit, amb els cabells suaus i bigoti engomat.

Féu una inclinació marcada.

—Encantat, senyor Charles.

Tenia un accent pastós. Teutònic, la seva mà era prima i musculosa. Entràrem.

Mimí, un cop acabades les presentacions, es disculpà amb Nora per haver irromput a casa nostra.

—Però és que volia tornar a veure el teu marit, i també perquè sé que l’única manera de fer moure aquesta filla meva és portant-la a pes de braços.

Es girà, somrient, cap a Dorothy.

—Hauries de vestir-te, nena.

La nena grunyí entre mastegaments de torrada que no veia la raó de passar-se una altra tarda a casa la tia Alice, ni que fos Nadal.

—Què t’hi jugues que Gilbert no hi va?

Mimí va dir que Asta era un gosset preciós i va preguntar-me si tenia la més mínima idea d’on podia ésser el seu ex-marit.

—No.

Ella continuava jugant amb el gos.

—És una ximpleria, però una ximpleria total, desaparèixer en un moment així. No és d’estranyar que al començament la policia pensés que tenia alguna cosa a veure amb la mort.

—I ara, què creuen? —vaig preguntar.

Va alçar la mirada cap a mi.

—Que no has vist els diaris?

—No.

—És un home, per nom Morelli… un gàngster. Ell fou l’assassí. Era el seu amant.

—L’han detingut?

—Encara no, però és segur que ho va fer. Voldria poder localitzar Clyde. Macaulay no em servirà de res. Assegura que no sap on para, però jo això ho trobo ridícul. Clyde li havia atorgat poders legals i tota la resta, i tinc la seguretat que està en contacte amb Clyde. Consideres de confiança Macaulay?

—És l’advocat de Wynant —vaig dir—. No tenim motius per a no confiar-hi.

—El que em pensava.

S’enretirà un xic, al sofà.

—Seu aquí. Tinc milions de coses per preguntar-te.

—I si beguéssim una mica, primer?

—El que vulguis, mentre no sigui licor d’ou. Em carrega la bilis.

Quan jo sortia del rebost, Nora i Jorgensen provaven de parlar-se en francès, Dorothy feia veure encara que menjava, i Mimí tornava a jugar amb el gos. Vaig repartir els gots i em vaig asseure al costat de Mimí. Ella comentà:

—Tens una dona adorable.

—A mi m’agrada.

—Digue’m la veritat, Nick; creus realment que Clyde és boig? Vull dir prou boig perquè calgui fer quelcom per ell?

—Com vols que ho sàpiga?

—Els meus fills són els qui em preocupen —digué ella—. No puc reclamar-li ja res més a ell… L’arranjament que va fer en divorciar-nos ho preveia tot… Però en canvi els fills sí que poden. Ara com ara no tenim ni un clau i em preocupo per ells. Si està malament del cap és capaç (i amb tota probabilitat ho farà…) de rebentar-s’ho tot i deixar-los sense un cèntim. Què et sembla que hauria de fer jo?

—Ja penses si podries fer-lo tancar?

—No… —digué lentament—. Però sí que m’agradaria de parlar-hi.

Em premé un braç.

—Tu me’l podries trobar.

Vaig denegar amb el cap.

—No m’ajudaries, Nick? Sempre hem tingut bona amistat.

Els seus ullassos blaus eren mansois i suplicants. Dorothy, des de la taula, ens observava, suspicaç.

—Pel que més vulguis, Mimí —vaig exclamar—. Hi ha mil detectius a Nova York. Lloga’n un. Jo ja no em dedico a aquesta feina.

—Ja ho sé, però… Estava molt beguda, Dorry, ahir nit?

—Potser sí. Però a mi va semblar-me normal.

—No creus que és molt bufona?

—Sempre m’ho ha semblat.

Reflexionà uns moments, i digué després:

—Només és una criatura, Nick.

—I què vols dir amb tot això?

Ella somrigué.

—Dorry, què et sembla si et vestissis, ja?

Dorothy, emmurriada repetí que no veia per què havia de perdre una tarda a casa la tia Alice.

Jorgensen va tombar-se per adreçar-se a la seva dona:

—La senyora Charles té l’extrema amabilitat de suggerir que nosaltres no…

—Exacte —digué Nora—. Per què no us quedeu una estona? Ha de venir més gent. No diré que sigui una gran festa, però…

Mogué el got fent un gest que acabava la frase.

—M’agradaria —digué Mimí a poc a poc—. Però tinc por que Alice…

—Excusa’ns per telèfon —indicà Jorgensen.

—Ho faré jo —intervingué Dorothy.

Mimí assentí amb el cap.

—Sigues amable.

Dorothy entrà al dormitori. Tots semblàvem més alleujats. Nora i jo encreuàrem les mirades i ella em picà l’ullet. Jo vaig haver d’encaixar amb cara de Pasqües, perquè Mimí m’estava mirant en aquell moment.

Mimí va preguntar-me:

—Tu no tenies ganes que ens quedéssim, oi?

—I és clar que sí.

—Em sembla que dius mentida. No t’agradava en certa manera la pobra Julia?

—«Pobra Julia» sembla molt emotiu de part teva. M’agradava com a persona, sí.

Mimí tornà a prémer el meu braç.

—Va rompre la meva vida amb Clyde. Naturalment jo l’odiava… aleshores… Però ara d’això ja fa molt de temps. No li tenia animadversió quan divendres vaig anar a visitar-la. I, Nick, la vaig veure morir. No s’ho mereixia allò. Fou horrible. Fossin quins fossin els meus antics sentiments, ara ja no queda sinó una gran llàstima. Quan he dit «la pobra Julia» ho deia de cor.

—No m’imagino on vas a parar —vaig dir—. No entenc on aneu a parar cap de vosaltres.

—De nosaltres… —repetí—: És que Dorry…?

Dorothy tornava del dormitori.

—Tot arranjat.

Besà la seva mare a la boca i se li assegué a la vorà.

Mimí, mirant al mirallet que la boca no se li hagués despintant, preguntà:

—No ha insistit, la tia?

—No, no, ha quedat tot arranjat. Què cal fer per a beure?

Jo vaig explicar:

—Has d’arribar-te en aquella taula, que hi ha gel i ampolles, i servir-te.

Mimí va dir:

—Beus massa.

—No tant com Nick.

Va apropar-se a la taula.

Mimí mogué el cap.

—Aquests fills! Em sembla que Julia Wolf t’agradava força, no?

Dorothy preguntà:

—En voleu un, Nick?

—Gràcies —vaig respondre; després, a Mimí—: Com a persona m’agradava molt.

—Ets l’home més evasiu del mon —va lamentar-se ella—. T’agradava tant com jo t’havia agradat, per exemple?

—Quan? Vols dir aquell parell de tardes que vam sortir plegats?

Li sortí una rialla genial.

—Bona resposta, a fe!

Va tombar-se cap a Dorothy, que ens duia gots a tots.

—T’has de posar un vestit amb aquell to de blau, filla. T’escau molt.

Jo vaig agafar un dels gots i vaig dir que potser faria millor vestint-me.