14

Aquell vespre Nora i jo anàrem a la inauguració del Music Hall de Radio City, i al cap d’una hora decidirem que ja en teníem prou i en vam sortir.

—On? —va preguntar Nora.

—Tant me fa. Què et sembla si anem a treure el cap en aquell Club Pigiron de què ens parlà Morelli? T’agradarà Studsy Burke. Abans era un conegut rebenta-caixes. Presumeix d’haver forçat la caixa forta de la presó de Hagerstown mentre hi complia condemna de trenta anys per conducta irregular.

—Anem —accedí ella.

Vam baixar pel carrer Quaranta-nou i després de preguntar a dos taxistes, dos venedors de diaris i un policia vam trobar el lloc. El porter va dir-nos que no sabia res de cap Burke, però que ho miraria. Studsy aparegué a la porta.

—Què tal esteu, Nick? —digué—. Entreu.

Era un tipus corpulent, de mitjana estatura, ara una mica gras, però no pas tou. Devia tenir almenys cinquanta anys, però semblava deu anys més jove. Tenia una cara ampla, simpàticament lletja, gravada; pocs cabells de color indefinit, i ni la calba li engrandia el front. La seva veu era un gruny de baix profund. Ens donàrem la mà i li vaig presentar Nora.

—Casat… —féu ell—. Ja ho veus. Ara que o beveu xampany o us les haureu amb mi.

Jo vaig dir que de cap manera volia tenir raons amb ell i entràrem. Aquell indret era desmanegat però còmode. Era una hora de poca animació: només hi havia dos o tres parroquians. Ens asseguérem en un racó i Studsy ordenà al cambrer exactament quina ampolla de vi havia de portar. Després va examinar-me amb atenció i assentí.

—Us prova, el matrimoni. —Es gratà la barbeta—. Feia temps que no ens vèiem.

—Sí, feia temps —vaig assentir.

—Em va fer engarjolar —explicà a Nora.

Ella féu un sorollet d’intel·ligència.

—Era bon detectiu?

Studsy arrugà tot el front.

—La gent bé ho diu, però jo què sé. La vegada que em va capturar fou per casualitat: jo tenia la mà dreta ocupada.

—Com va ser que enviessis aquell boig de Morelli a veure’m? —vaig preguntar.

—Ja sabeu com són els estrangers —contestà—; histèrics. Jo no podia imaginar-me que faria una cosa així. Es veu que estava capficat perquè els polis li volien encolomar l’assassinat de la Wolf i en veure als diaris que vós teníeu un xic de relació amb tot l’afer, jo que li dic: «Nick no és dels que es venguin la mare i tu sembla que tens necessitat de parlar amb algú», i ell em diu que sí. Què havia de fer, jo, fer-li pam-i-pipa?

—Es va deixar entrampar quan entrava i després encara em donava les culpes a mi. Com va ser que em trobés?

—Té contactes, sabeu? D’altra banda, vós no és que estiguéssiu d’incògnit.

—Només feia una setmana que era a la ciutat, jo, i els diaris no donaven pas la meva adreça.

—Ah, sí? —preguntà Studsy, tot interessat—. On viviu, doncs?

—A San Francisco, ara com ara. Com va ser que em localitzés?

—Gran ciutat, sí, senyor. Fa anys que no hi he estat, però és una ciutat de primera. No m’ho pregunteu a mi, Nick. Pregunteu-li-ho a ell. És cosa d’ell.

—Sinó que tu vas ser qui el va enviar a casa meva.

—Bé, sí —admeté—, és així; però és que jo vaig estar fent-vos la gran propaganda… —Ho digué molt seriós.

Jo vaig dir:

—Sempre tan bon amic.

—I com sabia jo que ell dispararia? De tota manera, no devia ser greu, oi?

—Potser no, però no va ser cap ram de flors i jo…

Vaig callar quan arribava el cambrer amb el xampany. Vam tastar-lo i diguérem que era excel·lent. Era força dolentot.

—Què et sembla, va matar la noia? —vaig preguntar.

—I ca!

—És un tipus que se’l pot persuadir que dispari —vaig comentar.

—Ja ho sé… Aquests estrangers són caps calents… Però aquella tarda ell va estar-se aquí.

—Tota la tarda?

—Tota. Ho juraré si cal. Al pis de dalt alguns dels xicots acompanyats de noies celebraven no sé què i asseguro que ell ni es va moure, en tota la tarda. No és broma, és cosa que puc provar.

—Llavors, per què estava preocupat?

—I jo què sé! Si li ho he preguntat vegades, jo, també! Però ja ho sabeu, aquests estrangers com són.

Jo vaig dir:

—Hm… hm. Histèrics. El creus capaç d’enviar un amic a fer la visita a la noia…?

—Em sembla que us heu equivocat d’home —contestà Studsy—. A la mossa la coneixia, jo. Solia venir aquí amb ell algun camí. Res seriós. Ell no estava tan engrescat amb ella perquè arribés un moment que se l’hagués de carregar. De debò.

—I ella, també estava emmerdada amb les pólvores?

—No sé. L’havia vista ensumar algun cop, però és que no volia desentonar, i feia el que ell feia.

—Amb qui més l’havies vista?

—Ningú conegut —replicà Studsy indiferent—. Un mitja-bufa anomenat Nunheim solia fer cap, i la rondava, però pel que vaig veure, res de res.

—Així, doncs, fou per ell que Morelli sabé la meva adreça.

—No digueu coses. Tot el que Morelli volia del tipus era alguna confidència. Què en trauria Nunheim de dir a la policia que Morelli coneixia la xicota? És amic vostre?

Ho vaig pensar un mica i vaig dir:

—No el conec. M’han dit que de tant en tant fa de confident per a la policia.

—M… m… m. Gràcies.

—Gràcies de què? No he dit res.

—Per la sinceritat. Ara digueu-me una cosa: què és tot aquest mullader, eh? El tipus aquest, Wynant és el criminal, no?

—Molta gent ho creu així —vaig dir—. Però van cinquanta dòlars contra cent que no.

Mogué el cap.

—No aposto amb vós al vostre joc —se li aclarí el rostre—, però us diré què faré i podem jugar-nos-hi algun calé si voleu. Ja sabeu, aquella vegada que em vau poder atrapar jo estava distret com he dit, i sempre he estat pensant si ho podríeu tornar a fer. Algun cop, quan estigueu bé del tot m’agradaria…

Jo vaig riure i vaig dir:

—No, no estic en forma.

—Doncs jo, estic gros com un toixó —insistí.

—A més a més allò fou un cop de bona sort; tu havies perdut l’equilibri i jo estava ben afermat.

—Esteu provant de fer-me quedar bé… —digué, però després afegí, més pensarós—: Encara que penso que aquell cop vau fer gol. Bé, si no ho voleu… Au, que us ompliré les copes.

Nora decidí que volia arribar a casa aviat i ben serena, de manera que vam deixar Studsy i el Club Pigiron una mica després de les onze. Ell va acompanyar-nos fins al taxi i ens estrenyé enèrgicament la mà.

—He tingut moltíssim gust —va dir-nos. Vam contestar unes frases igualment amables i ens allunyàrem.

Nora opinà que Studsy era meravellós.

—La meitat de les frases que ha dit no les he enteses.

—És una magnífica persona.

—No li has dit que havies abandonat la professió.

—Hauria cregut que el volia acusar d’alguna cosa —vaig explicar—. Per a un del seu ram el qui ha estat detectiu ho és sempre, i he preferit mentir-li que no pas fer-li la impressió que li estava mentint. Tens un cigarret? En certa mesura, ell confia en mi.

—I deies la veritat quan opinaves que Wynant no va matar la noia?

—No ho sé. Però sospito que sí.

Al «Normandie» hi havia un telegrama enviat des d’Allentown per Macaulay.

L’home en qüestió no és Wynant ni ha provat de suïcidar-se.