28

Vaig adreçar-me a Guild:

—Quan dieu «porteu-me’l», us el porten, no?

—Espereu —va advertir-me—. Hi ha més que no penseu. —I va adreçar-se a l’home gras—: Endavant, Flint, engega.

Flint s’eixugà els llavis amb el revés de la mà.

—És una pantera, el nano. No sembla dur, però, cony, no volia venir. Us ho asseguro. I com corre, el podrit!

Guild grunyí:

—Ets un heroi i diré al comissari que et doni la medalla immediatament, però ara oblida-ho. Vull els fets.

—Jo no deia que hagués fet res d’extraordinari —protestà Flint—. Només…

—Tant me fot el que hagis fet —el tallà Guild—. Vull saber el que ell ha fet.

—Sí, senyor, ara us ho anava a explicar. A les vuit del matí he rellevat Morgan, i tot marxava com una seda, tranquil, sense que es mogués ni una fulla, com solen dir, fins que una mica després de les dues, jo que sento una clau al pany.

Es xuclà els llavis i ens donà temps d’expressar la nostra sorpresa.

—El pis de la Wolf —va explicar-me Guild—. Vaig tenir un pressentiment.

—I quin pressentiment —exclamà Flint, pràcticament sobreexint d’admiració—. Déu, quin pressentiment!

Guild el mirà i ell continuà de pressa:

—Sí, senyor, una clau, i després la porta s’obre i aquest jovenet entra. —Somrigué ple d’orgull, afectuós, a Gilbert—. Esglaiat de la sorpresa, m’ha semblat, i quan anava a detenir-lo ell ja havia saltat cap avall com un torrent i no ha estat fins al primer replà que l’he enxampat, i aleshores, mecà…!, va i comença a pegar-me, i l’he hagut de picar a l’ull per fer-lo entrar en raó. No semblar dur, però…

—Què ha fet, ell, al pis? —preguntà Guild.

—Oh, no li he donat temps de fer res. Jo…

—Vols dir que li has saltat a sobre sense esperar a veure què feia?

El coll de Guild sobreeixia ara del coll de la camisa, i tenia el rostre tan vermell com els cabells de Flint.

—He cregut que era millor anar al segur.

Guild em mirà amb uns ulls irritats i desesmats alhora. Jo vaig fer els possibles per conservar la inexpressivitat. Va dir en una veu ofegada:

—Ja està bé. Flint. Espera a fora.

L’home del pèl vermell semblava confús. Va dir:

—Sí, senyor —a poc a poc—. Aquí teniu la clau que ha fet servir.

Posà la clau a la taula de Guild i anà cap a la porta. Allí va girar el cap per sobre l’espatlla per dir:

—Es vol fer passar pel fill de Clyde Wynant.

Va riure, mofeta.

Guild, encara sense dominar del tot la veu, va dir:

—Ah, sí? Això ha dit?

—Sí, sí. Jo l’he vist, abans d’ara. Diria que pertanyia a la banda de Big Shorty Dolan. Em sembla que l’havia vist per…

—Fora d’aquí! —esclatà Guild, i Flint s’esmunyí cap a fora.

Guild grunyí des de les profunditats de la seva còrpora:

—Aquest inútil em destrempa. La banda de Big Shorty Dolan, Déu méu! —Mogué el cap desesperadament i va adreçar-se a Gilbert—: I bé, minyó…?

Gilbert digué:

—Sé que no hauria d’haver-ho fet.

—Bon començament —digué Guild amb suavitat. El seu rostre reprenia la normalitat—. Tots fem equivocacions. Acosta’t una cadira i veiem què podem fer entre tots per treure’t de l’olla. Et convé res per a l’ull?

—No, gràcies, ja ha passat. —Gilbert acostà una cadira un pam prop de Guild i s’assegué.

—Aquest poli t’ha picat només perquè sí…?

—No, no; ha estat culpa meva. M’he resistit.

—Ah, bé —va dir Guild—. A ningú no li agrada que el detinguin, m’imagino. Bé, què ha passat?

Gilbert em mirà amb el seu únic ull sa.

—Estàs completament a mans del tinent Guild —vaig advertir—. Tot serà senzill per a tu si no li ho compliques a ell.

Guild assentí, enèrgicament.

—Com aquests.

Va repapar-se còmodament a la seva cadira i preguntà, en un to amistós:

—D’on l’havies tret, la clau?

—El meu pare me l’havia enviada amb aquesta carta.

Es va treure un sobre blanc de la butxaca i el lliurà a Guild.

Jo vaig donar el tomb per darrera de Guild i vaig examinar el sobre per damunt de la seva espatlla. L’adreça estava escrita a mà, «Gilbert Wynant, The Courtland», i no hi havia segell.

—Quan l’has rebuda? —vaig preguntar.

—Era a la recepció ahir a la nit, en retirar, cap a les deu. No vaig preguntar a l’empleat quan temps feia que hi era, però no crec que la tinguessin quan vaig sortir junt amb vós, altrament me l’haurien donada.

A dins del sobre hi havia dos fulls de paper plens de la mecanografia descurada, ja familiar. Guild i jo vam llegir alhora:

La signatura desmanegada de Wynant figurava a sota de «El teu pare».

Guill esperà que jo digués quelcom. Jo esperava que ho fes ell. Després d’una pausa, ell preguntà a Gilbert:

—I ha telefonat?

—No, senyor.

—Com ho saps? —vaig intervenir jo—. No fores tu qui va ordenar a la telefonista que no us passés cap comunicació?

—Jo… sí, ho vaig fer. Tenia por que descobríssiu qui era si ell trucava mentre vosaltres estàveu allí, però em semblava que ell hauria donat algun encàrrec verbal a la telefonista, però no ho va fer.

—De manera que no l’has vist?

—No.

—Ni ell tampoc no va dir-te qui havia matat Julia Wolf?

—No.

—Li has mentit, doncs, a Dorothy?

Va abaixar el cap i assentí, mirant a terra.

—Jo… és que… em sembla que devia ser gelosia, de fet. —Alçà la vista cap a mi i ara tenia la cara envermellida—. Veureu, és que Dorothy abans m’admirava i es pensava que jo sabia més que tothom de gairebé totes les matèries i, sabeu?, si volia saber alguna cosa venia a dir-m’ho i sempre feia el que jo li deia i després, quan us va conèixer a vós, ja fou diferent. Us va admirar i us va respectar més… Era natural que ho fes, ja ho comprenc, hauria estat estúpid altrament, perquè no hi ha comparança, és clar, però jo… suposo que estava gelós i ressentit; bé, no exactament ressentit, perquè jo també us admirava a vós… Però volia fer alguna cosa per impressionar-la un cop més… Exhibir-me, calculo que en diríeu… I quan vaig rebre la carta vaig fer-li creure que havia vist el meu pare i que ell m’havia contat qui havia comès els assassinats, per tal que ella cregués que jo sabia coses que ni tan sols vós coneixíeu.

Va aturar-se, sense alè, i s’eixugà la cara amb un mocador.

Vaig esperar, encara, que Guild parlés; fins que digué:

—Bé, imagino que no hi ha hagut cap daltabaix, fill, si és que tens la seguretat que no amagues altres coses que hauríem de saber.

El noi mogué el cap:

—No, senyor, no amago res.

—No saps res del ganivet i cadena que la teva mare ens donà?

—No, senyor, i no me’n vaig assabentar fins que ja ho teníeu tot en poder vostre.

—Com està la teva mare? —vaig dir.

—Molt bé, suposo, per bé que ha dit que es quedaria al llit tot el dia.

Guild ajuntà els ulls.

—Què li passa?

—Histèria —li vaig explicar—. Ella i la seva filla van tenir una discussió ahir al vespre i va agafar una enrabiada.

—Una discussió sobre què?

—Déu ho sap… un d’aquests temperis femenins.

Guild digué:

—Hm… hm. —I es gratà el barbó.

—Ens ha dit Flint la veritat quan ha declarat que no has tingut ni l’oportunitat de buscar el paper en qüestió? —vaig preguntar al noi.

—Sí. No havia ni tingut temps de tancar la porta, quan s’ha precipitat al meu damunt.

—Ui, són uns grans detectius els qui treballen per a mi —grunyí Guild—. No ha cridat: «Uuuu!», quan se t’ha tirat a sobre? Bé, no en facis cas. Està bé, fill, puc fer una de dues coses, i la tria depèn de tu. Et puc tancar un temps o puc deixar-te en llibertat sota una promesa: que tan aviat com el teu pare es posi en contacte amb tu m’avisaràs i em faràs conèixer el que et diu i on vol que us reuniu.

Abans que Gilbert pogués parlar, vaig intervenir:

—No li podeu demanar això, Guild. És el seu pare, enteneu?

—Que no puc? —m’escopí a la cara—. Si el seu pare és innocent, això no li farà favor?

No vaig dir res.

La cara de Guild es va aclarir lentament.

—Està bé, doncs, xicot, suposem que et deixo anar sota paraula. Si el teu pare o algú altre et demana de fer alguna cosa, em promets de dir-los que no pots perquè m’has donat la teva paraula d’honor de no fer-ho?

El noi va mirar-me. Jo vaig dir:

—Això em sembla raonable.

Gilbert declarà:

—Sí, senyor, us en dono paraula.

Guild féu un gest ampli amb la mà.

—Au. Vés-te’n.

El noi es posà dret i digué:

—Moltíssimes gràcies, senyor. —Es va girar cap a mi—: Trigareu molt…?

—Espera’m a fora —li vaig indicar—. Si és que no tens pressa.

—Així ho faré. Adéu-siau, tinent Guild, i gràcies.

Va sortir.

Guild engrapà el telèfon i ordenà que busquessin The Grand Manner i el seu contingut i que l’hi portessin. Un cop fet això, enllaçà les mans al clatell i es gronxà cap endarrera en la seva cadira.

—Què?

—Aneu-ho a saber —vaig dir.

—Ep, no continuareu creient que Wynant no ho va fer?

—I quina diferència hi fa que pensi o no pensi una cosa, jo? Ara ja teniu prou elements per a acusar-lo, amb el que Mimí us ha donat.

—Sí, que hi ha diferència —va insistir—. M’agradaria molt de saber què penseu, i per què.

—La meva dona opina que deu estar encobrint algú.

—Ah, sí? Hm… hm. Mai no he menystingut la intuïció de les dones, i si em permeteu que ho digui, la senyora Charles és una dona que em sembla intel·ligentíssima. Qui es pensa que ho va fer, ella?

—L’última vegada que en vam parlar no ho havia decidit, encara.

Va sospirar.

—Bé, potser aquell paper que el noi tenia l’encàrrec del seu pare de buscar ens aclareixi alguna cosa.

Però el paper no ens va dir res aquella tarda: els homes de Guild no el van poder trobar, ni tampoc l’exemplar de The Grand Manner, al pis de la dona assassinada.