25

Vam entrar al dormitori de Mimí. Seia en una cadira encoixinada, vora una finestra, i semblava contenta. Em dedicà un somriure alegre i digué:

—Ara tinc l’ànima tota neta. Ho he confessat tot.

Guild romania vora una taula, eixugant-se la cara amb un mocador. Als polsos encara s’hi veien unes gotes de suor, i el rostre prenia un tirat envellit i fatigat. Ganivetet i cadena, i el mocador en què havien estat embolcallats, eren sobre la taula.

—Llestos? —vaig preguntar.

—No n’estic segur, si voleu que us ho digui —féu ell. Va girar-se per preguntar a Mimí—: A vós us sembla que hem acabat?

Mimí rigué.

—No sé què més voleu, francament.

—Bé —pronuncià Guild a poc a poc, fins i tot a contracor—. En aquest cas em sembla que m’agradarà de parlar amb el senyor Charles, si ens voleu excusar uns minuts.

Plegà curosament el seu mocador i se’l ficà a la butxaca.

—Podeu parlar aquí mateix. —Va aixecar-se de la cadira—. Jo sortiré i mentre vosaltres enllestiu donaré conversa a la senyora Charles.

Quan passava pel meu davant em donà un copet amb la punta de l’índex a la galta.

—No permetis que diguin coses massa horribles de mi, Nick.

Andy va obrir-li la porta, la tancà al seu darrera i féu altre cop la «o» amb els llavis i el xiulet admiratiu.

Jo em vaig estirar al llit.

—Bé —vaig començar—. Què hi ha?

Guild s’escurà la gorja.

—Diu que va trobar aquest ganivet i cadena a terra, on devia caure durant la lluita entre la noia Wolf i Wynant, i ens ha explicat les raons que tenia per a conservar-la oculta fins ara. Entre nosaltres, tot això no sembla tenir gaire sentit, si es mira analíticament, però potser no sigui la manera més adequada d’enfocar-ho, en aquest cas. Si voleu que us digui la veritat, no sé com agafar-la, aquesta dona, no ho sé pas.

—El més important de tot —vaig aclarir— és procurar que ella no us esgoti. Quan la pesqueu dient una mentida, ho reconeix i us dóna una altra mentida per a substituir-la i, quan l’atrapeu en aquesta, us en forneix encara una altra, etc. La majoria de la gent, fins i tot les dones, es desanimen quan les atrapeu a la tercera o quarta mentida i cauen o bé cauen en el silenci o acaben dient la veritat. Ara, Mimí, no. Ella continua provant de sortir-se amb la seva, i heu de tenir molt de compte o acabareu creient-vos-la, no perquè faci la impressió d’estar dient la veritat, sinó simplement perquè esteu cansat de no creure-la.

Guild digué:

—Hm… hm. Potser sí.

Es passà el dit per entre coll i camisa. Semblava incòmode.

—Escolteu —va dir—, creieu que va ser ella qui va matar la noia?

Vaig descobrir que Andy m’estava mirant tan fix que els ulls semblaven botir. Vaig incorporar-me i vaig posar els peus a terra.

—Voldria saber-ho. Aquest detall de la cadena sembla preparat… Però… podem descobrir si tenia una cadena com aquesta, potser fins i tot si encara la té. Si ella recordava la cadena tan bé com ha dit, no hi ha motiu perquè ella no hagués pogut encarregar a un joier que en fes una altra, i qualsevol persona pot comprar un ganivetet i fer-hi gravar les inicials que vulgui. Moltes coses estan en contra de la probabilitat que ella hagi arribat tan lluny. Si ho ha preparat, el més probable és que ella tingui la cadena original… potser des de fa anys… Però tot això és una cosa que sou vosaltres els qui ho heu d’esbrinar.

—Fem tot el que podem —digué Guild pacientment—. De manera que vós creieu que va ser ella?

—L’assassina? —Vaig moure el cap, incrèdul—. No, jo no he dit tant, encara. Què se sap de Nunheim? Concorden les bales?

—Sí. Són de la mateixa pistola que liquidà la noia… totes cinc.

—Cinc bales al cos?

—Sí, i de prop a prop per a cremar roba i tot.

—Aquesta nit he vist la seva amiga, la del pèl vermell, en una cafeteria —vaig explicar—. Diu que vós i jo el vam pelar perquè sabia massa coses.

Ell va fer:

—Hm… hm. Quin bar era, aquest? Potser em passi pel cap de parlar amb aquesta xicota.

—El Club Pigiron, de Studsy —vaig respondre, i li’n vaig donar l’adreça. També Morelli sol voltar per allí. M’ha contat que Julia Wolf es deia en realitat Nancy Kane i que ella té un amic que compleix condemna a Ohio… un tal Face Peppler.

Pel to de la veu de Guild en dir: «Ah, sí?», vaig imaginar que ja sabia de les relacions entre Peppler i Julia.

—I què més heu pescat en els vostres viatges?

—Un amic meu… Larry Crowley, agent de premsa… va veure Jorgensen que sortia d’una casa d’empenyorament a la Sisena Avinguda prop del carrer Quaranta-sis ahir a la tarda.

—Sí?

—No sembla que us impressionin massa les meves notícies. Ja començo…

Mimí obrí la porta i entrà amb uns gots, whisky i aigua mineral en una safata.

—He pensat que potser acceptaríeu una mica de beure —va fer, persuasiva.

Li vam donar les gràcies.

Ella posà la safata a la taula, i digué:

—No voldria interrompre. —Ens somrigué amb un aire tolerant però una mica suficient, que a les dones els agrada d’emprar davant les reunions exclusivament masculines, i sortí.

—Dèieu alguna cosa…? —em recordà Guild.

—Només que si us penseu que jo no dic exactament la veritat m’ho hauríeu de dir a la cara. Fins ara hem treballat plegats prou bé i no voldria…

—No, no —féu Guild apressadament—. No és res d’això, senyor Charles. —S’havia enrojolat una mica—. És que… el comissari ens ha donat pressa en tot aquest afer i potser se m’ha contagiat una mica aquest to. Aquest segon assassinat ha empitjorat les coses.

Es va dirigir a la safata de la taula.

—Com voleu el whisky, vós?

—Sol, gràcies. Algun indici?

—Bé, la mateixa pistola i una pila de bales, de les mateixes que van matar la noia, però això és tot. Es tractava d’una casa amb habitacions entre un parell de botigues. Ningú del veïnat no admet conèixer Wynant ni Nunheim ni cap altra persona amb qui nosaltres poguéssim posar-nos en contacte. La porta tancada sense clau, qualsevol persona hi podia entrar, però això no vol dir gran cosa, comptat i debatut.

—Ningú no va veure o sentir res?

—Sí, van sentir els trets, però no van veure ningú que els fes.

Va donar-me un got amb whisky.

—Heu trobat càpsules de bala? —vaig preguntar.

Negà amb el cap.

—Ni una, en cap dels dos assassinats. M’inclino a creure que ho van fer amb un revòlver.

—I totes dues vegades l’assassí va buidar-lo… comptant la bala incrustada al telèfon… sí, com molta gent, portava un recambra buida sota el percussor.

Guild abaixà el got que ja s’estava duent als llavis.

—No crec que, pel fet que disparessin d’aquesta manera hi vulgueu veure una mà sibil·lina —es queixà.

—No, però si teníem una sospita prou fonamentada hauríem fet un bon pas endavant. Heu descobert on era Nunheim la tarda de l’assassinat de la noia?

—Prou. Voltant prop de la casa de la víctima… almenys bona part del temps. El van veure al davant, i el van veure al darrera, si hem de creure la gent que en aquell moment no hi van donar importància i que no tenen raons per a mentir. I el dia abans de l’assassinat havia estat al pis d’ella, segons ens diu un ascensorista. L’ascensorista diu que el va veure baixar, i que no sap si havia entrat o no al pis.

Jo vaig comentar:

—Així potser sí que té raó Miriam, potser Nunheim sabia massa coses. Heu descobert res sobre la diferència de quatre mil entre el que Macaulay va donar a la noia i el que Clyde Wynant diu que ella li va lliurar?

—No.

—Morelli diu que ella solia tenir sempre molt de diner. Diu que una vegada ella li va deixar cinc mil dòlars en metàl·lic.

Guild alçà les celles.

—Sí?

—Sí. També diu que Wynant coneixia els antecedents de la noia.

—Em fa l’efecte —intervingué Guild— que Morelli us ha contat una pila de coses.

—Li agrada de parlar. Heu trobat res sobre en què treballava Wynant quan se’n va anar o quin projecte tenia, que el fes anar-se’n?

—No. Em semblàveu interessat en aquell laboratori seu, oi?

—Per què no? És un inventor, el laboratori és el seu lloc. M’agradaria fer-hi un tomb, si fos possible.

—Vós mateix, serviu-vos. Digueu-me més sobre Morelli, i com us ho heu fet per fer-lo xerrar.

—Li agrada de parlar. Coneixeu un individu anomenat Sparrow? Un tipus alt i pàl·lid, gros, amb una veu de marica?

Guild semblà pensar.

—No. Per què?

—Era al bar… amb Miriam… i volia fer-me una cara nova, però els altres no ho han permès.

—I per què volia fer això?

—No ho sé. Potser perquè ella li havia dit que jo havia contribuït que es carreguessin Nunheim…, que us havia ajudat a vós, vet-ho aquí.

Guild digué:

—Oh. —Va gratar-se la galta amb l’ungla del polze i mirà el rellotge—: Comença a ser tard. Què us sembla si demà us deixeu caure pel meu despatx… avui, vull dir.

Vaig dir:

—D’acord —contra el que estava pensant; vaig saludar-lo amb el cap, i ell i Andy sortiren de la saleta.

Nora ja dormia al sofà. Mimí deixà el llibre que llegia i preguntà:

—Què? S’ha acabat la sessió secreta?

—Sí.

Vaig acostar-me al sofà. Mimí demanà:

—Deixa-la dormir una mica, Nick. Bé et quedaràs fins que els teus amics de la policia se n’hagin anat, no?

—Està bé. Per cert que voldria tornar a veure Dorothy.

—Però ara dorm.

—No hi fa res. La despertaré.

—Però…

Guild i Andy entraren, digueren bona nit, Guild mirà amb recança la dorment Nora i sortiren.

Mimí sospirà.

—Cansada, cansada estic de policies —digué—. Recordes aquell acudit?

—Sí.

Gilbert entrà.

—Realment es pensen que Chris és l’assassí?

—No —vaig contestar jo.

—Què creuen, en realitat?

—Ahir t’hauria pogut contestar. Avui no.

—Això és ridícul —protestà Mimí—. Saben ben bé, i tu també ho saps, que va ser Clyde.

En veure que jo no deia res, repetí, amb més vehemència:

—Saps ben bé que Clyde ho va fer.

—No —vaig retopar.

Una expressió de triomf s’emparà del rostre de Mimí.

—Ah, treballes per a ell, digues la veritat.

El meu «No» rebotà contra ella sense produir cap efecte.

Gilbert preguntà, no pas amb aire polèmic, sinó com aquell qui vol saber coses:

—Per què no podia ser ell?

—Podia, però no ho va fer. Si així fos, creus que ell hauria escrit aquelles cartes llançant sospites sobre Mimí, l’única persona que l’està ajudant en amagar l’evidència definitiva en contra d’ell?

—Però potser ell no ho sabia, això. Potser va pensar que la policia no deia tot el que sabia. Sovint ho fa, això, no? O potser va creure que podia desacreditar la mamà, de manera que ells no la creguessin si…

—Això! Això és exactament el que va fer, Nick —exclamà Mimí.

Jo vaig adreçar-me a Gilbert.

—Tu no creus que ell la va matar.

—No, no crec que ho fes, però voldria saber per què vós no ho creieu, tampoc… Ja m’enteneu, el vostre mètode.

—I jo voldria saber el teu.

El seu rostre mostrà confusió, que es contagià al seu somriure.

—Oh, això és diferent.

—Ell sap qui la va matar —digué Dorothy des del marc de la porta.

Encara anava vestida. Em mirava de fit a fit, com si tingués por de mirar els altres. Estava pàl·lida i mantenia erecte el fràgil cos.

Nora obrí els ulls, es redreçà ajudant-se amb un colze i preguntà:

—Què?

A la seva veu endormiscada ningú no respongué. Mimí digué:

—Dorry, filla, no fem una altra d’aquelles escenes d’estúpida comèdia.

Dorothy digué:

—Quan se’n vagin tots, em pots pegar. Sé que ho faràs.

Ho va dir sense apartar els ulls de mi. Mimí féu veure que no sabia el que la seva filla deia.

—Qui és que sap qui ho va fer? —vaig preguntar jo.

Gilbert intervingué:

—T’estàs portant com un ase, Dorry, estàs…

Jo vaig interrompre’l.

—Deixa-la. Que digui el que ha de dir. Qui la va matar, Dorothy?

Mirà el seu germà i acalà els ulls, al mateix temps que disminuïa la tibantor del seu cos. Mirant a terra, digué confosa:

—Jo no ho sé. Ell sí.

Alçà els ulls cercant els meus i començà a tremolar.

—No podeu entendre que tinc por? —cridà—. Tinc por d’ells. Traieu-me d’aquí i parlaré, però ells em tenen espaordida.

Mimí va riure tot mirant-me.

—Tu ho has preguntat. T’està bé.

Gilbert estava enrojolat.

—És tot tan idiota —mormolà.

Jo vaig admetre:

—I és clar que et trauré d’aquí, però ho vull sentir ara, ara que estem tots reunits.

Dorothy mogué el cap.

—Tinc por.

Mimí protestà:

—Potser que no la malcriessis així, Nick. Això no fa sinó empitjorar-la. Veuràs, ella…

Jo vaig preguntar a Nora:

—Què hi dius, tu?

Ella va aixecar-se i estirà el cos sense alçar, però, els braços. Tenia la cara rosada i adorable, com sempre que es desperta d’una bona dormida. Em va somriure, una mica atuïda, i digué:

—Anem cap a casa. Aquesta gent no m’agraden. Apa, Dorothy, agafa barret i abric.

Mimí ordenà a Dorothy:

—Vés-te’n al llit.

Dorothy es tapà la boca amb les puntes dels dits i exclamà:

—Em vol pegar, Nick!

Jo mirava Mimí, que tenia un plàcid somriure instal·lat a la cara, però que traïa pel moviment dels narius una respiració agitada, d’altra banda prou perceptible.

Nora va acostar-se fins a Dorothy.

—Anem, et rentaràs la cara i…

Mimí féu un gruny, se li atibantà el coll i semblà apuntalar-se amb tot el seu pes sobre les plantes dels peus.

Nora s’interposà entre Mimí i Dorothy, jo vaig garfir l’espatlla de Mimí quan ja començava a abalançar-se cap endavant, des de darrera li vaig passar el braç per la cintura i la vaig aixecar com un sac. Va xisclar i va apunyegar-me, mentre amb els seus talons punxeguts em colpia el séc de les cames.

Nora empenyé Dorothy cap fora de la sala i esperà palplantada a la porta. El seu rostre estava alerta. El vaig veure clarament, definidament: totes les altres coses apareixien confuses. Quan uns cops maldestres, inefectius, em feren tombar per trobar Gilbert que també em volia picar, només el vaig poder veure vagament i gairebé ni vaig sentir el contacte en fer-lo cap a un costat.

—Aparta’t, Gilbert. No et vull fer buba.

Vaig portar Mimí cap al sofà, la hi vaig abocar de panxa enlaire, em vaig asseure sobre els seus genolls i amb les mans li vaig agafar els canells.

Gilbert tornava a atacar-me. Li vaig provar de clavar-li una puntada de peu, al genoll, però vaig picar massa avall i li vaig fer perdre l’equilibri. Rodà a terra fet un cabdell. Vaig tornar a picar-lo, vaig errar el cop i el vaig amonestar:

—Ja ens barallarem després. Porta una mica d’aigua.

Mimí tenia el rostre cada cop més congestionat. Els ulls li botien, vidriosos, insensibles, enormes. Entre les dents serrades, juntament amb la respiració, xiulant i fent bombolles, brollava la saliva, i la pitrera porpra —de fet tot el cos— era un regirament de venes i músculs inflats fins al punt que semblava que havia d’esclatar. A les mans, jo hi sentia l’ebullició dels seus canells, tan suats que es feia difícil d’aguantar-los. Nora aparegué com una benedicció, al meu costat, amb un got d’aigua.

—Aboca-li de patac a la cara —vaig ordenar.

Nora obeí. Mimí va separar les dents per agafar aire, i tancà els ulls. Mogué el cap a banda i banda, violentament, però de violència n’hi havia menys en el revirament del seu cos.

—Un altre —vaig demanar.

El segon got d’aigua produí unes glopades de protesta de Mimí, que ja deixà de debatre’s. Romangué estirada, quieta, relaxada, panteixant.

Vaig retirar les mans dels seus canells i em vaig posar dempeus. Gilbert, apuntalant-se sobre un sol peu, es recolzava contra una taula fregant-se la cama que havia rebut. Dorothy, amb els ulls esbatanats i molt pàl·lida, romania a la porta, indecisa entre entrar o arrencar a córrer i amagar-se. Nora, al meu costat, aguantava el got buit. Preguntà:

—Et sembla que ja està bé?

—Segur.

Ara Mimí obrí els ulls, i parpellejà per expel·lir-ne l’aigua que hi havia entrat. Jo li vaig posar un mocador a la mà. Va eixugar-se la cara, féu un sospir estremit, i s’assegué al sofà mateix. Mirà per tota la cambra, parpellejant encara una mica. En veure’m féu un somriure tímid. Aquell somriure expressava culpabilitat, però no remordiment. Es passà la mà pels cabells amb inseguretat i digué:

—D’una mica més em nego.

Jo vaig avisar-la.

—Qualsevol dia t’agafarà un atac de ràbia d’aquests i no en sortiràs.

Buscà amb la mirada el seu fill.

—Gil, què t’ha passat? —demanà.

Ell retirà apressadament la mà de la cama i posà el peu a terra.

—Jo…? Re… res —quequejà—. Estic perfectament.

Va allisar-se els cabells i es reféu el nus de la corbata.

Ella esclafí a riure.

—Oh, Gil, de debò has volgut defensar-me? I de Nick?

La rialla es feia més forta.

—Quin gest més bell, fill meu, però que estúpid. No veus que és un monstre, Gil? Ningú, ningú no podria…

Es dugué el mocador a la boca i rient, es balançava endavant i endarrera.

Vaig donar una ullada de través a Nora. Tenia la boca ben tancada i els ulls, d’un negre endurit, plens de ràbia. Li vaig agafar el braç.

—Anem-nos-en. A la teva mare li dónes un whisky, Gilbert. En un parell de minuts estarà bé del tot.

Dorothy, barret i abric al braç, anà de puntetes cap a la porta del pis. Nora i jo recollírem també els abrics i barrets i la seguirem fins a fora, deixant Mimí rient al sofà amb el meu mocador a la boca. Cap de nosaltres no parlà mentre, al taxi, fèiem camí cap al «Normandie». Nora estava emmurriada, Dorothy semblava encara tota esglaiada i jo em sentia cansat… havia tingut un dia de pronòstic.

Arribàvem a casa vora les cinc. Asta ens va rebre sorollosament. Jo vaig estirar-me a terra per jugar-hi una mica mentre Nora entrava a la cuina fer cafè. Dorothy volia dir-me quelcom que li havia passat quan era petiteta. Jo vaig denegar:

—No. Ja vas provar de dir-m’ho dilluns. Què és? Una facècia? És tard, ja. Què era el que tenies por de dir-me quan érem a casa teva?

—Però ho entendríeu més bé si em deixéssiu…

—Això ja ho vas dir dilluns. Jo no sóc un psiquiatre. No sé res de les influències precoces. Tant se me’n dóna, a més. I estic cansat…, tot el dia que planxo.

Ella féu una ganyota.

—Sembla que m’ho voleu fer cada cop més difícil.

—Escolta’m bé, Dorothy —vaig dir—. O bé saps alguna cosa que tenies por de dir davant de Mimí i Gilbert o no ho saps. Si ho saps, engega-ho, apa. Si no entenc alguna cosa ja et demanaré que m’ho aclareixis.

Va joguinejar amb els dits amb un plec de faldilla tot mirant-se-la pensarosa, però quan alçà els ulls ho féu amb una mirada brillant i excitada. Parlà amb un xiuxiueig prou intens perquè el sentís qualssevol persona que fos a la cambra.

—Gil ha anat veient el meu pare tot aquest temps i avui mateix, i el meu pare li ha dit qui va matar Julia Wolf.

—Qui?

Ella mogué el cap.

—No m’ho ha volgut dir. Només m’ha dit això.

—I això et feia por de dir davant de Mimí i Gil?

—Sí. Ho entendríeu més bé si em deixéssiu contar-vos…

—Una cosa que et va passar quan eres petiteta? Doncs, bé, no t’ho deixo contar. I prou d’aquest color. Què més t’ha dit?

—Res més.

—Res sobre Nunheim?

—No, res.

—I el teu pare, on és?

—Gil no m’ho ha dit.

—On es reunien?

—No m’ho ha dit. No em feu bogejar, Nick. Us contaré tot el que ell m’ha dit.

—I mireu que és molta cosa —vaig grunyir—. Quan t’ho ha contat?

—Aquest vespre. Quan heu entrat a la meva habitació m’ho estava contant, i, de veritat, és tot el que m’ha dit.

Jo vaig comentar:

—Seria magnífic que, almenys per una vegada tots vosaltres diguéssiu de manera clara i contundent alguna veritat… la que fos.

Nora entrà amb el cafè.

—I ara què t’amoïna, fill meu? —preguntà.

—Coses —vaig respondre—. Mentides, embolics, i em sento massa vell i massa cansat per a trobar-hi gust. Tornem-nos-en a San Francisco.

—Abans d’Any Nou?

—Demà mateix, avui.

—Per mi, encantada.

Va allargar-me una tassa.

—Podem agafar l’avió, si vols, i arribar-hi la vetlla de Cap d’Any.

Dorothy digué amb veu tremolosa:

—No us he mentit, Nick. Us he dit tot el que jo… Us ho demano, no us enfadeu amb mi. Sóc tan…

Deixà de parlar per començar a somicar. Jo vaig gratar el cap d’Asta i vaig fer un gruny.

Nora digué:

—Tots estem desfets i irritats. Portem el gos a baix a dormir i anem-nos-en al llit i ja parlarem demà, quan estiguem descansats. Vine, Dorothy. Et portaré el cafè a la teva habitació i et donaré roba.

Dorothy s’aixecà, digué:

—Bona nit. —I afegí—: Perdoneu que sigui tan toixa. —I va seguir Nora cap enfora.

Quan Nora retornà va asseure’s a terra, al meu costat.

—La nostra Dorry està plorant i gemegant —anuncià—. Tot i admetre que ara com ara la vida no és massa grata per a ella, amb tot… —Va badallar—. Quin era el seu horrible secret?

Li vaig contar el que Dorothy m’havia comunicat.

—Sembla tot plegat una invenció.

—Per què?

—Com que per què? Tot el que fins ara ens ha contat ha resultat una invenció.

Nora tornà a badallar.

—Això pot ser satisfactori per a un detectiu, però no és suficient per a mi. Escolta, per què no fem una llista de tots els sospitosos i de tots els motius i claus, i confrontar-los…

—Fes-ho tu. Jo me’n vaig a dormir. Què és una clau, mamà?

—És com quan aquesta nit Gilbert s’ha acostat de puntetes al telèfon quan jo estava sola a la sala d’estar i ell es pensava que jo dormia, i ha demanat a la telefonista que no els passés cap trucada fins demà al matí.

—Ah, caram.

—I —afegí ella— és com quan Dorothy ha descobert que tenia en poder seu la clau de casa la tia Alice.

—Ah, caram.

—I és com quan Studsy va donar un copet per sota la taula a Morelli quan aquest començava a parlar-te del cosí borratxí del… com era el nom…? Dick O’Brien, que Julia Wolf coneixia.

Jo vaig aixecar-me i vaig posar les tasses sobre la taula.

—No em cap a la closca com tots els detectius no es barallen per casar-se amb tu, però, tanmateix, ho fas una mica massa carregat. Que Studsy fes un senyal a Morelli és una cosa que puc passar anys i anys sense pensar-hi. Més aviat m’intrigaria saber si quan han tret Sparrow del local ho han fet per protegir-me a mi o per impedir que em comuniquessin alguna cosa. Tinc son.

—Jo també. Digue’m una cosa, Nick. La veritat, eh?, quan t’estaves barallant amb Mimí, no et començaves a sentir una mica excitat?

—Una mica, sí.

Va riure i s’aixecà de terra.

—Quin bandarra que ets! —va dir-me—. Oh, mira, ja és de dia.