19

—Sí, estava escoltant —va confessar-me Gilbert quan deixàvem l’edifici—. Trobo que és estúpid no escoltar sempre que en tens ocasió si estàs interessat a estudiar la gent, perquè la gent no són exactament els mateixos quan estàs amb ells. A la gent no els agrada pas, quan se n’assabenten, és clar, però —va somriure— m’imagino que als ocells i animals tampoc no els fa feliços que els naturalistes els estiguin espiant.

—I què has sentit, quan escoltaves? —vaig fer.

—El suficient per a comprendre que no m’he perdut res interessant.

—I què n’opines?

Contragué els llavis cap endavant, arrugà el front, digué sentenciós:

—Es fa difícil de dir exactament, la mamà té habilitat per a amagar coses, a vegades, però mai no ha destacat a inventar-se’n. És divertit… Suposo que us n’heu adonat… La gent que més menteix són gairebé sempre els més maldestres a fer-ho, i també els qui més fàcilment són enganyats precisament amb mentides. Sembla que haurien d’estar a l’aguait de les mentides, però semblen precisament els qui s’ho creuran virtualment tot. Suposo que us en deveu haver adonat, no?

—Sí.

Ell prosseguí:

—El que volia dir-vos: Chris no ha vingut a casa la nit darrera. Per això la mamà està més excitada que mai, i aquest matí, quan he retirat el correu, hi havia una carta per a ell que he cregut que podria contenir coses interessants, de manera que l’he oberta al vapor.

Tragué de la butxaca una carta, que va allargar-me.

—Millor serà que la llegiu i després la tornaré a tancar i l’ajuntaré amb el correu de demà, no fos cas que ell tornés, tot i que no crec pas que ho faci.

—Per què no ho creus? —vaig preguntar tot agafant la carta.

—Bé, ell en realitat és Rosewater…

—Li n’has dit res, a ell?

—Fins ara no he tingut oportunitat. No l’he vist des que vós m’ho vau revelar.

Vaig mirar la carta que tenia a la mà. El sobre estava estampillat a Boston, Massachussets, el 27 de desembre de 1932, i adreçat en un caràcter de lletra femenina infantil, al senyor Christian Jorgensen, Edifici Courtland, Nova York, N. Y.

—Com ha estat que l’obrissis? —vaig dir tot traient la carta del sobre.

—No crec en la intuïció —a explicar—, però hi ha possiblement olors, sorolls, potser alguna cosa en el caràcter de lletra, que no es pot analitzar, potser que ni tan sols n’ets conscient, que a vegades t’influencien. No sé el que m’ha decidit: simplement he sentit que a dins hi devia haver alguna cosa important.

—I aquesta sensació la tens sovint amb el correu de la família?

Em donà una ràpida ullada per veure si me n’estava fument, i després digué:

—No pas sovint, però abans d’ara he obert el correu altres vegades. Ja us he dit que estic interessat en la gent.

Jo vaig llegir la carta.

Hi havia l’adreça d’un carrer. Jo vaig dir:

—Bé, bé… —I vaig posar altre cop la carta al sobre.

—I tu has resistit la temptació de contar-ho a la teva mare, això?

—Oh, ja sabia quina fóra la reacció. Ja sabeu com s’ha pres el que vós li heu dit. Què us sembla que faci, amb això?

—M’hauries d’autoritzar a dir-ho a la policia.

Assentí immediatament.

—Si creieu que és la millor cosa. Ensenyeu-los-ho, si us sembla.

Jo vaig dir:

—Gràcies. —I em vaig ficar la carta a la butxaca.

Ell va prosseguir:

—Bé, hi ha una altra cosa: jo tenia una mica de morfina, amb què feia provatures, i me l’han robada… uns vint grams.

—Provatures… com?

—La prenia. En volia estudiar els efectes.

—I què t’han semblat els efectes fins ara? —jo vaig fer.

—Oh, ja no esperava que m’agradés. Només volia saber què tal era. No m’agraden les coses que m’entorpeixen el pensament. És per això que no bec gairebé mai, ni tan sols fumo. Vull provar la cocaïna, amb tot, perquè diuen que estimula el magí, no?

—Això diuen. I qui et penses que t’ha rampinyat la dosi?

—Sospito de Dorothy, perquè tinc una teoria respecte a ella. Per això vaig a veure la tia Alice i m’hi quedaré a sopar: Dorry encara és allí i vull desemmascarar-la. L’obligaré a dir-me el que jo vulgui.

—Però, si ella s’ha estat allí —vaig preguntar—, com deu haver pogut…?

—Anit vingué una mica a casa —va explicar ell— i, a més a més, no sé exactament quan es produí el furt. Avui ha estat la primera vegada que obert la capseta en tres o quatre dies.

—Sabia ella que tu en tenies?

—Sí. Aquesta és una de les raons perquè sospito d’ella. No crec que ho fes ningú més. Amb ella també havíem fet provatures.

—I ella, com s’ho havia pres?

—A ella li agradava molt, però encara que no li hagués agradat l’hauria pres, tanmateix. Ara, el que volia preguntar-vos és si ella, en tan poc temps, hauria pogut convertir-se en una addicta?

—Quant és tan poc temps?

—Una setmana… no… deu dies.

—Difícilment, si doncs no s’ha obsessionat. Li’n vas donar gaire?

—No.

—Fes-me saber si descobreixes qui t’ho ha robat. Agafo un taxi aquí, jo. A reveure.

—Aquesta nit anireu encara a casa la mamà, no?

—Si em lleu, sí. Potser ens veurem allí.

—Sí —digué—, i moltíssimes gràcies.

A la primera farmàcia vaig aturar-me per telefonar a Guild, sense esperances d’atrapar-lo a la seva oficina, però confiant assabentar-me com localitzar-lo a casa seva. Encara era a l’oficina, però.

—Treballem molt tard —vaig comentar.

El seu «I tant» era animós, cordial.

Li vaig llegir la carta de Geòrgia, i li vaig donar l’adreça.

—Bona collita —féu ell.

Li vaig comunicar que Jorgensen no havia anat a casa des del dia abans.

—Creieu que el trobaríem a Boston? —va preguntar-me.

—O bé allí —vaig suposar— o a l’altre cap de món.

—Està bé, el cercarem en aquests dos llocs que dieu —digué, encara de bon humor—. Ara, tinc unes notícies per a vós. El nostre amic Nunheim va rebre una bona ració de bales del 32 aproximadament una hora després que ens deixés amb un pam de nas… sí, mort i ben mort. Les píndoles semblen pertànyer a la mateixa pistola que va suprimir la dama Wolf. Ara els experts les estan comprovant. El desgraciat! Si li hauria valgut més de quedar-se i dir-nos el que sabia.