27

A primera hora de la tarda vaig anar a veure Guild i tot just ens haguérem saludat vaig posar-me a treballar-lo.

—El meu advocat, com podeu veure, no el porto. He cregut que semblaria més correcte que em presentés tot sol.

Va arrugar el front i mogué el cap com si jo l’hagués ferit.

—Home, no us ho heu de prendre així —digué, pacientment.

—Doncs, ho semblava, us diré.

Sospirà.

—Mai no m’hauria cregut que cometéssiu la mateixa equivocació que moltíssima gent fan en pensar que nosaltres, només pel fet de… Ja sabeu que hem de considerar totes les possibilitats, senyor Charles.

—Sí, em sona, això. Bé, què voleu saber?

—Tot el que vull saber és qui va matar-la… i qui va matar-lo.

—Proveu de preguntar-ho a Gilbert —vaig suggerir.

Guild feu una «Oh» amb els llavis.

—Per què precisament ell?

—Li ha dit, a la seva germana, que sap qui ho va fer, i que Wynant li ho havia revelat.

—Voleu dir que ha pogut entrevistar-se amb el vell?

—Així afirma ella que el noi ho diu. No he tingut ocasió de preguntar-li-ho a ell directament.

Em mirà amb els seus ulls aigualits, mig aclucats.

—Bé, em voleu explicar quina mandanga és aquesta, senyor Charles?

—La família Jorgensen? Probablement en sabeu tant vós com jo.

—Jo, no —declarà ell—, i és un fet. No puc acabar d’apamar-los, és que no puc. Aquesta senyora Jorgensen, vejam, què és?

—Una rossa.

Assentí, morosament.

—Hm, hm, i això és tot el que sé. Però, escolteu, vós fa temps que els coneixeu, tots ells, i pel que ella diu vós i ella…

—I jo i la seva filla —vaig continuar—, i jo i Julia Wolf, i jo i la milionària Astor. Sóc un dimoni amb les dones, jo.

Alçà una mà.

—No dic que em cregui tot el que ella diu i tampoc no són coses per a posar-se fet una fúria. Us ho preneu malament, si em permeteu que us ho digui. Us esteu comportant com si nosaltres tinguéssim res en contra vostre, i això no és veritat, en absolut.

—Potser sí, però amb mi heu fet un doble joc des que…

Em mirà amb ulls tranquils, pàl·lids i digué, calmosament…:

—Sóc un poli, i haig de complir amb la meva tasca.

—Teniu tota la raó. M’heu dit que vingués avui. Què voleu?

—No us he dit que vinguéssiu, us ho he demanat.

—Molt bé. Què voleu?

—Us diré el que no vull. No vull això, aquesta actitud. Fins avui hem parlat d’home a home i m’agradaria seguir fent-ho.

—Sou vós qui ha canviat.

—No crec que es pugui afirmar. Mireu, senyor Charles, voldríeu jurar, o simplement declarar en ferm que fins ara m’heu jugat ben, però ben net?

No tenia sentit dir que sí; no m’hauria cregut. Vaig contestar:

—Pràcticament.

—Pràcticament sí —grunyí ell—. Tothom m’ha dit pràcticament tota la veritat. El que jo voldria és algú capaç de jugar-se el tot pel tot a una carta i d’un sol cop.

Jo simpatitzava amb ell: sabia quins eren els seus sentiments. Vaig dir:

—Potser cap persona de les que heu tractat no conegui tota la veritat.

Féu una cara desagradable.

—Molt possible, no? Escolteu, senyor Charles, he parlat amb tothom que he pogut. Si podeu trobar-me més persones, també hi parlaré. Us referiu a Wynant? Suposo que ja us imaginareu que el Departament amb tots els seus efectius treballa dia i nit per trobar-lo.

—Hi ha el seu fill —vaig insinuar.

—Hi ha el seu fill —admeté.

Cridà Andy i un altre home, ombrívol, de cames tortes, anomenat Kline.

—Busqueu-me aquest nano Wynant… el pinteta… que el vull veure.

Sortiren. Ell digué:

—Ho veieu? Necessito gent per a parlar-hi.

Jo vaig observar:

—Aquesta tarda teniu els nervis fets un cabdell, no ho creieu? Què, porteu Jorgensen des de Boston?

Arronsà les seves amples espatlles.

—Les seves declaracions no em semblen malament. Jo què sé. També em voleu donar la vostra opinió, sobre això?

—Prou.

—Mireu, aquesta tarda estic com un gat, si voleu que us ho digui —em va confessar—. En tota la nit no he aclucat l’ull. És una vida de gos. No sé perquè continuo en aquest cony d’ofici. Pensar que un home pot comprar-se un tros de terra i posar-hi una tanca i criar guineus platejades… Ah, bé, veureu, quan entre tots vau espantar Jorgensen l’any 25, diu que va fugir a Alemanya, deixant la seva dona a la misèria… Per bé que d’això ell no en parla gaire… I es va canviar el nom per tal que costés més de trobar-lo, i per la mateixa raó va tenir por de continuar en el seu ofici regular… Sempre ha dit que era una mena de tècnic o cosa així… De manera que es feia difícil de trobar-lo. Diu que va treballar en coses diverses, en el que sortia, però em penso que la major part del temps feia de «gigolo», ja m’enteneu, però sense pescar gaires senyores amb diners. Bé, cap al 27 o el 28 el tenim a Milà; és una ciutat italiana; i aleshores llegeix al «Herald», edició de Paris que aquesta Mimí recentment divorciada de Clyde Miller Wynant ha arribat a París. No la coneix personalment, ni ella a ell, però ell sap que és una rossa espaterrant, que li agraden els homes i passar-ho bé i que no té gaire seny. S’imagina que ella deu haver rebut després del divorci una suma important, i pensa també que el que d’aquest diner ell pugui xuclar-li sempre serà més que no el que Wynant li va estafar, que fins aleshores ben poca cosa havia pogut recuperar. De manera que cap a París falta gent. Correcte?

—Sembla.

—És el que jo he pensat. Bé, no té cap dificultat per a ser-li presentat a París… o potser presentant-se-li directament, i la resta ja va venir rodada. Ella hi cau de ple (de potes, segons ell) i es posa a tret, i la primera cosa és que ella va més de pressa que ell, ja vol casar-s’hi. Naturalment, ell no prova de treure-li-ho del cap. Ella tenia una bona quantitat (dos-cents mil dòlars, Mare de Déu!) que li havia passat Wynant en concepte d’aliments, i d’un sol cop, de manera que en casar-se altre cop no hi havia el perill que s’acabessin les pensions, i això posava a Rosewater al bell mig del calaix de diner. I van i es casen. Segons ell fou un matrimoni ful fet en unes muntanyes que diu que hi ha entre Espanya i França i el capellà era espanyol, però la cerimònia fou en territori francès, la qual cosa el converteix en il·legal, però en dir això em sembla que el que ell volia era evitar el perill d’una acusació de bigàmia. Personalment, tant me fa que sigui d’una manera com d’una altra. El cas és que ell va poder engrapar el diner i no el va deixar anar fins que ja no en quedà més. I tot aquest temps, tingueu-ho per ben entès, ell diu que ella no va sospitar que fos ningú més que Christian Jorgensen, un home que va conèixer a París i encara, quan el vam detenir a Boston, ella no coneixia la seva veritable identitat. Vaig bé, encara?

—Encara concorda tot —vaig opinar—, excepte, com dieu, en la qüestió del matrimoni, i fins i tot aquest punt podia ser veritat.

—Hm… hm, i de tota manera, quina diferència hi ha? Aleshores ve l’hivern i el compte corrent es va aprimant i ell es va preparant per abandonar-la amb l’últim diner que queda i aleshores ella diu que potser podrien tornar a Amèrica i veure de treure’n una mica més de Wynant. Ell opina que això és prou enraonat si és factible, i ella diu que sí, de manera que agafen el vaixell i…

—Aquí hi ha alguna cosa que falla —vaig intervenir.

—Per què ho creieu? Ell no es proposa pas d’anar a Boston, on sap que viu la seva primera dona, ni vol mostrar-se a les poques persones que el coneixen, incloent-hi especialment Wynant, i algú li diu que hi ha un estatut de limitació i que, passats set anys, entra en vigor la prescripció. Per tant, s’imagina que no corre massa riscs. D’altra banda, no es proposen de romandre massa temps aquí.

—Amb tot, continua sense agradar-me aquesta part de la història —vaig insistir—. Però continueu.

—Bé, dos dies després d’arribar, mentre ells encara miren si poden localitzar Wynant, ell té una mica de desgràcia. Es troba amb una amiga de la seva primera esposa (l’amiga és la noia Olga Fenton) al carrer, i ella el reconeix. Ell intenta de convèncer-la que no digui res a la seva primera muller i la’n fa desistir per un parell de dies a base d’una història que s’inventa, digna d’un guionista de cinema (mireu que en té d’imaginació, el penques!), però no la convenç del tot i ella se’n va al capellà de la parròquia i li demanà què ha de fer, i el capellà li diu que té obligació de dir-ho a la primera dona, i ella ho fa, i la pròxima vegada que la Fenton el veu li confessa el que ha fet, i ell corre a Boston a impedir que la seva dona armi un terrabastall, i és a Boston on el detenim.

—I la visita que va fer a la casa d’empenyoraments? —vaig recordar.

—Això formava part de la cosa. Ha dit que hi havia un tren cap a Boston, que sortia al cap d’uns minuts i que no tenia diners a sobre; ni temps d’anar a cercar-ne a casa… D’altra banda no tenia ganes d’enfrontar-se amb la segona dona fins que no hagués encalmat la primera… I els bancs eren tancats, de manera que va empenyorar el rellotge. Això concorda.

—L’heu vist el rellotge?

—Puc veure’l. Per què?

—Pensava. No creureu que podria haver estat a l’altre cap de la cadena que Mimí us va lliurar?

Va incorporar-se al seient, tibat.

—Carat! —Després em va mirar de través, suspicaç, i em preguntà—: És que en sabeu alguna cosa o bé esteu…?

—No, imaginacions meves. Què en diu, ell, ara, dels assassinats? Qui creu que els podia fer?

—Wynant. Admet que va arribar a pensar que Mimí podia haver-ho fet, però diu que ella el va convèncer del contrari. Insisteix que ella no li va voler dir amb què comptava per a extorquir Wynant. Potser amb això volia cobrir-se ell. No crec que hi hagi gaire dubte sobre que ells dos volien esprémer-lo per aconseguir diner.

—Aleshores, no creieu que la història de la cadena i ganivetet se la va inventar ella?

Guild féu una ganyota.

—Podria haver-ho inventat per acumular les culpes sobre Wynant. Us semblaria estrany?

—És una mica complicat per a un tipus com jo —vaig dir—. Heu descobert si Face Peppler és encara a la penitenciaria d’Ohio?

—Hm… hm. Surt la setmana entrant. Això explica l’anell amb la pedra. A fora de la presó un amic de Face l’hi va enviar de part d’ell. Sembla que tenien el propòsit de casar-se i de reformar-se després que ell sortís o alguna cosa similar. Fos com fos, el director diu que les cartes que s’encreuaven entre ells deien això. Aquest Peppler no vol dir a l’alcaid que sap alguna cosa que ens pugui ajudar, i l’alcaid no recorda res de les cartes en qüestió que ens pugui ser útil. Per descomptat, fins i tot això ajuda qui-sap-lo, car ens dóna el motiu. Diguem que Wynant està gelós i la mossa porta l’anell de l’altre i es prepara per a anar-se’n amb ell. Això… —Va interrompre’s per contestar al telèfon—: Sí… —va dir—. Sí… Què…? Prou, però deixa-hi algú que vigili… Això mateix. —Penjà el telèfon, i apartà tot l’aparell—. Una altra falsa pista sobre aquell assassinat d’ahir, al carrer Vint-i-nou oest.

—Ah —vaig fer—. Em semblava haver sentit el nom de Wynant. Ja sabeu com ressonen a vegades els telèfons.

Se sufocà una mica, s’aclarí la gorja.

—Potser alguna expressió que ho semblava… «Oi tant», suposo. Sí, podia semblar-ho… «Oi tant». Gairebé me n’oblidava: hem investigat aquell tipus, Sparrow, tal com desitjàveu.

—Què heu trobat?

—Sembla que no hi ha res interessant. Es diu Jim Brophy. Resulta que passava l’estona amb aquella mossa de Nunheim, i ella es queixava de vós, i ell havia begut prou per a creure que podia fer un cor d’home davant d’ella estovant-vos.

—Excel·lent idea —vaig admetre—. Espero que no haureu molestat Studsy.

—Amic vostre, no? És un ex-convicte, sabeu, amb un historial llarg com el vostre braç.

—Segur. Jo mateix el vaig fer engarjolar una vegada.

Vaig començar a recollir abric i barret.

—Teniu feina. Me n’aniré i…

—No, no —protestà—. Quedeu-vos, si teniu temps. Espero un parell de comunicacions que potser trobareu interessants, i em podeu ajudar amb el fill de Wynant, potser, també.

Em vaig asseure.

—Potser m’acceptaríeu un trago —oferí, obrint un calaix de la taula; però com que jo no he tingut mai sort amb el licor dels policies, vaig denegar:

—No, gràcies.

El seu telèfon tornà a sonar i ell parlà:

—Sí… sí… conforme. Que entri.

Aquest cop no vaig sentir cap paraula de l’altre interlocutor.

Es recolzà cap endarrere a la seva cadira i posà els peus sobre la taula.

—Escolteu: quan parlava de criar guineus platejades ho deia de veritat, i us vull demanar què en penseu de Califòrnia com a emplaçament.

Jo estava pensant a decidir si li parlaria de les granges de cria de lleons i d’estruços al sud de l’Estat, quan la porta va obrir-se i un home de pèl roig, grassó, va introduir Gilbert Wynant al despatx. Un dels ulls de Gilbert estava completament tancat per la inflor de la carn que el voltava, i el seu genoll esquerre apareixia ben visible per sota l’estrip del camal dels pantalons.