24

Nora, amb posat tot endormiscat, donava conversa a Guild i Andy a la sala d’estar. Els cadells Wynant no es veien.

—En marxa —vaig dir a Guild—. Primera porta a l’esquerra. Em sembla que ja la teniu a punt.

—L’heu amollida? —preguntà.

Vaig fer que sí.

—Què n’heu tret?

—Vejam què en traieu vós, i aleshores confrontarem els resultats per veure si sumen o resten —vaig suggerir.

—Entesos. Anem, Andy.

Sortiren tots dos.

—On és Dorothy? —vaig preguntar.

Nora badallà.

—Em pensava que era amb tu i la seva mare. Gilbert volta per aquí. Almenys fins fa uns minuts hi era. Que ha de durar gaire, això?

—No gaire.

Vaig tornar al passadís, passant per davant de la porta del dormitori de Mimí fins a una altra porta que era oberta. Vaig mirar cap endins. No hi havia ningú. La porta del davant era tancada. Vaig trucar-hi.

La veu de Dorothy:

—Qui és?

—Nick —vaig anunciar, i vaig entrar-hi tot seguit.

Tret de les sabatilles romania vestida, estirada al llit. Gilbert seia al llit, prop d’ella. Ella tenia la boca una mica inflada, però podia haver estat conseqüència de plorar: els ulls els tenia vermells. Alçà el cap per mirar-me, malenconiosa.

—Encara vols parlar-me? —vaig preguntar.

Gilbert va aixecar-se.

—On és la mamà?

—Parlant amb la policia.

Va dir quelcom que no vaig entendre i sortí de la cambra.

Dorothy s’estremí.

—Em posa frenètica —confessà, i després va recordar-se de continuar mirant-me malenconiosa.

—Encara vols parlar-me?

—Què us ha fet girar-vos en contra de mi d’aquella manera?

—No et posis bleda.

Vaig ocupar el lloc on s’havia assegut Gilbert.

—Saps alguna cosa del ganivetet i cadena que la teva mare diu que va trobar?

—No. On?

—Què és el que em volies dir?

—Res… ara ja no res —contestà, disgustada—. Sinó que almenys us podríeu torcar el vermell de llavis que porteu a la boca.

Jo m’hi vaig passar el mocador. Ella me’l prengué de la mà i voltà el cos per agafar una capsa de llumins de la tauleta de nit. Encengué un llumí.

—Farà molta pudor —vaig advertir.

Ella contestà:

—Tant me fa.

Però apagà el llumí. Jo vaig agafar el mocador, i, anant cap a una finestra, vaig obrir-la i vaig llençar el mocador a fora; vaig tancar la finestra per tornar després al meu lloc.

—Si això et serveix de consol.

—Què ha dit la mamà… sobre mi?

—Ha dit que estaves enamorada de mi.

S’incorporà com picada.

—I vós, què heu dit?

—Jo he dit que senties el mateix que quan eres una nena.

Es mossegà el llavi inferior.

—Opineu… opineu que és així?

—Què, si no?

—Jo què sé. —Començà a plorar—. Tothom se’n riu, d’això. La mamà, Gilbert, i Harrison… Jo…

Vaig abraçar-la.

—Al diable tots plegats, dona.

Després d’una mica digué:

—I la mamà, està enamorada de vós?

—Déu del cel, no! Em té un odi més gran que la més lesbiana de les dones que jo hagi conegut.

—Però ella sempre sembla com si…

—Això és el cos. No et deixis enganyar. Mimí odia els homes… tots, d’una manera ferotge.

—No ho entenc. Vós l’odieu?

—No sempre.

—I ara?

—No ho asseguraria. S’està captenint estúpidament i es pensa que és la mar de llesta, i és una carregosa, però no crec que l’odiï.

—Jo sí —declarà Dorothy.

—Ja m’ho vas dir la setmana passada. Hi ha una cosa que et volia preguntar: coneixies o havies vist el tal Arthur Nunheim de qui parlàvem aquest vespre a la cafeteria?

Va mirar-me abruptament.

—Ara voleu canviar de tema.

—Necessito saber-ho. El coneixies?

—No.

—És que en parlen els diaris —li vaig fer memòria—. És el qui va dir a la policia que Morelli coneixia Julia Wolf.

—El nom no el recordo —va dir ella—. Ni l’havia sentit anomenar fins aquesta nit, em sembla.

L’hi vaig descriure.

—L’havies vist mai?

—No.

—Potser era conegut a vegades amb el nom d’Albert Norman. I ara, et resulta més familiar?

—No.

—Coneixies alguna persona de les que hem vist avui al bar de Studsy? O en saps alguna cosa?

—No. De debò, Nick. Si en sabés alguna cosa que us pogués ajudar, us ho diria.

—Caigués qui caigués?

—Sí —afirmà immediatament, i després—: Per què?

—Ja saps prou a què em refereixo.

Es dugué les mans a la cara i les seves paraules eren a penes perceptibles.

—Tinc por, Nick. Jo…

En sentir trucs a la porta deixà caure les mans.

—Passeu —vaig dir jo.

Andy obrí la porta tot just l’espai per passar-hi el cap. Va fer veure que no el dominava la curiositat mentre anunciava:

—El tinent us vol veure.

—Hi vaig tot seguit —vaig prometre.

Obrí més la porta.

—Us està esperant.

Em dedicà el que volia ésser una guerxina significativa, però com que va moure més una comissura de llavi que l’ull, el resultat fou una cara com per a fer arrencar a córrer.

—Ara torno —vaig dir a Dorothy, i vaig seguir el policia cap enfora.

Ell va tancar la porta darrera meu i m’acostà els llavis a l’orella.

—El noi espiava pel forat del pany —va dir.

—Gilbert?

—Sí. Ha tingut temps de fugir-ne quan ha sentit que m’acostava, però segur que espiava.

—Ho trobo innocent, pel que ell sol fer —vaig comentar—. Què tal ha anat amb la senyora Jorgensen?

Va arrodonir els llavis i féu una mena de xiulet sorollós.

—Quina dona!