3
Nora i jo anàrem a l’estrena de Lluna de Mel al Little Theatre, aquell vespre, i després a una festa que oferien una gent que es deien Freeman o Fielding o un nom semblant. Jo estava tot espès quan l’endemà al matí ella va despertar-me. Va allargar-me un diari juntament amb una tassa de cafè i em va recomanar:
—Mira què diu això.
Pacientment vaig llegir un paràgraf o dos, després vaig deixar el diari i vaig beure un o dos glopets de cafè.
—Potser a algú li farà gràcia —vaig dir—, però ara com ara jo et canviaria totes les entrevistes fins ara publicades amb aquest nou alcalde O’Brien (i encara t’hi afegiria diners) per un traguet de whis…
—No volia pas dir això, badoc!
Va aplicar un dit al diari.
—Aquí, vull dir.
«Secretària d’un inventor assassinada en un pis».
«Hom troba el cos crivellat a bales de Julia Wolf».
«La policia cerca el seu empresari, Clyde Wynant».
El cos foradat a bales de Julia Wolf, de trenta-dos anys, secretària personal de Clyde Miller Wynant, conegut inventor, fou descobert ahir al vespre al seu pis del 411 del carrer Cinquanta-quatre Est, per la senyora Christian Jorgensen, divorciada de l’inventor, que hi havia anat en un intent d’assabentar-se de l’adreça actual del seu ex-marit.
La senyora Jorgensen, que dilluns havia retornat després d’una estada de sis anys a Europa, declarà a la policia que havia sentit gemecs esmorteïts quan trucà el timbre de la porta de l’assassinada; que llavors va avisar l’ascensorista, Marvin Holly, el qual cridà Walter Meany, superintendent de l’edifici. La senyoreta Wolf era a terra amb quatre ferides de bala del 32 al pit, quan ells entraren al pis, i morí sense haver recobrat consciència i abans que arribessin ni la policia ni els serveis sanitaris.
Herbert Macaulay, advocat de Wynant, digué a la policia que no havia vist l’inventor des de l’octubre. Declarà que Wynant l’havia trucat per telèfon ahir, i li donà una cita, però no va poder assistir-hi; i negà saber res del domicili del seu client. La senyoreta Wolf, declarà Macaulay, feia vuit anys que estava al servei de l’inventor. L’advocat digué que no sabia res de la família ni dels afers particulars de la dona assassinada i que no podia aportar cap dada a l’esclariment del seu assassinat.
Les ferides de bala no podien haver estat causades per la pròpia víctima, segons…
La resta era la literatura consabuda del departament de policia.
—Creus que ell la matà? —pregunta Nora, quan jo vaig tornar a deixar el diari.
—Wynant? No em sorprendria. És boig com un llum.
—Coneixes la dona?
—Sí. Què et sembla, fem un trago per combatre l’astènia?
—Parla-me’n.
—No estava malament —vaig començar—. No feia de mal veure i tenia molt de cap i molt de caràcter… coses ambdues que eren molt necessàries per a conviure amb aquell camell.
—Vivia amb ell?
—Sí. Un trago, fes-me el favor. És a dir, almenys la cosa estava així quan els freqüentava.
—Escolta, per què no esmorzes primer? N’estava enamorada o era una relació de negoci?
—Jo què sé. És massa aviat per a esmorzar.
Quan Nora obria la porta per sortir, la gossa entrà i, repenjant les potes al llit, refregà el morro contra el meu rostre. Li vaig passar la mà pel cap i vaig tractar de recordar quelcom que un cop Wynant m’havia dit, una cosa sobre les dones i els gossos. No era res de semblant als acudits corrents de la fidelitat i la mossegada.
No podia recordar què era, però semblava com si provés de recordar-ho perquè hi havia una raó per a fer-ho. Nora tornava amb dos gots i una altra pregunta:
—Com és ell? Vull dir d’aspecte.
—Alt (fa més d’un metre vuitanta) i és un dels homes més prims que he vist. Ara deu tenir uns cinquanta anys, i de quan el recordo ja tenia els cabells totalment blancs. Sol portar-lo llarg, un bigoti amb fils grisos… Se sol mossegar les ungles.
Vaig empènyer enrera la gossa per abastar el meu got.
—Agradable, sembla així descrit. I què hi feies, amb ell?
—Un tipus que havia treballat amb ell l’acusava de robar-li no sé quin invent. Rosewater, es deia. Va provar de fer por a Wynant a base d’amenaçar-lo amb disparar-li un tret, posar-li una bomba a casa, raptar-li els fills, tallar-li el coll a la dona… no sé quantes coses més… si no es posava a to. Mai no el vam poder atrapar… Vés a saber si no el vam espantar. Fos com fos, les amenaces cessaren i no va passar res.
Nora deixà de beure i preguntà:
—I de veritat Wynant va robar l’invent?
—X, x, x —vaig fer jo—. Avui és vigília de Nadal: a veure si penses bé del teu home.