18

Mimí em va agafar les dues mans.

—És terriblement, terriblement gentil de part teva perdonar-me, Nick. Ara que tu, has estat sempre tan terriblement gentil! No sé què em va agafar dilluns al vespre, no ho sé.

Jo vaig aconsellar:

—Oblida-ho.

Tenia la cara una mica més acolorida que no solia i la fermesa dels seus músculs la feia semblar més jove. Els seus ulls blaus brillaven. Les seves mans entre les meves, eren fredes. Estava tensa d’excitació però jo no podia endevinar quina llei d’excitació era, aquella.

Ella va dir:

—Ha estat també terriblement gentil que la teva dona hagi…

—Oblida-ho.

—Nick, què et poden fer per amagar l’evidència que algú és culpable d’assassinat?

—Et poden qualificar de còmplice… còmplice del fet és el terme tècnic… si volen.

—Fins i tot en el cas que tu voluntàriament canviïs d’idea i els facilitis l’evidència?

—Poden, sí. Generalment, no ho fan.

Va mirar entorn de l’habitació per assegurar-se que no hi havia ningú més i digué:

—Clyde va matar Julia. Vaig trobar-ne la prova i la tinc amagada. Què em faran?

—Res, probablement, excepte enviar-te a l’infern… si exhibeixes la prova que dius. Havia estat el teu marit: tu i ell esteu encara prou units perquè qualsevol jurat no et culpi de voler-lo protegir… si no és, és clar, que ells tinguin raons per a creure que tenies algun altre motiu.

Ella preguntà fredament i deliberadament:

—Tu ho creus així?

—No ho sé —vaig contestar—. El que jo m’imaginaria és que tu tenies el propòsit de valer-te d’aquesta prova de la seva culpabilitat per fer-li escopir diner tan bon punt el trobessis, i que ara alguna cosa nova ha passat que t’ha fet canviar d’idea.

Ella enarcà els dits de la mà dreta, com una urpa i pretengué d’esgarrapar-me la cara. Havia separat els llavis sobre unes dents fortament closes.

Vaig pescar-li el canell a l’aire.

—Les dones s’estan posant a to —vaig dir, afectant un to enginyós—. Fa una estona n’he vist una que llançava paelles als homes.

Ella va riure, tot i que els ulls no li canviaren d’expressió.

—Ets un menyspreable. Penses sempre el pitjor de mi, oi?

Jo vaig deixar-li lliure el canell, i ella es fregà els senyals que jo hi havia deixat amb els dits.

—Qui era la dona que llançava paelles? —preguntà—. Algú que conec?

—No pas Nora, si és el que vols dir. Què: han arrestat ja Victor-Christian Rosewater-Jorgensen, potser?

—Què?

Vaig creure en el seu astorament, tot i que tant això com la meva pròpia creença em sorprengueren.

—Jorgensen és Rosewater —vaig continuar—. Ja te’n recordes. Em pensava que ho sabies.

—Vols dir aquell animal que…?

—Sí.

—No ho puc creure.

Es posà dreta fent-se un cabdell amb els dits.

—No. No.

Tenia la cara deformada per la por, la veu tibant, irreal com la d’un ventríloc.

—No m’ho creuré.

—Bé, això sempre ajudarà —vaig comentar. Ella no m’escoltava. Va tombar-se d’esquena i anà fins a una finestra, on romangué en idèntica actitud.

Jo vaig reblar:

—Al davant d’aquesta casa hi ha un parell d’homes en un cotxe que em fan la impressió que podrien ser polis que esperessin atrapar-lo tan bon punt…

Ella va girar-se, ara de cara, abruptament, i esclatà:

—Estàs segur que és Rosewater?

Del seu rostre havia desaparegut gairebé del tot la por i la seva veu era almenys altre cop humana.

—La policia sí que n’està.

Ens miràvem l’un a l’altre, pensant ambdós ràpidament. Jo pensava que ella no estava esglaiada de pensar que Jorgensen hagués mort Julia Wolf ni tan sols que el detinguessin: del que estava esglaiada era únicament que l’única raó que ell havia tingut per a casar-se amb ella era poder conjuminar una maquinació contra Wynant.

Quan jo vaig esclafir en una riallada —no pas perquè la idea fos divertida, sinó perquè se m’havia ocorregut sobtadament— ella tingué un ensurt i somrigué, sense saber a què atenir-se.

—No m’ho creuré —va dir, i ara la seva veu era molt vellutada— fins que ell mateix m’ho confessi.

—I quan ho faci, què, aleshores?

Mogué una mica les espatlles, i el llavi inferior li tremolava.

—És el meu marit.

Això hauria estat curiós, però em va emmurriar. Vaig advertir:

—Mimí, estàs parlant amb Nick. Ja recordes: N-i-c-k.

—Ja sé que mai no has pensat bé de mi —confessà amb gravetat—. Et penses que sóc una…

—Està bé, està bé. Deixem això. Tornem a l’evidència contra Wynant que deies que havies trobat.

—Ah, sí, això —féu ella, i se separà de mi. Quan retornà, el llavi inferior tornava a tremolar.

—Era una mentida, Nick. No havia trobat res.

Se’m va acostar.

—Clyde no tenia cap dret d’enviar aquelles cartes a Alice i Macaulay provant de fer que tothom sospités de mi, i vaig creure que li estaria ben merescut si jo feia alguna cosa en contra d’ell, perquè realment pensava, de fet encara ho penso, que és ell qui la va matar i fou només…

—Què pensaves inventar-te? —vaig preguntar.

—Jo… jo no m’havia inventat res, encara. Abans volia descobrir què podien fer… ja saps, les coses que abans t’he preguntat… Podia fer veure que la víctima es reféu una mica quan jo estava amb ella, mentre els altres estaven telefonant, i que va dir-me que era ell qui ho havia fet.

—Però tu no has dit que sentires cap cosa i et mantingueres callada, sinó que has dit que vas trobar una cosa i ho havies amagat.

—Però jo no m’havia decidit encara sobre què…

—Quan has sabut de la carta de Wynant a Macaulay?

—Aquesta tarda —digué—. Ha vingut un home de la policia.

—No t’ha preguntat res sobre Rosewater?

—M’ha preguntat si el coneixia o l’havia tractat mai, i he cregut dir la veritat quan li he contestat que no.

—Potser sí —vaig comentar— i per primera vegada ara crec que deies la veritat quan has dit que havies trobat alguna cosa d’evidència contra Wynant.

Ella esbatanà els ulls.

—No entenc…

—Ni jo tampoc, però podria ser més o menys així: podria ser que haguessis trobat alguna cosa i ho haguessis amagat de moment, amb la idea d’extorquir Wynant; aleshores, quan les seves cartes van començar a posar la gent en guàrdia contra teu, vas decidir d’abandonar el projecte calé i en canvi venjar-te i protegir-te tu mateixa lliurant-lo a la policia: i, finalment, quan t’has assabentat que Jorgensen és Rosewater, has fet un altre caragirament i t’has guardat el secret una vegada més, no pas per diner, aquest cop, sinó per deixar Jorgensen en situació tan desfavorable com fos possible com a càstig per haver-se casat amb tu només com una trampeta més en el seu joc contra Wynant, i no per amor.

Va somriure, calmosa, i digué:

—En realitat em creus capaç de tot, no?

—Això tant se val —vaig contestar—. El que hauria de preocupar-te és que probablement acabaràs els teus dies en alguna presó.

El seu xiscle no fou fort, però sí horrible, i tota la por que abans s’havia emparat de la seva cara no era res comparada amb la d’ara. S’arrapà a les meves solapes, balbotejant:

—No diguis, això, pel que més vulguis, no diguis això. Digues que no ho penses.

Estava tremolant, de manera que li vaig passar un braç per l’espatlla per sostenir-la.

No vam sentir Gilbert fins que ell tossí i digué:

—No et trobes bé, mamà?

Ella a poc a poc separà les mans de les meves solapes i enretirant-se una passa va dir:

—La teva mare és una estúpida.

Tremolava encara, però em somreia i feia una veu tota juganera:

—Ets un brètol d’espantar-me com ho has fet.

Jo vaig dir que ho lamentava. Gilbert posà abric i barret sobre una cadira i ens esguardà ara l’un ara l’altre, amb un interès tot civilitzat. Quan es féu evident que cap dels dos no li explicaríem res més, tornà a tossir, i digué:

—Tant de gust a veure-us. —I va venir a donar-me la mà. Jo vaig dir que estava content de veure’l.

Mimí intervingué:

—Tens els ulls fatigats. M’hi jugo el que vulguis que t’has passat la tarda sense posar-te les ulleres.

Mogué el cap i em va dir:

—És tan irreflexiu com el seu pare.

—Hi ha notícies del papà? —va preguntar aleshores Gilbert.

—No, des de la falsa alarma del seu suïcidi —vaig explicar—. Suposo que ja t’han dit que era una falsa alarma.

—Sí.

Vacil·lava.

—Voldria veure-us uns minuts abans no us n’aneu.

—Estigues tranquil.

—Però si ja l’estàs veient ara, fillet —digué Mimí—. O és que hi ha secrets entre vosaltres que és millor que jo no sàpiga?

El seu to era força lleuger. Havia deixat de tremolar.

—T’avorriríem.

Va agafar barret i abric, em féu una salutació amb el cap i sortí de la cambra.

Mimí tornà a moure el cap i digué:

—Aquest fill meu no l’entenc en absolut. Em pregunto què haurà pensat del quadre plàstic que tu i jo fèiem.

No semblava especialment preocupada. Després, més seriosament:

—Per què has dit allò, Nick?

—Què? Allò del teu embolic…?

—No, tant se val. —Féu un gest amb les espatlles—. No ho vull sentir. No et pots quedar a sopar? Segurament estaré tota sola.

—Lamento no poder. I bé, què hi ha de l’evidència que havies trobat?

—No, de fet no vaig trobar res. Tot era una mentida. —Ajuntà les celles, obstinada—. No em miris així. Realment fou una mentida.

—De manera que m’has enviat a buscar per dir-me mentides? —vaig preguntar—. I si era així, per què has canviat d’idea?

Ella féu petar la llengua.

—Realment em deus estimar, Nick, altrament no et mostraries sempre tan antipàtic.

Jo no podia seguir aquell procés de raonament. Vaig dir:

—Bé, veuré què vol Gilbert i me n’aniré.

—M’agradaria que et quedessis.

—Em sap greu, però no puc —vaig repetir—. On el trobaré?

—La segona porta a la… Detindran realment Chris?

—Això depèn —vaig explicar-li— de la mena de respostes que els doni. Li caldrà parlar molt clar per a sortir-se’n.

—Oh, ell…

Callà en sec, em mirà agudament i preguntà:

—No m’estaràs gastant una broma? És realment el tal Rosewater?

—La policia està segura que ho és.

—Però l’home que ha vingut aquesta tarda no m’ha preguntat si jo sabia…

—En aquell moment encara no n’estaven del tot segurs —vaig explicar—. Només era una mitja suposició.

—Però ara, n’estan segurs?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Com ho han descobert?

—Per una noia que coneix —vaig dir.

—Qui és?

Els ulls se li ennegriren una mica, però encara es dominava la veu.

—No recordo el nom… —Després vaig tornar a la veritat—. La noia és la que li donà la coartada per a la tarda de l’assassinat.

—Coartada? —exclamà indignada—. Vols dir-me que la policia creurà en la paraula d’una noia d’aquest calibre?

—Calibre?

—Ja saps el que vull dir.

—No que no ho sé. La coneixes, la noia?

—No —bufà com si jo l’hagués insultada. Va empetitir els ulls i abaixà la veu fins que no fou gaire més que un xiuxiueig.

—Nick, tu creus que ell va matar Julia?

—I per què havia de fer-ho?

—Suposem que ell es va casar amb mi per venjar-se de Clyde —explicà— i… ja saps que em va apressar per venir a Amèrica i veure de treure algun diner de Clyde. Potser vaig ser jo qui ho va suggerir… no ho sé… Però ell em va apressar. I aleshores suposa que ell va posar-se en contacte amb Julia. Ella el coneixia, és clar, perquè treballaren per Clyde a la mateixa època. I ell sabia que jo anava a veure-la aquella tarda i va tenir por que si jo exasperava la noia ella podia declarar-me la veritable identitat d’ell… No podria ser que la cosa hagués anat així?

—No té cap sentit. A més a més, tu i ell sortireu junts aquella tarda. No hauria tingut temps de…

—Però el meu taxi era una tortuga —replicà ella—, i també potser vaig aturar-me en algun lloc… Crec que sí que ho vaig fer. Crec que em vaig aturar en una farmàcia a comprar unes aspirines.

Afirmà amb el cap, enèrgicament.

—Sí, recordo que sí.

—I ell sabia que tu et deturaries, perquè li ho havies dit —vaig suggerir—. No continuïs, Mimí. Això dels assassinats no és un joc. No és cosa que es pugui encolomar a la gent només perquè te n’hagin feta alguna.

—Alguna? —va dir amb la mirada encesa—. Mira, aquest…

Va penjar a Jorgensen tot de paraules profanes, obscenes i d’altra banda insultants, amb la veu que anava pujant de to fins que al final va acabar xisclant-me a la cara.

Quan féu una pausa per recuperar l’alè jo vaig dir:

—Excel·lent rosari d’insults, però no…

—Fins ha tingut la barra d’insinuar que jo podia haver-la mort —va dir—. No va tenir prou empenta per a preguntar-m’ho a mi, però va anar menant la conversa en aquesta direcció fins que li vaig dir clar i net que… bé, que no ho havia fet.

—Això no és el que havies començat a dir. Li vas dir clar i net què?

Va picar de peus a terra, fort.

—Deixa de burxar-me.

—Està bé, vés-te’n al diable —vaig dir—. No fou idea meva venir aquí.

Vaig començar a caminar cap al barret i l’abric.

Ella corregué al meu darrera, m’agafà del braç.

—Per favor, Nick, ho sento. És aquest geni maleït que tinc. No sabia el que deia…

Gilbert entrà i digué…

—Vinc amb vós part del camí.

Mimí se’l mirà, cellajunta.

—Tu estaves espiant.

—Com hauria pogut evitar-ho, de la manera que cridaves? —replicà ell—. Em pots donar diners?

—Encara no hem acabat de parlar —es queixà ella.

Jo vaig mirar el rellotge.

—Me n’haig d’anar de pressa, Mimí. S’ha fet tard.

—Tornaràs, quan hagis enllestit aquesta cita que dius que tens?

—Si no és massa tard. Amb tot, no m’esperis.

—Jo no em mouré —va dir ella—. Tant se val que sigui molt tard.

Vaig dir que miraria d’anar-hi. Ella donà el diner a Gilbert. Aquest baixà les escales amb mi.