21

Nora em féu lloc al taxi entre ella i Dorothy.

—Em ve de gust un cafè —anuncià—. Què et sembla: «Reuben»?

Jo vaig dir:

—Conforme —i vaig donar l’adreça al taxista.

Dorothy preguntà tímidament:

—Què ha dit la seva dona?

—T’envia records.

Nora em recriminà:

—No siguis poca-solta.

Dorothy explicà:

—De fet no me l’estimo ni m’agrada, ell. Mai més no el tornaré a veure, ho prometo. —Ara semblava força serena—. Ha estat tot que… jo em sentia sola i ell representava voltar pels llocs.

Jo vaig començar a dir quelcom però me’n va deturar un cop de puny de Nora a les costelles. Nora digué:

—No pensis-més en Harrison. Ha estat sempre un poca-pena.

—No m’agrada de remenar les coses —vaig intervenir—, però crec que realment està enamorat de la noia.

Nora va aplicar-me un altre copet al costat.

Dorothy em mirà a la difusa claror del vehicle.

—Suposo… que… no us estareu mofant de mi, Nick?

—Avui m’han explicat una altra facècia sobre el gnom —deia Nora amb l’aire de qui no vol que la interrompin, i va explicar a Dorothy—: És la senyora Edge, saps? Levi diu…

La història era prou divertida si estàveu en antecedents de com era Tip. Nora continuà parlant fins que vam sortir del taxi a can Reuben. Al restaurant hi havia Herbert Macaulay, assegut en una taula amb una noia grassona vestida de vermell. Vaig saludar-lo amb la mà i, després, d’haver encarregat unes coses al cambrer, vaig arribar-me a parlar amb ell.

—Nick Charles, Louise Jacobs —va fer ell—. Seu. Quines notícies hi ha?

—Jorgensen és Rosewater —vaig contar-li.

—I ca!

Vaig assentir amb el cap.

—I pel que sembla, té dona a Boston.

—M’agradaria de veure’l en persona —digué a poc a poc—. Vaig conèixer Rosewater. M’agradaria d’assegurar-me del que dius.

—La policia ho diu, noi. El que no sé és si l’han trobat encara. Creus que va matar Julia?

Macaulay mogué solemnement el cap.

—No me’l puc imaginar, Rosewater, matant ningú… no pas tal com el recordo… tot i les amenaces que havia llançat. Recordaràs que quan això es produí jo no m’ho vaig prendre gens seriosament. Què més ha passat?

Em veure’m vacil·lar assegurà:

—Louise és de confiança. Pots parlar.

—No es tracta d’això. És que haig de tornar amb els meus a sopar. M’he acostat només per preguntar-te si has tingut resposta al teu anunci d’avui del «Times».

—Encara no. Seu, Nick, hi ha un munt de coses que et vull preguntar. Has contat a la policia allò de la carta de Wynant, no?

—Vine a dinar demà i passarem revista a tot. Haig de tornar amb la dona.

—I la xicota rossa que és amb vosaltres, qui és? —preguntà Louise Jacobs—. L’he vista alguna vegada acompanyada de Harrison Quinn.

—Dorothy Wynant.

—Coneixes Quinn? —em preguntà Macaulay.

—Fa deu minuts el posava al llit.

Macaulay somrigué.

—Espero que les vostres relacions siguin només això… socials.

—Què vols dir?

El somriure de Macaulay esdevingué compassiu.

—Fou el meu agent de banca i borsa i amb el seu consell vaig arribar gairebé a les portes de l’asil.

—Magnífic —vaig opinar—. Resulta que ell és ara el meu agent, i segueixo el seu consell al peu de la lletra.

Macaulay i la noia es posaren a riure. Jo vaig fer veure que també i me’n vaig tornar a la taula.

Dorothy digué:

—Encara no són les dotze i la mamà havia dit que us esperava. Per què no anem tots a veure-la?

Nora abocava amb molt de compte el cafè a la copa de la noia.

—Per què? —vaig preguntar—. Quina en porteu de cap, vosaltres dues?

Difícil hauria estat de trobar dues cares més innocents que les seves.

—No res, Nick —va dir Dorothy—. Ens semblava que hauria estat bé. És aviat i…

—I a tots ens encanta Mimí.

—Nooo, però…

—És massa aviat per a anar a casa —opinà Nora.

—Hi ha moltes cafeteries —vaig proposar— i cabarets, i el barri de Harlem.

Nora féu una ganyota.

—Totes les idees teves tenen el mateix aire.

—Voleu anar fins a can Bany i provarem sort en el «faro»?

Dorothy ja anava a dir que sí, però es va deturar en veure l’altra ganyota que Nora feia.

—Doncs, així és com em provaria a mi anar a veure Mimí altre cop —vaig assegurar—. Ja n’he tingut prou per avui.

Nora sospirà per demostrar la paciència que anava tenint.

—Bé, si com de costum hem d’acabar entaforant-nos en una cafeteria, preferiria anar a casa el teu amic Studsy, a condició que no li permetis que ens torni a portar d’aquell xampany infernal. Ell, però, és un tipus divertit.

—Faré el que podré —vaig prometre, i després vaig preguntar a Dorothy—: T’ha contat, Gilbert, que ens va sorprendre a Mimí i a mi en un moment comprometedor?

Ella cercà la mirada de Nora. Però l’esguard de Nora estava ocupat amb una llesca de formatge que tenia al plat.

—No… exactament no fou això el que digué.

—I sobre la carta: t’ha dit res?

—De la dona de Chris? Sí. —Hi hagué reflexos en els seus ulls—. No us sembla que la mamà es posarà furiosa?

—A tu et divertirà, amb tot.

—Creieu que sí? I què, si és així? És que ella ha fet mai res perquè jo…

Nora tallà:

—Nick, deixa de marejar la criatura.

Jo vaig obeir.