23

Eren prop de les dues quan ens vam acomiadar de Studsy i Morelli i vam abandonar el Club Pigiron. Dorothy s’enfonsà al seu racó de taxi i digué:

—Em marejaré. M’ho noto.

Semblava realment que deia la veritat.

Nora digué:

—Aquella metzina. —Recolzà el cap a la meva espatlla—. La teva dona està beguda, Nicky. Escolta, m’has de contar què ha passat… tot. No ara, demà. No entenc res del que ha estat dit o fet. Són una gent colossal.

Dorothy digué:

—Escolteu, no puc anar en aquest estat a casa la tia Alice. Li agafaria un cobriment de cor.

Nora digué:

—No haurien d’haver copejat aquell home gras com ho han fet, encara, que des d’un punt de vista cruel, potser era divertit i tot.

Dorothy digué:

—Em penso que faria bé d’anar-me’n a casa la mamà.

Nora va comentar:

—Ventall no té res a veure amb orelles. Què és un ventall, en aquest cas, Nicky?

—Una orella.

Dorothy continuava:

—La tia Alice m’hauria de veure forçosament, perquè he oblidat la clau i hauria de despertar-la amb el timbre.

Nora declarava:

—T’adoro, Nicky, perquè fas tan bona olor i coneixes aquesta llei de gent tan fascinadora.

I Dorothy:

—No us faré desviar massa per deixar-me a casa la mamà, oi?

Jo vaig dir:

—No. —I vaig donar al taxista l’adreça de Mimí.

Nora convidà:

—Vine a casa nostra.

Dorothy refusà:

—Noo…, serà millor que no.

Nora preguntà:

—Per què no?

I Dorothy contestà:

—Bé, no crec que hagi de fer-ho.

I així continuaren totes dues parlant d’això fins que el taxi parà al Courtland.

Jo vaig baixar per ajudar Dorothy. Es va repenjar pesadament al meu braç.

—Pugeu un instant, voleu?

Nora recomanà:

—Però que sigui només un instant. —I sortí del taxi.

Vaig dir al taxista que esperés. Pujàrem. Dorothy trucà al timbre. Gilbert, en pijama i batí, obrí la porta. Va alçar una mà preventivament i en veu baixa digué:

—Hi ha la policia.

La veu de Mimí arribà des de la sala d’estar:

—Qui és, Gilbert?

—El senyor i la senyora Charles, i Dorothy.

Mimí, quan nosaltres entràvem, ens sortí a rebre.

—L’alegria més gran que em podíeu donar. No sabia ja cap on girar-me.

Portava una bata de setí rosat a sobre d’un camisó de seda rosat també, com també el seu rostre era rosat i de cap manera indicava infelicitat. Va ignorar Dorothy, rebregà una de les mans de Nora, una de meva.

—Ara se m’ha acabat el patiment, t’encarregaràs tu de tot, Nick. Ara em faràs de conseller: sóc tan toixa… I em diràs què haig de contestar.

Dorothy, al meu darrera, digué: «Merda» a sota veu, però amb molt d’èmfasi.

Mimí va fer veure que no havia sentit la seva filla. Retenint encara les nostres mans ens féu passar cap a la sala d’estar, xerrotejant:

—Ja coneixeu el tinent Guild. Ha estat molt amable, però estic segura que l’he fet arribar al límit de la seva paciència. És que m’he quedat… tan… Bé, vull dir que m’ha sorprès tant. Però ara tu ets aquí i…

Entràrem a la sala d’estar.

Guild digué:

—Hola —adreçant-se a mi, i—: Bona nit, senyora —a Nora.

L’home que l’acompanyava, que ell anomenava Andy i que l’havia ajudat a escorcollar les nostres habitacions el matí que Morelli hi féu irrupció, ens saludà amb un cop de cap i un gruny.

—Què passa? —vaig preguntar.

Guild, de cua d’ull va mirar Mimí, després cap a mi i digué:

—La policia de Boston ha detingut Jorgensen o Rosewater o com el vulgueu anomenar i li han fet algunes preguntes per encàrrec nostre. La principal resposta sembla ser que ell no té res a veure amb l’assassinat de Julia Wolf i que la senyora Jorgensen ho pot demostrar perquè sembla que guarda algunes proves que són concloents en contra de Wynant.

Els seus ulls, altre cop de través, enfocaren Mimí altra vegada.

—La senyora sembla que diu que sí, però sembla que diu també que no. Si voleu que us ho digui, senyor Charles, no sé per on agafar-la.

Jo ho comprenia bé. Vaig dir:

—Probablement està esverada.

I Mimí féu esforços per semblar-ho.

—I ell, Rosewater, ha estat divorciat de la primera dona?

—No, segons declara la primera dona.

Mimí digué:

—Està mentint, m’hi jugo el que vulgueu.

Jo vaig aplacar-la.

—Sh, sh. Torna a Nova York, ell?

—Pel que sembla farà els possibles perquè hàgim de demanar l’extradició, si el volem aquí. A Boston diuen que fa mans i mànigues per trobar un advocat.

—I ho portareu tan a punt d’espasa?

Guild remogué les seves poderoses espatlles.

—Si fer-lo tornar ens ha d’ajudar a esclarir aquest assassinat… No em preocupen gaire les antigues acusacions de bigàmia. No trobo que calgui empaitar un home per coses d’índole tan privada.

Jo vaig demanar a Mimí:

—Què hi dius?

—Et puc parlar a soles?

Vaig mirar Guild, el qual digué.

—Tot el que pugui ser-nos útil.

Dordthy em tocà el colze.

—Nick, escolteu-me a mi, primer. Jo…

Va callar tot d’una. Tots la miràvem.

—Què? —vaig preguntar.

—Us… us volia parlar jo, abans.

—Endavant.

—Vull dir a soles —aclarí.

Li vaig donar uns copets a la mà.

—Més tard, eh?

Mimí em portà al seu dormitori i amb tota cura tancà la porta per dins. Jo vaig seure al llit i vaig encendre un cigarret. Mimí va recolzar-se contra la porta i em somrigué amb gentilesa i confiança. Així va transcórrer mig minut.

Després prengué la paraula:

—Tu m’aprecies, Nick.

I com que jo no deia res, reprengué:

—Oi?

—No.

Va riure i se separà de la porta.

—El que vols dir és que no t’agrada la manera d’actuar que tinc.

S’assegué al llit, al meu costat.

—Però m’aprecies prou per a ajudar-me?

—Això depèn.

—Depèn de què?

La porta va obrir-se i Dorothy entrà:

—Nick, us haig de…

Mimí es posà dreta d’un bot i s’encarà amb la filla.

—Surt d’aquí —ordenà entre dents.

Dorothy s’arronsà una mica, però protestà:

—No. No podràs fer que…

Mimí bufetejà Dorothy amb el revés de la mà. A la boca.

—Surt d’aquí.

Dorothy féu un xiscle i es dugué la mà a la boca. Sense retirar-la, sense deixar de mirar de fit a fit Mimí, retrocedí fins a fora de la cambra. Mimí tornà a tancar la porta.

Jo vaig comentar:

—Qualsevol dia vine a casa i porta aquest parell de fuets que tens per mans.

Va semblar com si no em sentís. Tenia els ulls pesats, infladissos, i els llavis una mica enfora en un somriure, i quan va parlar, la seva veu semblava més carregada, més engolada, que de costum.

—La meva filla està enamorada de tu.

—Rucades.

—Ho està, i està gelosa de mi. Li agafen tots els mals quan em veu a tres metres de tu.

Parlava com si estigués pensant en quelcom diferent.

—Rucades. Potser li ha quedat una mica de ressaca de quan tenia dotze anys, però això és tot.

Mimí mogué el cap.

—Vas errat, però és igual.

S’assegué altre cop al llit, al meu costat.

—Has d’ajudar-me a sortir de tot això. Jo…

—Tu diràs —vaig fer—. Tu ets una delicada floreta que necessita la protecció d’un gran home.

—Oh, això? —I féu amb la mà un gest cap a la porta per on se n’havia anat Dorothy—. No crec que vulguis… No, escolta, és una cosa que no has sentit abans d’ara…, ni has vist ni has fet, ja veus el que et dic. No ha de preocupar-te, tampoc. —Tornà a somriure com abans, amb els ulls infladissos, pesats, i els llavis una mica enfora—. Si et fa goig Dorothy, pren-la, però no et posis sentimental. Bé, no en facis cas. Ni cal dir que de delicada floreta no en sóc, jo. Mai no ho has ni pensat.

—No —vaig admetre.

—Ja està, doncs —digué amb un aire definitiu.

—Ja està què?

—Deixa de ser tan coquetó —digué—. Ja saps el que vull dir. M’entens tan bé a mi com jo a tu.

—Si fa no fa, però tu estàs fent la coqueta des de…

—Ja ho sé. Era un joc. Ara no estic bromejant. Aquell fill de mala mare m’ha fet bogejar, Nick, bogejar com una ximpleta, i ara les passa morades i espera que l’ajudi. L’ajudaré.

Posà una mà sobre el meu genoll i les seves ungles esmolades se’m clavaren a la carn.

—Els de la policia no em creuen. Com puc fer-ho per fer-los creure que ell està mentint, que no sé res més que el que ja els he dit sobre l’assassinat?

—Probablement no podràs —vaig dir lentament—, especialment perquè Jorgensen no fa altra cosa que repetir el que tu fa unes poques hores m’havies dit a mi.

Contingué la respiració, i tornà a clavar-me les ungles.

—Els ho has contat?

—Encara no.

Vaig enretirar la seva mà del meu genoll.

Ella sospirà, alleujada.

—I, és clar, ara tampoc no els ho diràs…?

—Per què, no?

—Perquè és una mentida. Ell ha mentit i jo he mentit. No vaig trobar res, res en absolut.

Jo vaig dir:

—Hem tornat on érem, i et crec ara tant com abans. Què ha passat amb el nou tracte que havíem fet? Tu que m’entens, jo que t’entenc, res de coquetejar, res de joc, res de trampa.

Em donà un copet a la mà.

—Està bé. Vaig trobar alguna cosa…, no molt, però alguna cosa…, i no penso fer-ne lliurament només per ajudar aquell fill de mala mare. Jo pots comprendre el meu estat d’ànim en aquest punt, Nick. Tu et sentiries igual…

—És possible —vaig admetre—, però de la manera que estan les coses, no veig la raó de seguir-te el joc. El teu Chris no és enemic meu. Ajudant-te a tu a comprometre’l no hi guanyo res.

Sospirà.

—He pensat molt en tot això. Suposo que tot el diner que pogués donar-te no representaria res decisiu per a tu, ara —somrigué maligna—, ni si et donava el meu cosset. Però, és que no tens interès a salvar Clyde?

—No necessàriament.

Ara es clavà a riure.

—Això sí que no ho entenc.

—Podria voler dir que jo no crec que necessiti ajut. La policia no té gran cosa en contra d’ell. És un tocat de l’ala, era a la ciutat el dia que Julia fou assassinada i ella l’havia estat traint. Però això no és suficient per a detenir-lo sota sospita d’assassinat.

Ella rigué altre cop.

—Però… amb la meva cooperació?

—No ho sé. De què es tracta? —vaig preguntar; i a continuació, sense esperar resposta vaig contestar jo mateix—. Sigui el que sigui fas el ruc, Mimí. Tens Chris atrapat per bigàmia. Repenja’t en això. No hi ha…

Ella féu un somriure dolç i digué:

—Però això m’ho guardo en reserva per a després, si és que…

—Per si se’n surt de l’acusació d’assassinat, no? Bé, així no faràs res, mestressa. Tres dies de presó és tot el que pots carregar-li. Quan expirin, el Fiscal del Districte ja l’haurà interrogat i haurà fet els esbrinaments suficients per a saber què no va matar Julia i que tu has volgut prendre el pèl al Fiscal del Districte i quan tu et treguis de la màniga la teva insignificant acusació de bigàmia, el Fiscal del Districte et dirà que et tiris de cap al riu i és negarà a incoar acte de processament.

—Però això no pot fer-ho, Nick.

—Pot fer-ho i ho farà —vaig assegurar-li—. I si pot gratar per aconseguir proves que tu amagues alguna cosa et tirarà la cavalleria a sobre com no et pots imaginar.

Es mossegà el llavi inferior, i preguntà:

—Em parles amb franquesa?

—T’estic dient exactament el que passarà, si no és que els fiscals de Districte hagin canviat radicalment des que jo exercia.

Es mossegà més el llavi.

—No vull que ell se’n surti —declarà—, però tampoc no vull ficar-me en dificultats, jo. —Alçà la mirada—. Si m’estàs mentint, Nick…

—Ah, només tens ducs opcions: o em creus o no em creus.

Va somriure i, posant-me una mà a la galta, em feu un bes a la boca i es posà dreta.

—Ets un bandarra. Bé, t’hauré de creure.

Caminà fins a l’altre extrem de la cambra i tornà. Els ulls li lluïen, la cara la tenia excitada i complaguda.

—Avisaré Guild —vaig anunciar.

—No, espera. Voldria que em donessis la teva opinió sobre la prova de què parlava abans.

—Molt bé, però res de bromes.

—Realment tens por de la teva ombra —digué ella—. Però no t’amoïnis. No et pararé cap parany.

Vaig dir que això m’encantaria i per què no m’ensenyava el que m’havia d’ensenyar.

—Els altres es despacientaran.

Fent el tomb al llit anà en un armari, n’obrí la porta, separà unes peces de roba i posà la mà per entre altra roba que hi havia al darrera.

—És curiós —digué.

—Curiós? —Vaig posar-me dret—. És per partir-se de riure. Ja veig Cuild cargolant-se a terra.

Vaig començar a caminar cap a la porta.

—No tinguis tan mal geni —protestà ella—. Ja ho tinc.

Es va girar aguantant un mocador arrugat a la mà. Quan vaig acostar-m’hi, ella obrí el mocador per ensenyar-me una cadena de rellotge, d’uns deu o dotze centímetres de llarg, rompuda en un cap, i fermada a l’altre a un ganivetet d’or. El mocador era de dona, i tenia unes taques fosques.

—Sí…? —vaig fer.

—La Wolf el tenia a la mà; el vaig descobrir quan em vaig quedar sola amb ella. Vaig veure que la cadena era de Clyde i la vaig agafar.

—Estàs segura que és d’ell?

—Sí —va respondre despacientada—. Mira, hi ha anelles d’or, de plata i de coure. Se la va fer fer de les primeres peces de metall que resultaren del procés de foneria inventat per ell. Qualsevol persona que el conegui bé a ell pot identificar-la… No n’hi pot haver una altra d’igual.

Va fer girar el ganivetet per tal que jo pogués veure les C. M. W. que hi havia gravades.

—Són les seves inicials. El ganivetet no l’havia vist abans d’ara, però de la cadena no hi ha cap dubte. L’ha portada anys i anys.

—La recordaves tan bé com per haver pogut descriure-la sense necessitat de tornar-la a veure?

—És clar.

—Aquest mocador, és teu?

—Sí.

—I la taca: és sang?

—Sí. La víctima tenia la cadena a la mà… ja t’ho havia dit… i hi havia una mica de sang. —Va arrufar les celles—. No… Fas com si no m’acabessis de creure.

—No exactament —vaig dir—. Però opino que et caldria assegurar-te que aquesta vegada contes la versió autèntica.

Ella picà de peus a terra.

—Ets un…

Rigué tot d’una i la fúria desaparegué de la seva cara.

—Quan t’ho proposes ets el més irritant dels homes. Ara estic dient la veritat, Nick. T’he dit tot el que va passar exactament com va passar.

—Així ho espero. Ja seria hora. Estàs segura que Julia no recuperà prou el coneixement per a dir alguna cosa mentre tu estaves sola amb ella?

—Estàs provant de tornar-me a enfurismar. És clar que n’estic segura.

—Està bé —vaig dir—. Espera aquí. Cridaré Guild si li dius que la cadena era a la mà de Julia i ella no estava encara difunta, ell començarà a preguntar-se si no et vas haver de barallar amb la víctima per a arrabassar-li.

Obrí els ulls de bat a bat.

—Què li haig de dir?

Jo vaig sortir de la cambra, tot tancant la porta.