2

L’endemà Herbert Macaulay em va telefonar.

—Hola, jo no sabia que tornaves a ser aquí fins que Dorothy Wynant m’ho ha dit. Què, dinem plegats?

—Quina hora és, ara?

—Dos quarts de dotze. Potser t’he despertat!

—Hi toques —vaig dir—, però no hi fa res. Escolta, vine tu a dinar; jo porto encara mitja torradora d’ahir i no em sento amb ganes de voltar… O. K., diguem la una.

Vaig fer una copa amb Nora, que sortia a fer-se rentar els cabells, i després d’una dutxa, una altra copa, i quan el telèfon tornà a trucar ja em sentia recuperat. Una veu femenina preguntà:

—El senyor Macaulay, és aquí?

—Encara no ha vingut.

—Lamento interrompre, però, si no li fos molèstia, li voldria dir que telefoni a l’oficina tot seguit que arribi? És important.

Vaig prometre que li ho diria.

Macaulay arribà al cap de deu minuts. Era un individu de còrpora, cabells arrissats, galtes vermelles, de bon aspecte i la meva edat més o menys (quaranta-un) per bé que semblava més jove. Tenia fama d’advocat francament bo. Quan jo vivia a Nova York havia treballat en diversos afers per ell, i sempre ens havíem avingut. Ara vam encaixar i ens donàrem aquells copets a l’esquena i ell va preguntar-me què tal em tractava la vida i jo li vaig dir que molt bé i llavors li vaig fer la mateixa pregunta i ell va dir que molt bé i jo li vaig dir que havia de telefonar a la seva oficina.

Retornà del telèfon cellajunt.

—Wynant ha tornat —va dir— i em vol veure.

Jo vaig tombar-me, aguantant els gots que havia preparat.

—I bé, el dinar pot esp…

—Esperar?, que s’esperi ell! —va respondre i va agafar un dels gots que jo portava.

—Excèntric com sempre?

—No, no és de per riure —Macaulay declarà solemnement—. Sabies que el van tenir en un sanatori quasi tot un any, cap allà al 29?

—No.

Ell inclinà el cap, assentint. Va asseure’s, posà el got en una taula al costat de la cadira i va fer-se una mica cap endavant.

—Què deu tramar la Mimí, Charles?

—Quina Mimí? Ah, sí, la dona… la seva ex-dona. No en tinc idea. És que forçosament ha de maquinar alguna cosa?

—Ho té per costum —va dir secament, i després, lentament—: I em pensava que ho sabries, tu.

De manera que la cosa estava així. Vaig dir:

—Escolta, Mac, ja fa sis anys que vaig deixar de fer de detectiu, des de 1927.

Va mirar-me de fit a fit.

—De veritat, tu —vaig assegurar-li—, un any després de casar-me, el sogre moria i deixava a Nora una serradora, un ferrocarril de via estreta i altres bicoques, i jo vaig i abandono l’Agència per encarregar-me d’aquests afers. Fos com fos, jo no treballaria per a Mimí Wynant, o Jorgensen, o com se digui ara… Ella no em va tenir mai simpatia, ni jo a ella.

—Oh, jo no tenia ni idea que tu…

Macaulay parà, féu un gest vague i agafà el got. En retirar-lo dels llavis digué:

—Em limitava a fer suposicions. Ara fa tres dies Mimí em telefona (dimarts) dient que volia trobar Wynant; després, ahir em telefona Dorothy, dient que tu havies indicat de fer-ho, i em ve a veure i… la veritat, em pensava que encara feies de perdiguer, i és per això que em preguntava què volia dir tot plegat.

—I elles no t’ho van dir?

—Prou. Mira, el volien veure perquè es recordaven dels bons temps passats. Això vol dir moltes coses.

—Els advocats sou uns malpensats —vaig declarar—. Potser volien dir de veritat el que deien… i afegim-hi el diner. Però, per què tot aquest enrenou? Què és el que s’amaga, Wynant?

Macaulay s’arronsà d’espatlles.

—En saps tant tu com jo. Des de l’octubre que no l’he vist, a ell.

Begué un altre glop.

—Quant temps sereu a la ciutat?

—Fins passat l’Any Nou —li vaig contestar i vaig anar cap al telèfon per encarregar els menús al servei d’habitacions.