13

«Alfred G. Packer el “devorador d’homes” que assassinà els seus cinc companys a les muntanyes de Colorado, es menjà llurs cossos i els robà llur diner».

A la tardor de 1873, un grup de vint homes aventurers sortí de Salt Lake City, a Utah, per explorar la regió de San Juan. Havent sentit contar grans coses de les fortunes que allí hom podia fer, tots animosos i plens d’esperança emprengueren llur viatge, però a mesura que transcorrien les setmanes no veien altre que extensions totes desèrtiques i muntanyes nevades, i es començaren a desanimar. Com més avançaven, menys incitant apareixia el paisatge, i finalment es desesperaren quan se’ls féu evident que llur única recompensa seria la mort per inanició. Quan ja els exploradors estaven a punt d’abandonar tota esperança, veieren al lluny un campament d’indis i per bé que no estaven segurs de com serien tractats pels Pells Roges decidiren que qualsevol mort fóra preferible a la inanició, de manera que decidiren arriscar-se.

Quan s’acostaren al campament els sortí al pas un indi que semblava amigable i que els dugué a presència del «Chief» Ouray. Amb gran sorpresa, d’ells, els indis els tractaren amb tota consideració i insistiren que romanguessin al campament fins que s’haguessin recuperat de tots els treballs passats. Finalment el grup decidí de fer una altra sortida, amb l’Agència Los Pinos com a objectiu. Ouray provà de dissuadir-los de continuar el viatge i aconseguí convèncer deu homes dels vint del grup, els quals retornaren a Salt Lake. Ets altres deu decidiren continuar, i així Ouray ets forní de provisions i els aconsellà que no deixessin el Riu Gunnison, que duu el nom del Tinent Gunnison, assassinat el 1852(vegeu «Vida de John Smith, el Mormó»).

Alfred G. Packer, que es constituí en cap de la partida que continuà el viatge, es vantava del seu coneixement de la topografia del país i expressava confiança en la seva capacitat de trobar el camí sense dificultat. Un cop hagueren viatjat una curta distància, Packer contà als altres que recentment hom havia descobert mines molt riques prop del naixement del Riu Grande, i s’oferí a guiar el grup fins a les mines. Quatre del grup insistiren que volien seguir les instruccions d’Ouray, però Packer persuadí cinc homes, anomenats Swan, Miller, Noon, Bell i Humphrey, d’acompanyar-lo a les mines, mentre els altres quatre seguien el curs del riu.

Del grup de quatre, dos moriren de gana i penalitats, però els altres dos finalment arribaren a l’Agència Los Pinos, el febrer de 1874, després de suportar extremositats indescriptibles. Al cap de l’Agència hi havia el general Adams, i els infortunats homes foren tractats amb tota consideració. Quan s’hagueren refet, retornaren a la civilització.

El març de 1874 el general Adams fou cridat a Denver per afers oficials, i un matí fred, de ventisca, mentre ell estava encara de viatge, els empleats de l’Agència que es disposaven a esmorzar, foren sorpresos per l’aparició, a la porta, d’un home d’aspecte salvatge, que suplicava menjar i aixopluc. La seva cara estava espantosament inflada, però per la resta semblava trobar-se força bé, tot i que l’estómac no li retenia el menjar que li era donat. Declarà que el seu nom era Packer i acusava els seus cinc companys d’haver-lo abandonat mentre estava malalt, però tenia un rifle que digué que li havien deixat els altres en anar-se’n.

Després de compartir l’hospitalitat dels empleats de l’Agència durant deu dies, Packer prosseguí camí cap a un lloc anomenat Saquache, al·legant que volia arribar fins a Pensilvània, on tenia un germà. Un cop arribat a Saquache, Parcker es posà a beure com un desesperat i hom veié que portava molt de diner. Embriac, explicà moltes històries no coincidents respecte al fat dels seus companys, i hom sospità que s’havia desempallegat dels seus associats per mitjans criminals.

Fou aleshores que el general Adams va aturar-se a Saquache en el seu viatge de retorn de Denver a l’Agència, i mentre posava a casa d’un tal Otto Mears, li insinuaren que detingués Packer i investigués els seus moviments. El general decidí emmenar-se’l cap a l’Agència, i, mentre feien camí, van aturar-se a la cabana del comandant Downey, on trobaren els deu homes que havien fet cas del «Chief» indi i havien abandonat el viatge. Aleshores es demostrà que una gran part de la declaració de Packer era falsa, de manera que el general decidí que l’afer requeria una investigació a fons, i Packer fou conduït, lligat, a l’Agència, on fou tancat al calabós.

El 2 d’abril de 1874, dos indis arribaren, presos de gran excitació, a l’Agència, portant a les mans trossos de carn que asseguraven eren «d’home blanc» i que declararen que havien trobat no gaire lluny de l’Agència. La carn havent romàs a la neu a temperatures molt baixes, estava encara en bon estat. Quan Packer veié els trossos es tornà lívid, i amb un gemec ronc s’aclofà a terra. Hagueren de retornar-lo i, després de demanar pietat, féu una declaració que, substancialment, és la següent:

«Quan jo i altres cinc deixàrem el campament d’Ouray, estimàrem que teníem suficients provisions per al llarg i ardu viatge que ens esperava, però el nostre menjar desaparegué ràpidament i aviat ens trobàrem arran d’inanició. Desenterràrem arrels amb les quals ens sostinguérem alguns dies més, però com que no eren alimentoses i com que el temps cruelment fred havia ficat al cau tota mena d’animals i ocells, la situació esdevingué desesperada. Ens començàrem a mirar tots d’una manera estranya i desconfiàvem els uns dels altres. Un dia vaig separar-me per recollir llenya i en retornar vaig descobrir que el senyor Swan, el més vell del grup, havia estat matat d’un cop al cap i la resta de components del grup es lliuraven a trossejar el cos per menjar-se’l. El diner de la víctima, uns dos mil dòlars, fou repartit entre la resta de l’equip.

»Aquest menjar durà només uns quants dies, i jo vaig suggerir que Miller fos la víctima següent perquè era un home molt gras. Mentre recollia uns trossos de llenya li partírem el cap amb una destral. Humphrey i Noon foren les víctimes següents. Bell i jo concertàrem un pacte solemne, que, com que érem els dos únics que quedàvem romandríem l’un al costat de l’altre passés el que passés, i que abans que endanyar-nos l’un a l’altre ens deixaríem morir de gana. Un dia Bell va exclamar: “No puc més” i se m’abraonà com un tigre famolenc mentre pretenia de colpir-me amb el seu rifle. Jo vaig deturar el cop i el vaig matar amb la destral. Vaig tallar la seva carn a tires que formaren part del meu equipatge en prosseguir el meu camí. Quan, des del cim del turó, vaig divisar l’Agència, vaig llançar ets talls de carn que em quedaven i confesso que ho vaig fer a contracor, per tal com m’havia acostumat a la carn humana, especialment la part del pit».

Després de referir aquesta esgarrifosa història, Packer accedí a guiar un escamot comandat per H. Lauter fins a les despulles dels homes assassinats. Els dugué a unes muntanyes altes, inaccessibles, i com que semblà desconcertat respecte a l’indret exacte, hom decidí d’abandonar la recerca i recomençar l’endemà. Aquella nit Packer i Lauter dormien l’un al costat de l’altre i durant la nit Packer va abraonar-se-li amb la intenció d’assassinar-lo i fugir, però fou dominat, lligat i, retornat tot el grup a l’Agència, fou lliurat al sheriff.

A primers de juny d’aquell any, un pintor anomenat Reynolds, de Peoria, Illinois, mentre feia uns apunts a les vores del Llac Christoval, descobrí les restes dels cinc homes entre uns matolls de cicuta. Quatre dels cossos formaven com un grup, i el cinquè, decapitat, fou trobat una mica més enllà. Els cossos de Bell, Swan, Humphrey i Noon tenien ferides de rifle al crani, i el cap de Miller, quan fou trobat més tard, aparegué esclafat, evidentment per un cop de rifle; l’arma era a prop, i tenia la culata despresa del canó.

L’aparença dels cossos indicava clarament que Packer era culpable de canibalisme a més que d’assassinat… Probablement digué la veritat quan declarà la seva preferència per la carn del pit, car tots els cadàvers presentaven la carn del pit arrencada fins a les costelles. Hom trobà un viarany que conduïa dels cadàvers fins a una cabanya, on hi havia flassades i altres pertinences dels homes assassinats, i tot indicava que Packer visqué en aquella cabanya durant molts dies després dels assassinats i que feia freqüents viatges cap als cadàvers per proveir-se del seu macabre aliment.

Fets aquests descobriments el sheriff es procurà ordres judicials acusant Packer de cinc assassinats, però durant la seva absència el presoner es féu escàpol. No es va saber res més d’ell fins el 29 de gener de 1883, nou anys després, quan el general Adams va rebre una carta procedent de Cheyenne, a Wyoming, en la qual un prospector de Salt Lake declarava que havia vist cara a cara Packer en aquella localitat. El denunciant especificava que el fugitiu portava ara el nom de John Schwartze, i se sospitava que estava relacionat amb les operacions d’una banda de foragitats. Els detectius començaren les investigacions i el 12 de març de 1883, el sheriff Sharpless, de Laramie County, va arrestar Packer, i el 17 del mateix mes el sheriff Smith, de Hinsdale County, portà el presoner altre cop a Lake City, Colorado.

El seu procés sota acusació d’assassinat d’Israel Swan a Hinsdale County, l’1 de març de 1874, començà el 3 d’abril de 1883. Fou demostrat que tots els membres del grup excepte Packer posseïen considerable fortuna. L’acusat repetí la declaració primera, per la qual confessava haver occit només Bell i encara en defensa pròpia. El 13 d’abril el jurat considerà l’acusat culpable i demanà la pena de mort. Hom concedí un termini legal a Packer, el qual immediatament apel·là al Tribunal Suprem. Mentrestant fou enviat a la Presó Gunnison, per sostreure’l a la violència de la gent.

L’octubre de 1885 el Tribunal Suprem concedí un nou judici, i aleshores hom decidí portar-l’hi amb cinc acusacions d’assassinat. Fou considerat culpable en cada un dels cinc casos i fou condemnat a una pena de vuit anys per cada càrrec, fent un total de quaranta anys de presó. Fou indultat el dia 1 de gener de 1901 i morí en un ranxo prop de Denver, el 24 d’abril de 1907.