26

Nora em despertà sacsejant-me a un quart d’onze.

—El telèfon! —estava dient—. Herbert Macaulay, diu que és important.

Vaig anar al dormitori; havia dormit a la saleta. Dorothy estava profundament adormida. Vaig dir en veu baixa aplicant la boca al micro:

—Sí…?

Macaulay contestà:

—És una mica aviat per a aquell dinar que dèiem, però haig de veure’t tot seguit. Puc venir ara mateix?

—Sí, sí. Vine a esmorzar.

—Ja ho he fet. Esmorza tu, mentrestant, i seré aquí dins un quart.

—Va bé.

Dorothy obrí els ulls una mica i digué:

—Deu ser tard. —I, fent una giragonsa, tornà a la inconsciència.

Vaig passar-me aigua freda per la cara i les mans, em vaig raspallar dents i cabells, i vaig tornar a la saleta.

—Ara puja —vaig dir a Nora—. Ja he esmorzat, però serà millor que encarreguis que portin cafè per a ell. Jo vull fetget.

—Estic convidada a esmorzar amb tu o…?

—És clar, dona. No coneixes Macaulay, oi? És un bon xicot. Vaig estar agregat al seu grup uns dies, per la banda de Vaux, i després de la guerra ens vam trobar algunes vegades. M’ha facilitat un parell de casos, incloent-hi el de Wynant. Què et sembla, per desvetllar-nos una mica més, si prenguéssim la medecina?

—Avui no podries romandre serè?

—No hem vingut a Nova York per a estar sobris. Vols anar a veure un partit d’hoquei aquest vespre?

—Sí, m’agradaria.

Va servir-me un got i anà a encarregar esmorzar.

Vaig donar un cop d’ull als diaris matutins. Deien que la policia de Boston havia detingut Jorgensen i que Nunheim havia estat assassinat, però dedicaven més espai a altres reportatges comunament qualificats de «la guerra de les bandes de la cuina infernal», la detenció de «Prince Mike» Ferguson, i una entrevista amb el «Jafsie» de les negociacions entorn del rapte Lindberg. Macaulay i el grum que portava Asta arribaren plegats. Asta era molt amiga de Macaulay perquè quan li donava copets al cap la compensava amb algun llamí. Generalment, Asta no s’acontentava amb la mera simpatia.

Aquell matí Macaulay tenia molt marcades les arrugues del costat de la boca, les galtes més esgrogueïdes que de costum.

—Què li ha agafat ara a la policia? —va preguntar—. Tu creus que…?

Va callar quan Nora entrà. Ella s’havia vestit.

—Nora, et presento Herbert Macaulay —vaig dir—. La meva muller.

Es donaren la mà i Nora digué:

—Nick ha dit que us ofereixi cafè. Però si puc…

—No, gràcies. Acabo d’esmorzar.

Jo vaig intervenir.

—Què dius que passa amb la policia?

Ell semblava vacil·lar.

—Nora sap pràcticament tot el que jo sé —vaig assegurar—. De manera que, si no és alguna cosa que més aviat…

—No, res d’això —digué ell—. És…, bé, és per la senyora Charles, no? No voldria fer-la patir. El tinent Guild m’ha vingut a veure aquest matí —explicà—. De primer m’ha ensenyat un tros de cadena de rellotge amb un ganivetet subjectat i m’ha preguntat si l’havia vist abans d’ara. Sí: eren peces de Wynant. Li he dit que em sembla que sí: que em semblava que eren de Wynant. Després m’ha preguntat si podia donar-li algun indici de com havien arribat en poder d’una altra persona, i després de debatre-ho un xic a les palpentes, he descobert que «una altra persona» volia dir o Mimí o tu. Jo li he dit que, és clar… Wynant podia haver-vos-ho donat a qualsevol de vosaltres dos, vosaltres li ho podíeu haver rebut, d’algun tercer que ho hagués rebut de Wynant. Encara hi havia altres camins que expliquessin la vostra possessió, li he dit, però ell ha vist que ja me’n començava a fúmer i no me’ls ha deixat especificar.

A les galtes de Nora hi havia ara una intenció de rosat, i els ulls se li havien ennegrit.

—Quin idiota!

—Ep, escolta —vaig tallar—. Potser t’ho havia d’haver advertit… Ahir a la nit ell ja començava a apuntar cap aquesta direcció. Em sembla que és que la meva antiga amistat Mimí l’hi ha incitat. Cap on més apuntava?

—Volia saber… en fi, el que ha preguntat ha estat: «Us sembla que Charles i la tal Wolf continuaven en relacions? O aquest capítol ja estava liquidat?».

—És típic de Mimí —vaig comentar—. Què li has dit?

—Li he dit que no sabia si «encara» anaves amb la noia, perquè que jo sabés no havies tingut mai cap embolic amb ella, i li vaig fer memòria que feia anys que no vivies a Nova York.

Nora em va preguntar:

—Amb la noia? Tu?

Jo vaig tallar:

—No facis quedar com un mentider Mac. I a això, ell què ha dit.

—Res. M’ha preguntat si creia que Jorgensen sabia les relacions teves amb Mimí, i quan li he preguntat què volia dir de tu i Mimí m’ha acusat de fer-me l’innocent… Aquestes han estat les seves paraules… De manera que no hem continuat gaire més. S’ha mostrat interessat en les vegades que tu i jo ens havíem vist, també, i el lloc i el temps exacte dels nostres contactes.

—No em puc queixar —vaig comentar—. Tinc coartades sonades.

Un cambrer entrà portant els nostres esmorzars. Vam parlar d’això d’allò fins que ell hagué parat la taula i se n’hagué anat. Després Macaulay reprengué:

—No tens res a témer, o procuraré posar Wynant a mans de la policia.

La seva veu era indecisa i una mica presa.

—Estàs segur que ell és el culpable? —vaig fer—. Perquè jo, no.

Ell va dir només:

—Ho sé del cert. —Va aclarir-se la gorja—. Fins en el cas que hi hagués una possibilitat entre mil d’equivocar-me… I aquesta possibilitat no hi és: es tracta d’un boig, Charles. No convé que estigui solt per aquests mons de Déu.

—Potser tens part de raó —vaig començar—, i si saps del cert…

—És clar que ho sé —insistí—. El vaig veure la tarda que ella fou assassinada; posem una mitja hora després del crim, tot i que aleshores jo no ho podia sospitar, ni sabia tan sols que ella hagués estat assassinada. Jo…, bé, és ara que ho sé.

—És que el vas veure a l’oficina de Hermann?

—Com dius?

—Sembla que aquella tarda vas anar en una oficina d’un tal Hermann, al carrer Cinquanta-set i hi estigueres de les tres fins a les quatre. Almenys, això és el que la policia em va dir.

—Sí —va dir—. Vull dir que això és el que els han contat a ells. El que va passar realment és el següent: Després de no poder trobar Wynant ni tenir notícies d’ell al «Plaza», i de telefonar a la meva oficina i a Julia sense obtenir més bon resultat, vaig abandonar la recerca i em vaig dirigir a peu a casa de Hermann. És un enginyer de mines, client meu; jo havia redactat alguns articles societaris per a ell, i hi havia alguns canvis que calia fer-hi. Quan vaig arribar al carrer Cinquanta-set vaig tenir sobtadament la sensació que em seguien; ja la coneixes, aquesta sensació. No podia pensar que ningú tingués motius per a seguir-me, però, amb tot, sóc un advocat i aneu a saber. Fos com fos, vaig voler-ho esbrinar, de manera que vaig girar cap a l’est pel carrer Cinquanta-set i a peu vaig anar fins a Madison, però malgrat tot no havia pogut assegurar-me de si em seguien o no. Hi havia un home petit, de pell fosca, que em semblava haver vist pels volts del «Plaza», però… La manera més directa d’esbrinar-ho semblava ser agafar un taxi, i és el que vaig fer, dient al conductor que continués cap a l’est. Hi havia molt de trànsit rodat i jo no podia veure si aquell homenet o qualsevol altre havia agafat un taxi al meu darrera, de manera que vaig dir al meu taxista que girés cap al sud a la Tercera Avinguda, altre cop a l’est al carrer Cinquanta-sis i una vegada més cap al sud a la Segona Avinguda, i en aquelles altures jo ja estava totalment segur que em seguia un taxi groc. No podia distingir si l’homenet hi era, a dins, és clar; no el tenia prou a prop. I a la cantonada següent, on el llum vermell ens va fer aturar, jo que veig Wynant. Anava dins un taxi cap a l’oest pel carrer Cinquanta-cinc. Naturalment, això em va sorprendre molt. No érem sinó a dues illes de distància d’on vivia Julia i vaig donar per segur que no havia volgut que jo sabés que ell hi era quan vaig telefonar-hi, i que ara es dirigia cap al «Plaza» a reunir-se amb mi. Mai no ha estat un home molt puntual. Aleshores vaig ordenar al meu taxista que tombés cap a l’oest, però a l’Avinguda Lexihgton, no pas més de mitja illa darrera el taxi de Wynant, aquest va girar cap al sud. Aquell no era el camí cap al «Plaza» ni tan sols el camí cap a la meva oficina, de manera que el vaig engegar a passeig i vaig fixar la meva atenció altra vegada en el taxi que em seguia… Però ja no hi havia taxi seguidor. Vaig estar amatent tot el trajecte fins a casa de Hermann, però sense veure cap senyal de ningú que em seguís.

—A quina hora vas veure Wynant? —vaig preguntar.

—Uns quinze o vint minuts més tard de les tres. Vaig arribar a casa de Hermann a les quatre menys vint, i em sembla que això era uns vint minuts després, potser vint-i-cinc. Bé, la secretària de Hermann, Louise Jacobs, la noia que m’acompanyava ahir a la nit, va dir-me que el seu patró havia estat tancat tota la tarda en una conferència, però que acabaria en qüestió de minuts, i així va ser; vaig poder enllestir amb ell en deu o quinze minuts més i me’n vaig tornar a la meva oficina.

—Trec la impressió que no eres prou a prop de Wynant per a veure si semblava excitat, si portava la cadena del rellotge, si feia pudor de pólvora… totes aquestes coses.

—Exacte. Tot el que vaig veure fou el seu perfil quan passava, però no et pensis que pogués assegurar que era Wynant.

—No, és clar. Continua.

—Ell no va tornar a trucar-me. Quan la policia va telefonar ja feia una hora que jo havia retornat al despatx… Julia havia estat assassinada. Ara pots pensar que ni per un moment vaig creure que Wynant l’hagués liquidada. De manera que quan vaig anar-hi i la policia em començà a fer preguntes sobre ell i vaig adonar-me que el tenien per sospitós, vaig fer el que noranta-nou de cada cent advocats haurien fet per llurs clients… no vaig dir res que l’havia vist per aquells voltants aproximadament a l’hora que s’havia comès l’assassinat. Els vaig dir el mateix que a tu, que ens havíem citat i ell no havia comparegut, i els vaig induir que pensessin que des de l’Hotel Plaza jo havia anat directament a casa de Hermann.

—És perfectament comprensible —vaig admetre—. No hauria tingut sentit que haguessis explicat tota la veritat abans de saber el que el mateix Wynant contava.

—Exactament, i…, bé, el cas és que la seva versió no l’he sentida mai. Jo esperava que es deixés veure, que em telefonés, alguna cosa, però res de res… fins dimarts, en què vaig rebre aquella carta seva de Filadèlfia, i que no contenia ni una sola paraula sobre per què no ens vam poder veure divendres, res sobre… Però tu ja vas veure la carta. Què en pensaries de la carta?

—Vols dir que se’n deduïa la seva culpabilitat?

—Sí.

—No exactament —vaig opinar—. És poc més o menys el que calia esperar d’ell si no la va matar… No gran alarma pel fet que la Policia sospités d’ell, mentre això no interferís amb la seva tasca, un desig de deixar-ho enllestit tot sense molèsties per a ell… Carta no massa brillant com corresponia a ell, i a més a més dins la línia de la seva forma peculiar de ximpleria. Puc imaginar-me’l tirant-la al correu sense que ni li passés pel cap que el millor que podia fer era donar compte de les seves accions el dia de l’assassinat. Com pots assegurar que venia de casa de Julia quan el vas veure?

—És ara que n’estic segur. De moment només em va semblar probable. Després vaig pensar que potser havia anat al seu laboratori. És a la Primera Avinguda, només unes quantes illes més enllà d’on el vaig veure, i, tot i que ha romàs tancat des que ell se’n va anar, vam renovar el contracte de lloguer el mes passat i tota la instal·lació està intacta, esperant el dia que ell comparegui, i, per tant, aquella tarda ben bé podia haver-hi anat. La policia no va poder trobar res, però, que indiqués si ell hi havia estat o no hi havia estat.

—Volia preguntar-te: s’ha parlat que ell s’havia deixat barba. Tu vas veure si…?

—No…, la mateixa cara allargada i ossosa, i el mateix bigoti descurat i gairebé blanc.

—Un altra cosa: ahir van matar un tipus anomenat Nunheim, un tipus petit…

—Sí, ara te’n volia parlar —féu ell.

—És que, com que abans m’has parlat d’un individu petitó que et seguia…

—Ah, creus que hauria pogut ser Nunheim?

—No, era una possibilitat.

—No puc donar-te cap indici clar —va dir—. No havia vist mai Nunheim…

—Era un individu baixet, un metre cinquanta-cinc, potser, i d’uns seixanta quilos de pes. Jo li feia trenta o trenta-cinc anys, de pell cendrosa, ulls i cabells negres, amb els ulls molt acostats l’un a l’altre, boca grossa, nas llarg i penjant, orelles com ventalls…, d’aspecte esmunyedís.

—Podia molt ben ser ell —admeté—, tot i que no vaig poder-lo veure de prop. Suposo que la policia me’l deixarà veure. —Arronsà una mica les espatlles—. Encara que ara tant li fa. On anàvem? Ah, sí, que no vaig poder-me posar en contacte amb Wynant. Això em col·locava en posició difícil, perquè la policia va creure, evidentment, que sí que estava en contacte amb ell, i que deia una mentida. I tu també ho vas creure, no?

—Sí —vaig concedir.

—I també tu, com la policia, probablement sospitaves que jo l’havia vist ja fos al «Plaza», ja fos en un altre lloc, el dia de l’assassinat.

—Semblava possible.

—Sí. I, naturalment, en part teníeu raó. Almenys l’havia vist, i l’havia vist en un lloc i en un moment que equivalien per a la policia a «Culpable» amb lletres majúscules, de manera que havent mentit instintivament i per inferència, ara mentia directament i deliberadament. Hermann havia estat retingut per una conferència tota la tarda i no sabia quant temps jo havia estat esperant de veure’l. Louise Jacobs és bona amiga meva. Sense entrar en detalls li vaig dir que podia ajudar-me a favor d’un client si declarava que jo havia arribat a l’oficina un o dos minuts després de les tres, i ella s’hi avingué. Per protegir-la en cas de conflicte, li vaig dir que si passava res ella podia sempre dir que no recordava quan vaig arribar-hi, però que, l’endemà, jo havia esmentat casualment l’hora de la meva arribada i que no tenia motius per a dubtar de la meva declaració, és a dir, carregant-me tot el pes a mi. —Macaulay reprengué alè, profundament—. Ara tot això no té importància. El que és important és que aquest matí he tingut notícies de Wynant.

—Una altra d’aquelles cartes estrambòtiques? —vaig indagar.

—No, ha telefonat. L’he citat per a aquesta nit… i t’hi he posat a tu, també. Li he dit que el més probable era que tu no volguessis fer res per a ell si no és que el veies primer, i m’ha promès que ens reunirem tots tres aquesta nit. Avisaré la policia, és clar; no puc continuar justificant aquesta mena d’encobriment que li estic fent de manera particular. Li puc aconseguir un veredicte d’inculpabilitat sobre la base d’insanitat i fer-lo recloure. És tot el que puc fer i és el que em proposo de fer.

—Has previngut la policia?

—No. Ell ha telefonat quan ja eren fora. Sigui com sigui, primer et volia veure a tu. Et volia dir que no he oblidat tot el que et dec i…

—Rucades —vaig protestar.

—No, no! —Va girar-se cap a Nora—. Suposo que mai no us haurà dit que em va salvar la vida en una ocasió, al fons d’un cràter d’obús a…

—No sap el que diu —vaig dir a Nora—. Va disparar contra un individu i va fallar, i jo vaig disparar després i el vaig encertar, ve-t’ho aquí. —Altre cop vaig adreçar me a Macaulay—. Per què no dius a la policia que estiguin previnguts, però no presents? Suposa que tu i jo ens reunim amb ell aquest vespre i escoltem el que hagi de dir-nos. Quan ja l’entrevista estigui a punt d’acabar, l’enxampem, avisem els polis, si és que estem convençuts que és l’assassí.

Macaulay insinuà un somriure fatigat.

—Encara tens dubtes, no? Bé, conforme amb el que dius, encara que em sembla una… Però potser canviïs d’idea quan et conti la nostra conversa telefònica.

Dorothy, coberta amb una bata de Nora, que li venia molt llarga, entrà tot badallant.

—Oh! —va exclamar en veure Macaulay, i després, quan l’hagué reconegut—: Oh, hola, senyor Macaulay. No sabia que fóssiu aquí. Hi ha notícies del meu pare?

Ell va mirar-me. Jo vaig fer que no amb el cap. Ell va contestar-li:

—Encara no, però potser en tindrem avui.

Jo vaig dir:

—Dorothy n’ha tingudes, indirectament. Explica a Macaulay allò de Gilbert.

—Voleu dir sobre… sobre el meu pare? —preguntà ella, vacil·lant, mirant a terra.

—Per Déu, Dorothy! —vaig animar-la.

Va enrojolar-se i em mirà, dolguda; després, precipitadament, va dir a Macaulay:

—Gil va veure el meu pare, ahir, i ell li va explicar qui va matar la senyoreta Wolf.

—Com dius?

Ella féu que sí amb el cap quatre o cinc vegades, amb fermesa. Macaulay se’m quedà mirant amb els ulls estranyats.

—Això no vol dir que hagi passat, realment —li vaig fer avinent—. És el que Gil diu que ha passat.

—Ah, ja ho veig. Així tu creus que ell podria estar…?

—No has tingut gaires tractes amb aquesta família des que hi hagué la gran baralla entre ells, oi? —li vaig preguntar.

—No.

—És tota una experiència. Tots tenen obsessions sexuals, em sembla, i això se’ls fica al cap, saps. Comencen a embalar-se…

Dorothy protestà irritada:

—Em sembleu odiós. He fet tot el que he pogut per…

—Què t’agafa ara? —vaig reptar-la—. Aquest cop accepto la teva versió. Estic disposat a creure que Gil t’ha contat realment el que dius: Però no esperis gran cosa més de mi.

Macaulay va preguntar:

—I qui la va matar?

—No ho sé. Gil no m’ho va voler dir.

—És que el teu germà l’ha vist sovint, el teu pare?

—No sé amb quanta freqüència. Diu que l’ha anat veient.

—I va parlar de… bé… vull dir de Nunheim?

—No. Nick ja m’ho ha preguntat. Gil no va dir-me res, res més.

Jo vaig mirar Nora i li vaig fer un senyal. Ella es va posar dreta i convidà:

—Passem a l’altra habitació, Dorothy, i deixa que aquests dos es facin la il·lusió que estan fent feina.

Dorothy se n’anà de mala gana, però, amb tot, acompanyà Nora.

Macaulay digué:

—Com s’ha fet bona mossa, aquesta xicota! Bon conjunt, eh? —S’aclarí la gorja—. Espero que la teva dona no…

—Oblida-ho. Nora, rai. Havies començat a dir-me que havies tingut una conversa amb Wynant.

—M’ha telefonat immediatament després que la policia se n’havia anat, per dir-me que havia vist l’anunci al «Times» i volia saber què volia, jo. Li he dit que tu no tenies massa ganes de veure’t mesclat en els seus problemes i que havies dit que no hi intervendries si no era que podies discutir amb ell de primer, i aleshores hem concertat l’entrevista per a aquest vespre. Després ell ha preguntat si havia vist Mimí i li he contestat que l’havia vista un o dos cops des que havia tornat d’Europa, i també la seva filla. I després ell ha dit: «Si la meva dona demana diners, dóna-li el que demani, dins uns límits raonables».

—Que em pengin —vaig comentar.

Macaulay assentí.

—Jo també he pensat el mateix. Li he preguntat per què, i ell m’ha dit que el que havia llegit als diaris l’havia convençut que ella era una joguina de Rosewater, no pas la seva aliada, i tenia motius per a creure que ella estava «amistosament inclinada» envers ell, Wynant. He començat a veure, aleshores, quin era el seu pla, i li he contat que ella ja havia lliurat la cadena i ganivetet a la policia. I no endevinaràs què ha respost.

—Em dono.

—Ha vacil·lat i hi ha pensat una mica no massa, no creguis i després, amb tota suavitat, va i em diu: «Vols dir la cadena i ganivetet que jo havia deixat a Julia perquè els fes reparar?».

Vaig esclafir a riure.

—I què has contestat, a això?

—Com un cop de maça al cap, tu. Abans que pogués empescar-me una resposta ja tornava ell a dir: «Amb tot, aquest punt el podem discutir més plenament aquest vespre, quan ens reunim». Li he preguntat quan i on ens havíem de veure i ell m’ha contestat que, com que no sabia on seria, ja em telefonaria. Em trucarà a casa meva a les deu. De sobte ha semblat com si tingués pressa, i això que fins aleshores feia la impressió de molta calma, i ha dit que no tenia temps de contestar tot el que jo li volia preguntar, de manera que ha penjat el telèfon i jo t’he telefonat aleshores. I ara, de la seva innocència, què en penses?

—No pas tant com abans —vaig respondre lentament—. Quina seguretat tens que aquesta nit a les deu et telefonarà realment?

Macaulay féu un gest d’espatlles.

—En saps tant tu com jo.

—Llavors jo, si fos tu, no m’amoïnaria a avisar la policia fins que hàgim enxampat el nostre salvatge i els el puguem lliurar. Aquest relat que fas no els predisposarà en absolut a favor teu i, encara que no t’engarjolin de pet, et posaran les coses molt difícils si Wynant ens deixa plantats aquest vespre.

—Ja ho sé, però voldria espolsar-me aquesta responsabilitat de sobre.

—Unes hores més no faran cap gran diferència —vaig dir—. Algú de vosaltres, o tu o ell, heu fet esment de la fallida cita al «Plaza»?

—No, no he tingut manera de preguntar-li-ho. Bé, si tu dius esperem, esperarem, però…

—Almenys esperem fins a aquest vespre, fins que et telefoni… si ho fa… i després podem decidir si fem venir la policia.

—Així, no creus que telefonarà?

—No n’estic massa segur —vaig dir—. L’última cita amb tu tampoc no l’ha respectada, i sembla que s’ha posat molt imprecís quan li has dit que Mimí havia lliurat la cadena i ganivet. Jo no seria massa optimista. Veurem; amb tot, jo aniré a casa teva a les nou, et sembla?

—Vine a sopar.

—No puc, però vindré al més aviat que pugui, per si ell s’avançava d’hora. Ens caldrà anar llestos. On vius?

Macaulay em donà la seva adreça, a Scarsdale, i es posà dret.

—Saluda la teva dona en nom meu i gràcies… Oh, permet-me: espero que no em vas interpretar malament a propòsit de Harrison Quinn ahir nit. Jo només volia dir que havia tingut mala sort en seguir els seus consells sobre banca i borsa. No pretenia insinuar que hi hagués hagut premeditació… ni que no pogués haver fet guanyar diners als altres clients.

—Entesos —vaig assegurar-li i vaig cridar Nora. Ella i Macaulay van donar-se la mà i es dedicaren unes frases polides, i després Macaulay va apartar una mica Asta i em recomanà:

—Vine tan aviat com puguis. —I se n’anà.

—Adéu el partit d’hoquei —vaig comentar—, si no trobes algú altre que t’hi acompanyi.

—M’he perdut alguna cosa bona? —preguntà Nora.

—No gaire.

Li vaig explicar el que Macaulay m’havia contat.

—I no em demanis què en penso. No ho sé. Sé que Wynant no està bé del cap, però la seva manera d’actuar no és la d’un assassí. Està actuant com un home que juga una determinada mena de joc. Ara, quin joc, això Déu ho sap.

—Crec —va dir— que tracta de protegir algú altre.

—I per què no opines que és l’assassí?

—Perquè tu tampoc no ho opines.

Ho havia dit sorpresa.

Vaig dir que era una raó excel·lent.

—Aquest algú altre, qui és?

—Encara no ho sé. Ara no te’n riguis, de mi; hi he pensat moltíssim. No seria Macaulay, perquè precisament l’utilitza per a protegir algú altre, qui sigui, i…

—I no seria jo —vaig suggerir—, perquè a mi també em vol utilitzar.

—Exacte —va prosseguir—, i tu quedaràs com un drap mullat si et vas rient de mi i després resulta que ho descobreixo abans que tu. Ni tampoc no seran ni Mimí ni Jorgensen, perquè ell precisament ha intentat de fer-los semblar sospitosos. Ni seria Nunheim, perquè versemblantment fou assassinat per la mateixa persona, i, a més a més, ara no hi hauria motiu per a protegir-lo. Ni seria Morelli, perquè Wynant estava gelós d’ell, i havien arribat a discutir. —Em mirà, cellajunta—. Voldria que sabessis més coses d’aquell tipus gras que en diuen Sparrow i d’aquella xicota del pèl vermell.

—Però et deixes al tinter Dorothy i Gilbert.

—Sobre ells precisament et volia preguntar. Creus que realment Wynant experimenta un sentiment paternal prou fort envers ells?

—No.

—Probablement estàs provant de desanimar-me —va dir ella—. Bé, coneixent-los, es fa difícil de pensar que algun d’ells dos pugui ser el culpable, però el que jo faig és deixar de banda els meus sentiments personals i atenir-me a la lògica. Abans d’anar a dormir, ahir a la nit, vaig fer una llista de tots els…

—No hi ha res com una mica d’adhesió a la lògica per a combatre l’insomni. És com si…

—No siguis tan antipàticament superior. Fins ara el teu paper l’has anat traient sense massa brillantor.

—No volia ofendre’t —vaig dir-li, i li vaig fer un petó—. Veig que portes un vestit nou.

—Ah, ara canvies de tema, covard, més que covard.