29

Guild féu entrar el pèl de panotxa de Flint altre cop i el va interrogar que era un martiri. L’home de pèl roig va perdre cinc quilos de suor, però es mantingué ferm que Gilbert no havia tingut oportunitat d’agafar res del pis i com que Flint vigilava les cambres ningú no havia pogut tocar res. No recordava haver vist un llibre titulat The Grand Manner, però no era home dels que recorden títols de llibres. Va provar d’ajudar donant suggeriments idiotes, fins que Guild el féu fora.

—El nano segurament m’està esperant —vaig dir—, si creieu que val la pena de tornar-hi a parlar.

—Vós ho creieu?

—No.

—Bé, doncs. Però, carat, algú va pispar el llibre i jo haig de…

—Per què?

—Per què, què?

—Per què havia de ser-hi el llibre, i per què l’havien d’agafar?

Guild es gratà el barbó.

—Què voleu dir, exactament, amb això?

—Wynant no va reunir-se amb Macaulay al «Plaza» el dia de l’assassinat, no va suïcidar-se a Allentown, diu que només va rebre mil dòlars de Julia Wolf quan nosaltres crèiem que en percebria cinc mil, diu que eren amics i prou quan crèiem que eren amants, ens decep massa per a tenir gaire confiança en el que diu.

—És un fet —confessà Guild— que ho entendria millor tot si ell s’hagués deixat veure o se’ns hagués escapat. De la manera que està, voltant per aquí, embolicant les coses, no acaba d’encaixar, pel que veig.

—Vigileu el seu laboratori?

—Sí, més o menys. Per què?

—No ho sé —vaig dir sincerament—, excepte que de les coses que ell mateix ens ha insinuat cap no ens ha conduït enlloc. Potser hauríem de posar més atenció a les coses que ell no ha insinuat, i el laboratori n’és una.

Guild digué:

—Hm… hm.

I jo:

—Us deixo amb aquesta brillant idea. —I em vaig posar barret i abric.

—Suposem que us volgués localitzar de banda de vespre, com em puc posar en contacte amb vós?

Em donà el seu número de telèfon, encaixàrem i vaig anar-me’n.

Gilbert Wynant m’esperava al passadís. Ni ell ni jo no vam obrir la boca fins que fórem en un taxi. Aleshores preguntà:

—Ell es pensa que he dit la veritat, no?

—És clar. O és que no la deies?

—Oh, sí, però la gent no sempre et creuen. D’això no en direu res a la mamà, ho voleu?

—No, si no ho vols.

—Gràcies —digué—. En opinió vostra, on hi ha més oportunitats per a un jove, a l’Est o a l’Oest?

Vaig imaginar-me’l treballant a la granja de guineus de Guild mentre li contestava:

—Ara com ara, no hi ha diferència. És que penses anar cap a l’Oest?

—No ho sé. Voldria fer alguna cosa.

Joguinejà amb la corbata.

—Pensareu que és una pregunta estúpida: hi ha molts incests?

—Home, algun —li vaig dir—; per això li han donat un nom.

Va envermellir. Jo vaig dir:

—No me’n ric, de tu. És una de les coses que ningú no sap. No hi ha manera de descobrir-ho.

Callàrem, després d’això, durant un parell de cantonades. Després digué:

—Una altra pregunta estúpida que us volia fer. Què en penseu, de mi?

El preocupava més que no havia preocupat Alice Quinn.

—En penso bé —vaig fer— i en penso malament.

Mirà cap a fora, per la finestra.

—Sóc tan jove…!

Hi hagué un altre silenci. Després ell tossí una mica, i li sortí un filet de sang d’una comissura de la boca.

—Aquell goril·la t’ha picat a base de bé —vaig comentar.

Assentí, avergonyit, i es dugué el mocador a la boca.

—No sóc gaire fort.

Arribats al Courtland, no volia que l’ajudés a baixar del taxi i insistí que podia anar sol, però jo vaig pujar amb ell cap a les seves habitacions, sospitant que altrament ell no diria res a ningú del seu estat. Vaig trucar al timbre de la porta abans que ell tragués la clau, i Mimí vingué a obrir. Boquejà davant l’ull de vellut del noi.

Jo vaig aclarir:

—Està ferit. Posa’l al llit i avisa un metge.

—Què ha passat?

—Wynant l’ha fet anar en un lloc.

—On?

—No hi pensis fins que el noi hagi estat atès.

—Però Clyde ha estat aquí —féu ella—. Per això t’he telefonat.

—Què dius?

—Ha estat aquí. —Assentí vigorosament amb el cap—. I ha preguntat on era Gil. S’ha estat aquí potser més d’una hora. No fa ni deu minuts que se n’ha anat.

—Està bé, portem el noi al llit.

Gilbert insistia tossudament que no necessitava ajut, de manera que el vaig deixar amb la seva mare a la cambra i vaig agafar el telèfon.

—Ha trucat algú? —vaig preguntar a Nora.

—Sí, senyor. Els senyors Macaulay i Guild han encarregat que els telefonis, i les senyores Jorgensen i Quinn han demanat que les telefonis. Fins ara no ha telefonat cap criatura.

—Quan ha trucat, Guild?

—Fa uns cinc minuts. Et fa res de sopar sol? Larry m’ha demanat si vull anar a veure el nou espectacle d’Osgood Perkins, avui.

—Vés-hi. Et veuré després.

Vaig trucar a Herbert Macaulay.

—S’ha esfumat la reunió —va explicar-me—. He tingut notícies del nostre amic i ja no sé quina barbaritat es proposa. Escolta, Charles, jo me’n vaig cap a la policia. Ja en tinc prou.

—Sospito que ara ja no hi ha altre camí —vaig dir—. Jo també estava pensant a telefonar a algun policia. Sóc a casa la Mimí. Ell ha vingut i per pocs minuts no l’he trobat aquí.

—Què hi feia?

—Ara miraré si ho esbrino.

—Ho deies de veritat allò de telefonar a la policia?

—I tant.

—Aleshores, per què no ho fas tu i jo vinc a veure-us?

—Conforme. Fins ara.

Vaig telefonar a Guild.

—Immediatament després que us n’anéssiu, hem tingut notícies —va dir-me—. Us les puc comunicar ara, no hi ha ningú escoltant?

—Sóc a casa la senyora Jorgensen. He hagut d’acompanyar el noi. Aquell pèl-roig de la vostra tribu li ha fet una mica d’hemorràgia interna.

—Aquest brètol l’hauré de matar —va remugar—. Aleshores, millor que ara ja no parli.

—Jo també tinc notícies. Wynant ha estat aquí una hora aquesta tarda, segons diu la senyora Jorgensen, i se n’ha anat només cinc minuts abans que jo arribés.

Hi hagué un instant de silenci, i després ell digué:

—No feu mullader. Tot seguit arribo.

Mimí entrà a la sala d’estar mentre jo cercava el número de telèfon de Quinn.

—Creus que està realment malament? —preguntà.

—No ho sé, però hauries d’avisar el metge tot seguit.

Vaig cedir-li el telèfon. Quan hagué acabat, vaig dir:

—He avisat a la policia que Wynant havia vingut aquí.

Ella assentí amb el cap.

—Per això mateix t’he telefonat abans, per preguntar-te si els ho havia de comunicar.

—També he avisat a Macaulay. També ve.

—No podrà fer res —digué indignada—. Clyde me les va donar per voluntat libèrrima… Són meves.

—El què, son teves?

—Aquestes obligacions, el diner.

—Quines obligacions? Quin diner?

Ella anà cap a la taula, i obrí el calaix.

—Ho veus?

A dins hi havia tres paquets de valors subjectats per tires de goma. A sobre de tot es veia un xec de la Companyia Fiduciària de Park Avenue a l’ordre de Mimí Jorgensen, per deu mil dòlars, signat Clyde Miller Wynant, i datat el 3 de gener de 1933.

—Amb data avançada de cinc dies —vaig fer—. Quina ximpleria és, aquesta?

—Ha dit que no tenia tant de diner en compte corrent i que segurament no podria ingressar-ne fins d’aquí a un parell de dies.

—Hi haurà cacau —la vaig advertir—. Espero que estiguis preparada per a quan esclati.

—No sé per què —protestà—. No veig per què el meu marit (el meu primer marit) no pot procurar per mi i els seus fills, si ho vol.

—Deixem-ho. Què li has venut?

—Venut?

—Hm… hm. Què li has promès que faries aquests dies… o, si no ha estat així, el xec deu ser fals.

Ella féu un gest impacient.

—De veritat, Nick, em sembla que a vegades ets una mica toixet amb les teves sospites tan recargolades.

—Ara estudio per ser-ne. Tres lliçons més i em donen el diploma. Però recorda que ahir vaig dir-te que probablement un dia faràs cap a la…

—Calla! —cridà. Em tapà la boca amb la mà—. És que has de continuar dient això? Saps com m’esglaia i… —Se li tornà la veu mel·líflua i acaronadora—. Ja deus afigurar-te per quin calvari passo, aquests dies, Nick. No podries ser una mica més considerat?

—No et preocupis per mi —vaig dir—. Preocupa’t de la policia.

Vaig retornar al telèfon i vaig trucar a Alice Quinn.

—Sóc Nick. Nora m’ha dit que…

—Sí. Has vist Harrison?

—No des que el vaig deixar amb tu.

—Bé, si el veies, no li diguis res del que jo vaig dir ahir nit, entens? No ho pensava, realment, de debò que no ho pensava.

—Ni per un moment no m’ho vaig afigurar —vaig assegurar-li— i, de tota manera, tampoc no n’hauria dit ni una sola paraula. Com es troba avui?

—Se n’ha anat —va dir.

—Què?

—Se n’ha anat. Ha fugit. M’ha deixat.

—Això ho ha fet altres vegades. Ja tornarà.

—Ja ho sé, però aquesta vegada tinc por. No ha anat a la seva oficina. Tinc la impressió que deu estar embriac en alguna banda i… Però aquesta vegada tinc por. Nick, creus de veritat que està enamorat d’aquella xicota?

—Sembla que ell bé s’ho pensa.

—T’ho ha dit?

—Això no voldria dir res.

—Creus que valdria la pena de tenir una assentada amb ella?

—No.

—Per què no? Creus que ella n’està enamorada?

—No.

—Què et passa? —preguntà de sobte, irritada.

—No, no sóc a casa.

—Què? Ah, vols dir que ets en un lloc on no pots parlar?

—Exacte.

—Ets… ets a casa d’ella?

—Sí.

—I ella, hi és?

—No.

—Creus que potser és amb ell?

—No ho sé. Diria que no.

—Em trucaràs quan puguis parlar lliurement, o, millor encara, voldràs venir a veure’m?

—Sí, dona, sí —vaig prometre, i ambdós penjàrem els receptors.

Mimí em mirava amb una expressió divertida en els ulls blaus.

—Algú molt preocupat amb la conducta de la meva menuda, oi?

En veure que no contestava, va riure i digué:

—Dorry encara deu ser la donzella dissortada, no?

—Suposo.

—Ho seguirà essent fins que no trobi algú en qui confiar. I tu, precisament tu, ets el que t’hi has d’amoïnar, tu que no voldries creure que…, bé, que jo, per exemple, t’estic dient la veritat.

—Això t’ho penses tu —vaig dir. Abans que pogués continuar se sentí el timbre. Mimí féu entrar el metge (un home vell, que caminava jup i balder) i el portà fins a Gilbert.

Vaig obrir altre cop el calaix i vaig examinar les obligacions, que eren Postal Telegraph and Cable al 5, Sao Paulo City al 6'5, American Type Founders al 6, Certain-teed Products al 5'5, Upper Austria al 6'5, United Drugs al 5, Philippine Railway al 4, Tokio Electric Lighing al 6, tot plegat uns seixanta mil dòlars de valor nominal, vaig calcular, i —endevinar— entre un quart i un terç d’aquell valor al mercat.

Quan sonà el timbre de la porta vaig tancar el calaix i jo mateix vaig fer entrar Macaulay. Semblava cansat. Va asseure’s sense treure’s l’abric i digué:

—Au, digue’m el pitjor. Què volia, ell, aquí?

—No ho sé, excepte que ha donat a Mimí unes obligacions i un xec.

—Això ja ho sé.

Forfollà per la butxaca i m’allargà una carta:

Sota la gargotada signatura hi havia la llista dels valors.

—Quan i com l’has rebuda? —vaig dir-li.

—Per missatger, a mà. Perquè suposes que ell li ha donat el diner?

Vaig moure el cap.

—He provat d’assabentar-me’n. Ella ha dit que Wynant «procurava per ella i els seus fills».

—És probable, com també ho és que t’estigués dient la veritat.

—Sobre aquelles obligacions? —vaig fer—. Però jo creia que tot el seu patrimoni el tenies tu a mans teves.

—També ho creia jo, però aquests valors no que no els tenia, ni tan sols sabia que ell els hagués adquirit.

Posà els colzes als genolls, el cap entre les mans.

—Si totes les coses que ignoro les poséssim en una filera, tu…