16

—La primera cosa —va dir Guild quan deixàvem el seu despatx— anirem a veure el senyor Nunheim. Ara deu ser a casa: li vaig dir que no es mogués fins que hi anéssim.

La casa del senyor Nunheim era al quart pis d’un edifici fosc, humit i pudent que el ferrocarril elevat de la Sisena Avinguda feia sorollós. A dins se sentiren moviments apressats i després una veu cridà:

—Qui és?

La veu era d’home, nasal, amb un punt d’irritable.

Guild digué:

—John.

La porta s’obrí apressadament i veiérem un home petitó, d’uns trenta-cinc o trenta-sis anys, els vestits visibles del qual eren una samarreta, uns pantalons blaus i mitjons negres.

—No us esperava, tinent —renillà—. Vau dir que telefonaríeu.

Semblava esglaiat. Els ulls, negres i petits, eren enretirats l’un amb l’altre; la boca ampla, prima i badada; el nas era peculiarment flexible, llarg, penjant, aparentment desossat.

Guild em tustà el colze amb la mà i entràrem. Hom podia veure a través d’una porta a l’esquerra un llit per fer. La cambra on entràrem era una sala d’estar, trista i bruta, amb peces de vestir, diaris i plats bruts arreu arreu. En un entrant de la dreta hi havia una aigüera i una cuina de gas. Entre les dues hi havia una dona asseguda, que aguantava una paella en plena activitat. Era una pèl-de-panotxa, robusta, potser d’uns vint-i-vuit anys, de bona planta, en un sentit animal. Portava un quimono rosa arrugat i sabatilles a retaló, també rosa, també gastades. Es va quedar mirant-nos, malhumorada. Guild no va presentar-me a Nunheim ni va mirar-se la dona.

—Seieu —va oferir-nos l’home i tragué del pas algunes peces de vestir per fer-se lloc en un extrem del sofà.

Jo vaig separar un tros de diari d’un balancí i m’hi vaig instal·lar. Com que Guild conservà el barret posat, vaig fer el mateix. Nunheim va acostar-se a la taula, on hi havia potser quatre dits de whisky en una ampolla de mig litre i un parell de gots i oferí:

—Un trago?

Guild féu una ganyota.

—No pas d’aquest vomitiu. Com se t’acudí de dir-me que a la noia Wolf només la coneixies de vista?

—És la pura verí, tinent, és la veritat de Crist.

Per dos cops els seus ulls lliscaren de costat devers meu i després els retornà al seu focus primer.

—Potser li vaig dir «hola» o «què tal» o coses semblants les vegades que la vaig veure, però és tot el que sé d’ella. La veritat de Crist.

La dona de la cuina rigué, un cop, en to de mofa, però sense cap alegria al rostre. Nunheim es revirà per mirar-la.

—Està molt bé! —va cridar, amb un espinguet de ràbia a la veu—. Fica els morros a la conversa i t’esdentego!

Ella va balançar el braç i la paella sortí disparada cap al cap d’ell. Va errar el tret, però, i s’esclafà a la paret. La mantega i els rovells d’ou pintaren noves taques a la paret, al terra i als mobles. Ell féu un bot per abalançar-se-li al damunt. Jo ni vaig haver-me d’aixecar per fer-lo caure amb una traveta. Ja el teníem a marrameus per terra. La dona s’havia emparat d’un ganivet de pelar patates.

—S’ha acabat! —grunyí Guild. Tampoc ell no s’havia ni aixecat—. Hem vingut per parlar amb tu, no per veure tota aquesta comèdia de gitanos. Au, posa’t dret i educació.

Nunheim es redreçà lentament.

—Em posa frenètic quan mama —va confessar—. Avui tot el dia que me’ls està inflant.

Mogué la mà dreta endavant i endarrera.

—Em sembla que m’he cascat el canell.

La dona travessà pel davant nostre, sense mirar-nos, es ficà al dormitori i tancà la porta.

Guild aconsellà:

—Potser si deixessis d’ensumar les altres dones no tindries tants de problemes amb aquesta.

—Què voleu dir, tinent?

Nunheim estava sorprès, confús i potser dolgut.

—Julia Wolf.

L’home petitó ara es feia l’indignat.

—És un infundi, tinent. El qui digui que jo mai per mai…

Guild va interrompre’l per dir-me:

—Si li voleu clavar un mastegot, jo no hi intervindré, ni que ara ell tingui el canell petat; de fet mai no ha estat bon pegador, tampoc.

Nunheim se m’adreçà, com protegint-se amb ambdues mans esteses.

—Jo no volia dir que vós fóssiu un mentider. Jo deia que potser algú es va equivocar si és que…

Guild el va tornar a interrompre:

—Vols dir que no l’hauries volguda si se t’hagués posat a tret?

Nunheim es llepà els llavis i mirà desconcertat cap a la porta del dormitori.

—Bé —va dir amb una veu baixa i cautelosa—, la veritat és que era un bombó de primera. M’imagino que no hauria pas desaprofitat l’ocasió.

—Però mai no vas provar com estava la cosa?

Nunheim dubtà, després mogué les espatlles i confessà:

—Ja sabeu el que passa. Un va d’ací d’allà i va mirant de treure partit de tot el que troba.

Guild se’l mirà, sever.

—Això m’ho havies d’haver dit al començament. On eres la tarda que la van liquidar?

L’homenet féu un bot com si l’haguessin punxat amb una agulla saquera.

—Per l’amor de Déu, tinent, no creureu que tinc res a veure amb tot allò. Per quins set sous l’hauria hagut de…?

—On eres, t’he preguntat.

Els llavis balders de Nunheim es cargolaren nerviosament.

—Quin dia era…?

Va parar-se en sec quan s’obrí la porta del dormitori. La donassa sortia amb una maleta. S’havia vestit de carrer.

—Miriam —va dir Nunheim.

Ella se’l mirà vagament i contestà:

—No m’agraden els perdularis, però encara que m’agradessin, no m’agradarien els perdularis que a més a més són traïdors i encara que m’agradessin els perdularis que són traïdors, no m’agradaries tu.

Es va girar cap a la porta del pis.

Guild, atrapant el braç de Nunheim per impedir-li d’anar darrera la dona, repetí:

—On eres?

Nunheim cridà:

—Miriam! No te’n vagis. Em portaré bé. Faré el que vulguis. No te’n vagis, Miriam.

Ella sortí i tancà la porta.

—Deixeu-me sortir —pregà ell a Guild—. La faré tornar. No puc estar sense ella. La portaré altre cop i us diré el que voleu saber. Deixeu-me anar. Haig de fer que torni.

Guild denegà.

—I ca, home! Seu.

Empenyé l’home cap a una cadira.

—No hem vingut aquí per veure com tu i aquesta meuca balleu el minuet. On eres la tarda que van assassinar la noia?

Nunheim es dugué les mans a la cara i començà a plorar.

—Deixa de marranejar —l’advertí Guild— o et deixaré liró d’un juli.

Jo vaig abocar una mica de whisky en un got i el vaig allargar a Nunheim.

—Gràcies, senyor, gràcies.

Se’l va beure, tossí i es tragué un mocador sutzós per eixugar-se el rostre.

—Ara així, de sobte, no ho puc recordar, tinent —gemegà—. Potser era a la galeria de tir de Charlie, potser era aquí. Miriam se’n recordaria si me la deixéssiu anar a buscar.

—Al dimoni, Miriam. Què et semblaria si et passéssim el forrellat per falta de memòria?

—Espereu un moment. Ja me’n recordaré. No faig el marrà, tinent. Ja sabeu que a vós sempre us dic la veritat. És que ara estic tot trastornat. Mireu el meu canell.

Alçà l’avantbraç dret per tal que veiéssim que s’estava inflant.

—És només un instant.

Altre cop es tapà la cara amb les mans. Guild em va picar l’ullet i esperàrem que funcionés la memòria d’aquell nan.

Tot d’una separà les mans de la cara i rigué.

—Ruc refotut que sóc! M’hauria estat bé que m’haguéssiu ataconat. Sí, home, sí, aquella tarda jo era… Ara us ho ensenyaré.

Entrà al dormitori.

Passats uns minuts Guild cridà:

—Ep, que no podem perdre tota la nit. Fes-ne via.

No rebérem resposta. El dormitori era ben buit quan hi vam entrar, i en obrir la cambra de bany veiérem que també el bany era buit. Hi havia una finestra oberta: la que donava a l’escala d’incendis.

Jo no vaig dir res, ni vaig fer cap gest. Guild s’enretirà l’ala del barret una mica i amenaçà:

—Desgraciat. Això no ho hauria d’haver fet.

Anà cap al telèfon de la sala. Mentre ell comunicava, jo vaig furetejar per calaixos i armaris, però no vaig trobar res. La meva recerca no fou gaire a fons, i la vaig abandonar tant bon punt ell hagué acabat de posar em marxa la màquina policíaca.

—Tinc la certesa que el trobarem, segur —comentà—. Tinc una notícia. Hem identificat Jorgensen com a Rosewater.

—Qui l’ha feta, la identificació?

—He enviat un home a parlar amb la noia que li havia proporcionat la coartada, Olga Fenton, i finalment l’ha feta confessar. De tota manera s’ha mantingut ferma en la coartada. M’arribaré a veure què en trec jo. Voleu venir?

Consultant el rellotge vaig dir:

—M’agradaria, però és massa tard. L’han detingut, Jorgensen?

—L’ordre està donada. —Em mirà, reflexiu—. I cantarà, us ho asseguro!

—I ara, qui creieu que la va matar? —vaig dir, somrient-li.

—No em preocupa —confessà—. Doneu-me només fets amb què pugui acorralar prou gent i trobaré el culpable abans de començar el partit.

Quan fórem al carrer, va prometre’m que em faria conèixer el que passés, i ens donàrem la mà per separar-nos. Un parell de segons després ell desféu el camí per encarregar-me els seus millors records per a Nora.