11

El costat no em feia ni la meitat de mal quan Nora va cridar-me l’endemà a migdia.

—El meu policia decoratiu et vol veure —va anunciar—. Com te trobes?

—Pèssim. Me’n devia anar a dormir sense gota d’alcohol al cos.

Vaig apartar Asta i em vaig llevar.

Guild, en entrar jo a la saleja, va aixecar-se, amb un got a la mà, i eixamplà el rostre terrós amb un somriure.

—Bé, bé, senyor Charles, aquest matí sembleu força trempat.

Vam encaixar i jo vaig dir que sí que em sentia bé, i ens asseguérem. Ell contragué una mica les celles.

—Ara que, no m’havíeu d’haver fet aquesta jugadeta.

—Jugadeta?

—Sí, jugadeta, sortir tranquil·lament a visitar gent diversa quan jo havia deixat de fer-vos preguntes per donar-vos l’oportunitat de descansar. Em vaig mig imaginar que en tot cas m’hauríeu d’haver avisat abans que res a mi, no?

—No vaig pensar-hi —vaig adduir—. Ho lamento. Heu vist el telegrama que he rebut de Wynant?

—Hm, hm. Ara l’estem tornant a traçar a Filadèlfia.

—Respecte a la pistola —vaig encetar— jo…

Ell va deturar-me.

—Quina pistola? Ja ni se’n parla, de la pistola. El punt de mira és fora, els mecanismes són rovellats i encallats. Si de sis mesos ençà algú hi ha disparat, o ha pensat disparar-hi, jo sóc el Papa de Roma. No perdem més temps parlant d’aquell tros de ferralla.

Jo vaig riure.

—Ah, ara m’ho explico. La pistola la vaig arrabassar a un embriac que deia que l’havia comprada per dotze dòlars en un bar. Ara ho entenc.

—Doncs, a aquest tipus qualsevol dia li vendran el monument a Lincoln. D’home a home, senyor Charles, treballeu en el cas Wolf o no?

—Heu vist el cable de Wynant?

—Sí. De manera que no treballeu per ell. Us estic preguntant encara.

—Ja no faig de detectiu privat. No faig de detectiu, clar i net.

—Això ja ho he sentit. Encara us pregunto.

—Està bé. No.

Va quedar-se pensant uns moments, i digué:

—Aleshores, enfoquem-ho diferent: teniu interès en el treball?

—Conec la gent involucrada, naturalment hi estic interessat.

—I res més?

—Res més.

—I no confieu que acabareu treballant-hi.

El telèfon trucà i Nora anà a contestar.

—Si haig de ser honrat amb vós, no ho sé. Si la gent continua empenyent-m’hi jo no sé fins on arribaré.

Guild caparrejà.

—És comprensible. No em fa res de dir-vos que m’agradaria que hi intervinguéssiu… del cantó de la justícia.

—Amb això no voleu dir de la banda de Wynant, oi? És l’assassí?

—Això no podria dir-ho, senyor Charles, però no haig de dir-vos que per la seva banda ell no ens ajuda gens a descobrir qui ho va fer.

Nora aparegué a la porta.

—Nick, el telèfon.

Era Herbert Macaulay.

—Hola, Charles. Què tal es troba el ferit?

—Jo estic molt bé, gràcies.

—Notícies de Wynant?

—Sí.

—Jo he rebut una carta on em diu que t’ha telegrafiat. És que no et trobes prou fort per a…?

—No, estic llevat i rondo. Seré al teu despatx cap al tard. Ja hi faré cap.

—Magnífic —va dir—. Seré allí fins a les sis.

Vaig tornar a la saleta. Nora convidava Guild a dinar amb nosaltres, que ens disposàvem a esmorzar. Ell deia que això era una amabilitat excessiva de part d’ella. Jo vaig dir que em convenia un trago abans d’esmorzar. Nora sortí a encarregar la teca i a preparar les begudes. Guild mogué el cap i digué:

—Una dona extraordinària, senyor Charles.

Jo vaig fer solemnement que sí amb el cap.

Ell va dir:

—Suposeu que us trobeu ficat en tot aquest afer, com dieu. M’agradaria molt més que treballéssiu amb nosaltres que contra nosaltres.

—És que ja seria així.

—Aleshores és un tracte, no? —va fer. Mogué una mica la cadira—. M’imagino que no us deveu recordar de mi, però quan vós treballàveu en aquesta ciutat jo feia de poli uniformat al carrer Quaranta-dos.

—I és clar que sí —vaig mentir educadament—. M’havia adonat que hi havia alguna cosa familiar en… Naturalment, anar d’uniforme marca una diferència.

—M’imagino que sí. M’agradaria d’estar segur que no ens amagueu res que no sapiguem ja nosaltres.

—No en tinc la intenció. No sé què sabeu. No sé gran cosa. No he vist Macaulay des de l’assassinat ni n’he seguit els detalls als diaris.

Altre cop sonava el telèfon. Nora ens distribuí les begudes i se n’hi anà.

—El que sabem no és que sigui molt secret —digué Guild—, si voleu perdre uns minuts escoltant-me no em fa res de contar-vos-ho.

Tastà la beguda i féu un moviment aprovatori.

—Només hi ha una cosa que primerament m’agradaria de preguntar. Quan aquesta nit passada vau anar a casa la senyora Jorgensen, li vau explicar que havíeu rebut el telegrama de Wynant?

—Sí, i també li vaig dir que us l’havia reexpedit a vosaltres.

—I què va dir ella?

—Res. Va fer unes preguntes. Està mirant de localitzar-lo.

Ell decantà una mica el cap i mig aclucà un ull.

—No creureu que estan en combinació ells dos, oi? —Alçà una mà—. En el benentès que jo no sé per què havien d’estar-hi ni què en resultaria, però em limito a preguntar.

—Tot és possible —vaig respondre—. Però diria que el més probable és que no treballin plegats. Per què?

—Em sembla que teniu raó. —I afegí vagament—: Però hi ha un parell de detalls. —Sospirà—. Sempre sol passar així. Bé, senyor Charles, tot això és el que sabem del cert, i si de tant en tant ens passeu alguna dada que ens pugui ser útil us ho estimaré moltíssim.

Jo vaig venir a dir que faria tots els possibles.

—Bé, cap al 3 d’octubre Wynant diu a Macaulay que ha de deixar la ciutat per un temps. No diu a Macaulay on va ni per què, però Macaulay es pensà que se’n va per treballar en algun invent que vol mantenir ocult… I més tard s’assabenta per Julia Woolf que ho ha encertat… i imagina que Wynant ha anat a amagar-se en alguna banda de les Adirondacks, però quan més tard vol confirmar-ho per ella, ella diu que no sap pas més que ell mateix.

—Sabia ella quin era l’invent?

Guild mogué el cap.

—No pas segons Macaulay, només que probablement era alguna cosa que requeria espai i maquinària o coses que costaven diner, perquè això és el que estava arranjant amb Macaulay. Va preparar les coses de manera que Macaulay pogués disposar dels seus valors i accions i altra forma de capital i convertir-ho en diner quan convingués, i alhora ocupar-se del seu moviment bancari, etc., com si fos el propi Wynant.

—Atorgació de plens poders, no?

—Exacte. I fixeu-vos, quan necessités diner, el volia en moneda corrent.

—Sempre ha tingut unes idees totes excèntriques.

—Això és el que tothom diu. Sembla ser que no vol córrer el risc que ningú li segueixi la pista basant-se en xecs, ni que l’identifiquin. És per això que no va endur-se la noia amb ell… Ni tan sols no li donà a conèixer on seria, si és que ella no mentí… I per això es va deixar créixer la barba.

Amb la mà esquerra va acariciar-se una imaginària barba.

—De manera que era a les Adirondacks? —vaig fer.

Guild mogué una espatlla.

—Dic això perquè aquest lloc i Filadèlfia són les úniques pistes que tenim. Ara estem mirant les muntanyes, però no sabem res del cert. Potser és a Austràlia.

—I quan diner d’aquest en metàl·lic volia Wynant?

—Això us ho puc dir amb exactitud.

Es tragué de la butxaca un plec de papers sutzosos, mal plegats i rectorts de les puntes, trià un sobre que era un to més fosc que els altres i aquests se’ls tornà a la butxaca.

—El dia després de parlar amb Macaulay tragué del banc cinc mil dòlars, personalment, en metàl·lic. El 28 d’octubre, sabeu?, va fer que Macaulay en tragués cinc mil, i dos mil cinc-cents més el 6 de novembre, i mil el 15, i set mil cinc-cents el 30, i quinze mil el 6 (ara ja entrem al desembre), i mil el 18, i cinc mil el 22, és a dir, la vigília de la mort de Julia.

—A la vora de trenta mil —vaig comentar—. Be tenia un bon saldo, al banc, no?

—Vint-i-vuit mil cinc-cents, per ser exactes.

Guild es va tornar el sobre a la butxaca.

—Però penseu que no tot s’acabava aquí. Macaulay havia de vendre de tant en tant alguna cosa per augmentar la quantitat.

Tornà a recercar per la butxaca.

—Tinc una llista de les coses que va vendre, si la voleu veure.

Vaig dir que no calia.

—De quina manera Macaulay passava els diners a Wynant?

—Quan els necessitava, Wynant escrivia a la noia, i ella els rebia de Macaulay. Ell té els rebuts.

—I ella, com els feia arribar a mans de Wynant?

Guild mogué el cap.

—Ella va dir a Macaulay que anava al lloc on Wynant la convocava, llocs diferents cada cop, però l’advocat creu que ella sabia exactament on era, tot i afirmar sempre que no ho sabia.

—I potser ella encara tenia a sobre els cinc mil darrers quan la van pelar?

—I aleshores tindríem robatori sobre assassinat, si no… —els ulls humits de Guild s’havien quasi tancats del tot—… que ell mateix la matés en anar a recollir la pasta.

—O qui sap si —vaig interposar jo— algú altre va matar-la i per casualitat va trobar el diner i va pensar que fet i fet se’l podia emportar.

—Oh, prou —accedí—. Coses així en passen cada dia. Sovint passa que la gent que descobreixen un cadàver en condicions semblants s’enduen alguna cosa abans de donar l’alarma. —Alçà una manassa—. És clar que amb la senyora Jorgensen, una senyora com ella… no crec que us imagineu que jo…

—A més a més —vaig reblar— ella no es va quedar sola, oi?

—Una estona, sí. El telèfòn del pis estava espatllat i l’ascensorista va anar-se’n amb el superintendent a baix per telefonar des de la porteria. Però, enteneu-ho bé, no estic dient que la senyora Jorgensen fes res mal fet. Una senyora com ella no em sembla que lligui amb coses…

—Què li passava al telèfon? —vaig preguntar.

Sonà el timbre de la porta.

—Veureu —explicà Guild—, no sé com explicar-m’ho. El telèfon tenia…

Va interrompre’s, en veure entrar un cambrer que començà a disposar la taula.

—Allò del telèfon —continuà Guild quan ens asseguérem per menjar— no sé exactament com explicar-m’ho, com us deia. El telèfon tenia una bala incrustada al micro.

—Accidental o…?

—M’agradaria tant de saber-ho com a vós. Era de la mateixa arma amb què va cometre’s l’assassinat, això és segur, però si era una bala desviada o tot era fet a posta, no ho sé. Sembla una manera bastant sorollosa d’inutilitzar un telèfon.

—Això em recorda —vaig dir—. Algú va sentir els trets? Una 32 no és una peça d’artilleria, però algú o altre havia de sentir-ho.

—Teniu raó —va dir desesmat—. El lloc és ple de gent que ara es pensen que van sentir coses, però que aleshores no van moure’s ni dir res, i si veiéssiu que poc coincideixen el que van sentir.

—Sempre passa igual —jo vaig fer.

—Digueu-m’ho a mi.

Es dugué una forquillada de teca a la boca.

—On érem? Ah, sí, Wynant. Quan se’n va anar, va desllogar el pis i portà a una guardamobles tot el que hi havia. Ho hem revisat, els mobles i pertinences, però fins ara no hem trobat res que ens indiqui on ha anat o en què treballava, perquè això sí que ens hauria ajudat. Tampoc no hem tingut més sort amb el seu magatzem de la Primera Avinguda. Des que se’n va anar ha romàs tancat, si exceptuem que un o dos cops la setmana la Wolf hi anava per veure si hi havia correu, i donar-hi un cop d’ull. Res no aclareix el correu rebut des de l’assassinat de la noia. Al pis d’ella tampoc no hem trobat res que sigui un indici.

Va dedicar un somriure a Nora.

—M’imagino que tot això deu ser avorridíssim per a vós, senyora Charles.

—Avorrit? —Ella estava sorpresa—. M’estic aguantant la respiració!

—A les dames generalment els agrada un xic més d’emoció —digué, i aleshores tossí una mica—, més brillantor. Però, sigui com sigui, no hem trobat res que ens indiqui on para; només que ell va telefonar a Macaulay divendres passat i li va dir de reunir-se a les dues al vestíbul del «Plaza». Macaulay no era a casa, i aleshores ell va deixar l’encàrrec.

—Era aquí, Macaulay —vaig precisar—. Dinava amb nosaltres.

—Ja m’ho ha dit. Bé, el cas és que Macaulay no va anar al «Plaza» fins vora les tres i no va trobar-hi Wynant, ni Wynant no s’hi havia tampoc inscrit. Macaulay s’esforçà per descriure’l, amb barba i sense, a la gent de l’hotel, però ningú no recordava haver-lo vist. Telefonà a l’oficina, però Wynant no l’havia tornat a trucar. I aleshores telefonà a Julia Wolf i ella li digué que ni tan sols no sabia que Wynant era a la ciutat, però Macaulay va pensar-se que era una mentida, perquè li havia donat ell mateix el dia abans cinc mil dòlars, i naturalment es pensava que Wynant havia vingut precisament a buscar-los. Ara, Macaulay no va deixar traslluir rés: va dir que conformes, penjà el telèfon i tornà a la seva feina.

—Quina feina, per exemple? —vaig pressionar jo.

Guild deixà de mastegar el tros de cara rostida.

—Bé, suposo que no ens farà cap mal de saber-ho. Ho investigaré. No semblava haver-hi res que el fes sospitós, de manera que el van deixar estar, però, realment, millor serà saber qui té una coartada i qui no la té.

Vaig moure el cap desaprovant que no hagués investigat més a fons.

—No hi ha res que el faci sospitós; ara, és l’advocat de Wynant i probablement sap més coses que no diu.

—Sí, sí, ja ho entenc. Al cap i a la fi, és per això que la gent contracta advocats, m’imagino. Ara anem per la noia: potser Julia Wolf no era ni el seu nom veritable, després de tot. No en tenim la certesa encara, però hem descobert que no era el tipus de dona a la qual es poden confiar sumes tan grosses… Vull dir, si sabeu realment la seva història passada.

—Antecedents?

Féu que sí amb vehemència.

—Una pinta d’altura. Un parell d’anys abans que entrés a treballar per a ell féu sis mesos de condemna convicta de pertànyer a una cadena d’estafadors a l’Oest, a Cleveland, sota el nom de Rhoda Stewart.

—Creieu que Wynant ho sabia?

—Que m’escorcollin. Em sembla que, si ho hagués sabut no l’hauria deixada en llibertat amb tant de diner, però mai no es pot assegurar. Tinc informes que ell l’omplia de gentileses, i ja sabeu com podem acabar els homes, en aquests casos. Ella sortia ara sí ara no amb aquest Shep Morelli, i amb els de la seva trepa.

—I el tal Morelli, l’heu pogut fer cantar?

—No tenim proves quant a aquest cas concret —digué condolgut—, però és que ja li anàvem al darrera per dues coses més. —Arrugà el front una mica—. M’agradaria de saber per què us va venir a veure. Aquests junkies són capaços de fer coses molt estranyes, però m’agradaria de saber-ho.

—Us he dit la veritat, jo.

—No ho dubto —va assegurar-me. Es va girar cap a Nora.

—Espero que no vau trobar que fóssim massa durs amb ell, però com comprendreu, en aquest ofici ens hem d’assegurar…

Nora somrient, digué que ho entenia perfectament i li serví cafè.

—Gràcies, senyora.

—Què és un junkie? —féu ella.

—Un que pren opi.

Ella va mirar-me.

—Morelli era…

—Fins a les orelles —vaig confirmar.

—Per què no m’ho deies? —es queixà ella—. Em deixo perdre la mar de coses.

Abandonà la taula per contestar el telèfon.

Guild preguntà:

—El denunciareu formalment per haver-vos disparat?

—No, si no us és necessari a vós.

Mogué el cap. Féu una veu neutra, tot i que els seus ulls estaven envaïts per la curiositat.

—Em penso que ja tenim prou càrrecs per a engarjolar-lo durant un temps.

—Dèieu de la noia…

—Sí —digué—. Bé, veureu, hem descobert que havia passat moltes nits fora del seu pis… A vegades dues o tres nits seguides. Potser en aquestes ocasions era quan es reunia amb Wynant. No ho sé. En el que ens ha contat Morelli no hem pogut comprovar que no fos cert que a vegades passava tres mesos sense veure-la. Us diu res, això?

—Tant com a vós —vaig respondre—. Fa uns tres mesos que Wynant desaparegué. Potser vol dir alguna cosa, potser no.

Nora tornà per dir-me que Harrison Quinn era al telèfon. Va dir-me que havia venut alguns bons amb els quals jo perdia diners i em donà els preus.

—Has vist Dorothy Wynant? —vaig preguntar-li.

—No des que la vaig deixar a casa teva, però aquesta tarda ens veurem a l’hora del còctel al «Palma». Ara que hi penso, em va recomanar que no t’ho digués. Què farem amb aquell or, Nick? Si no et mous, hi perdràs una picossada. Aquests salvatges de l’Oest ens fumeran una inflació tan bon punt es reuneixi el Congrés, això tingues-ho per segur. I encara que no ho facin, tothom s’ho pensa. Com et deia la setmana passada, ja s’està parlant d’un monopoli…

—Està bé —vaig admetre, i li vaig donar ordre de comprar Mines Dome a 12,5.

Aleshores ell va dir que havia vist quelcom als diaris sobre que m’havien ferit. En tenia una idea molt vaga i no semblà prestar molta atenció a les seguretats que jo li donava que ja estava bé.

—M’imagino que això significarà que no hi haurà ping-pong durant un parell de dies —va dir, aquest cop amb autèntica pena—. Escolta: vosaltres teniu entrades per a l’estrena d’aquesta nit. Si no us serveixen, jo…

—Sí que ens serveixen. Gràcies, però, igualment.

Ell va riure i va acomiadar-se.

Un cambrer retirava el servei quan jo vaig retornar a la sala. Guild s’havia repapat al sofà. Nora li estava dient:

—… i ens n’hem d’anar a passar les vacances de Nadal fora, perquè la meva família en fa molt de plat i si som a casa vénen tots o els hem d’anar a visitar tots, i a Nick no li agrada.

Asta, en un racó, es llepava les potes.

Guild consultà el rellotge.

—Us estic prenent el temps, amics. No voldria semblar impertinent…

Jo vaig asseure’m i vaig dir:

—Havíem arribat a l’assassinat, no?

—Sí.

Va relaxar-se altre cop al sofà.

—L’assassinat tingué lloc el divendres 23, uns vint minuts després de les tres de la tarda, que és quan la senyora Jorgensen anà al pis i descobrí el cadàver. Es fa molt difícil de dir quant temps la víctima havia romàs ferida de mort a l’habitació. L’única cosa que sabem és que estava perfectament i que va contestar al telèfon… que també estava perfectament… cap a les dues trenta, quan la senyora Jorgensen trucà, i que estava encara perfectament quan li telefonà Macaulay.

—No sabia que la senyora Jorgensen hagués telefonat a Julia Wolf.

—Està comprovat.

Guild s’aclarí la gorja.

—Aquest punt no se’ns feia sospitós, de manera que l’hem esbrinat com a rutina, i per la telefonista del Courtland hem descobert que va posar en comunicació telefònica la senyora Jorgensen amb Julia Wolf cap a les dues trenta.

—Què var dir la senyora Jorgensen?

—Digué que havia telefonat per veure si podia localitzar Wynant, però la Wolf digué que no sabia res, de manera que la senyora Jorgensen, pensant-se que la noia no deia la veritat, suposa que parlant de tu a tu la hi dirà, pregunta si la podria veure uns minuts i la noia diu que sí. —Arrugà el front mirant a terra—. Bé, el cas és que ella hi anà i va trobar-la gairebé morta. La gent de la casa no recorden haver vist ningú que entrés o sortís del pis de la Wolf, però això és explicable. Un munt de persones podrien entrar-hi sense ser vistes. La pistola no era allí. Ni hi havia senyals de ningú que hagués entrat violentament ni les coses del pis no havien estat regirades. Vull dir que no semblava que el lloc hagués estat escorcollat. La víctima portava un anell amb un diamant que deu valer uns centenars de dòlars i al portamonedes hi havia uns trenta dòlars. La gent de la casa coneixen Wynant i Morelli… Els han vistos entrar i sortir sovint… però insisteixen que ara feia ja un cert temps que no els havien vistos. La finestra que dóna a l’escala d’incendis era tancada i barrada i l’esmentada escala no semblava que hagués estat utilitzada recentment.

Alçà un mica les mans, amb els palmells cap a mi.

—Això és tot.

—Senyals dactilars?

—Els d’ella, alguns pertanyents a les dones de la neteja, és tot el que hem obtingut. No ens ajuda molt.

—Heu vist les seves amistats?

—No sembla que en tingués… almenys d’íntimes.

—Què hi ha del… com se deia…? Nunheim que va identificar-la com a amiga de Morelli?

—La coneixia de vista, per haver-la vista amb Morelli i va reconèixer el seu retrat quan el va veure al diari.

—Qui és, ell?

—Tot en regla. Tenim la seva filiació. Correcta.

—Suposo que no m’amagareu res —vaig fer— després que jo us he promès que no us amagaré tampoc res.

Guild digué:

—Bé, si no ha de sortir d’entre nosaltres, és un tipus que ara i adés fa alguna feina per compte del departament.

—Ah…

Ell va aixecar-se.

—Em dol, però és tot el que hem pogut aconseguir. Sabeu, vós, alguna cosa que ens pugui ajudar?

—No.

Em va mirar fit uns moments.

—Què en penseu, de tot això?

—Aquell anell del diamant, era un anell de compromís?

—Sí, el duia al dit anular.

Després d’una pausa, preguntà:

—Per què?

—Ens seria útil de saber qui l’hi va comprar. Aquesta tarda veuré Macaulay. Si surt alguna cosa de nou us trucaré. Sembla que tot assenyala Wynant, sí, però…

Ell féu un gruny conciliatori.

—Hm, hm, però…

Ens allargà la mà a Nora i a mi, ens donà les gràcies pel nostre whisky, pel dinar, per l’hospitalitat, i per la nostra amabilitat general, i se n’anà.

Jo vaig adreçar-me a Nora:

—Sóc l’últim que suggeriria que els teus encisos no siguin capaços de capgirar la closca d’un home, però no estiguis massa segura que aquest xicot no fa comèdia.

—Ah, de manera que és això? —exclamà—. Estàs gelós dels policies.