30

Mimí entrà acompanyada del metge.

—Oh, què tal? —digué, amb certa tibantor, a Macaulay, i li estrenyé la mà—. El doctor Grant, el senyor Macaulay, el senyor Charles.

—Com està el pacient? —vaig preguntar.

El doctor Grant s’aclarí la gorja i digué que en opinió seva no passava res greu amb Gilbert, resultats d’uns cops, petita hemorràgia, sí, caldria que descansés, naturalment. Tornà a aclarir-se la gorja, va dir que celebrava molt haver-nos conegut i Mimí va acompanyar-lo a la porta.

—Què li ha passat, al noi? —em preguntà Macaulay.

—Wynant el va enviar a buscar d’amagat una cosa al pis de Julia i allí hi havia un poli una mica bèstia.

Mimí retornà de la porta.

—Us ha contat el senyor Charles allò de les obligacions i el xec? —preguntà.

—He rebut una nota del senyor Wynant dient que us els enviava —contestà Macaulay.

—Llavors no hi haurà…

—Dificultats? No, em sembla que no.

Ella es va relaxar una mica i els seus ulls perderen part de llur fredor.

—No sé per què n’hi hauria d’haver, però ell —assenyalant-me a mi— frueix fent-me por.

Macaulay somrigué, discret.

—Puc preguntar si el senyor Wynant ha dit res dels seus plans?

—Ha dit alguna cosa d’anar-se’n, però em penso que jo no hi prestava molta atenció. No recordo que m’hagi dit on ni quan se n’anava.

Jo vaig fer un gruny per expressar escepticisme; Macaulay feia veure que s’ho creia.

—Us ha dit res que poguéssiu repetir-me sobre Julia Wolf, o sobre les dificultats que ell tenia, o sobre alguna cosa que tingui relació amb l’assassinat? —va preguntar.

Ella denegà amb el cap, emfàticament.

—Ni una paraula que jo pugui repetir, ni una paraula en absolut, vull dir. Li ho he preguntat, però ja sabeu com pot ser d’evasiu, quan vol. Sobre aquest punt no li he pogut arrencar més que algun gruny.

Jo vaig fer la pregunta que Macaulay no gosava, prudentment, fer:

—De què ha parlat?

—De res, en realitat, excepte de nosaltres i dels nens, particularment Gil. Tenia veritables ganes de veure’l i s’ha esperat gairebé una hora, confiant que tornaria a casa. Ha preguntat per Dorry, però ja no semblava tan interessat.

—No, res. Puc repetir tota la conversa, si ho voleu. Jo no sabia que vindria, ni tan sols ha telefonat des de baix. Només he sentit el timbre de la porta i allí me l’he trobat, amb un aspecte molt més envellit que no tenia la darrera vegada que ens vam veure, i molt més prim, i jo que dic: «Oh, Clyde!», o alguna cosa semblant, i ell que em pregunta: «Estàs sola?». Li he dit que sí, i ell ha entrat. Després…

El timbre de la porta la féu interrompre i anà a obrir.

—Què n’opines? —preguntà Macaulay en veu baixa.

—Mira, quan jo començo a creure’m el que Mimí diu —vaig explicar-li—, sempre em queda prou seny per a no reconèixer-ho.

Ella tornà a entrat amb Guild i Andy, aquest cop. Guild em féu una inclinació de cap i estrenyé la mà de Macaulay, després, girant-se cap a Mimí, preguntà:

—Bé, senyora, us haig de pregar que ens digueu…

Macaulay va interrompre’l.

—Suposo que abans em permetreu que us digui, jo, el que haig de dir, tinent. És previ al relat de la senyora Jorgensen i…

Guild brandà la manassa en direcció de l’advocat.

—Endavant.

Va asseure’s a l’extrem del sofà. Macaulay li va contar el que m’havia dit aquell matí. Quan esmentà que s’havia comunicat amb mi aquell matí, Guild em clavà una mirada agra, i després va ignorar-me completament. Guild no va interrompre Macaulay, el qual engegà la seva història amb claredat i concisió. Per ducs vegades Mimí va començar a dir quelcom, però cada vegada es repensà i es posà a escoltar. Quan Macaulay hagué acabat, va lliurar a Guild la nota sobre les obligacions i el xec.

—Això ha arribat per missatger aquesta tarda.

Guild llegí amb molta atenció la nota i va adreçar-se a Mimí:

—Bé, ara vós, senyora Jorgensen.

Ella li digué el que ens havia dit sobre la visita de Wynant, amb tot de minuciosos detalls, contestant a les preguntes de Guild, però sense desviar-se de la seva versió segons la qual ell s’havia resistit a dir ni una paraula sobre res connectat amb Julia Wolf o el seu assassinat, que en donar-li els valors i el xec havia dit simplement que desitjava procurar per ella i els fills, i que tot i que ell havia dit que se n’anava ella no sabia on ni quan. No semblava torbada per la incredulitat òbvia de tots nosaltres. Acabà somrient, dient:

—És una delícia d’home, en molts aspectes, però completament boig.

—Voleu dir que és desequilibrat, malalt, oi? No només tocat?

—Exacte.

—Què us fa pensar, això?

—Oh, hauríeu de viure amb ell per saber realment com és de boig —va replicar ella amb lleugeresa.

Guild semblava insatisfet.

—Quin vestit portava?

—Un vestit marró, abric també marró, com el barret, i em sembla que sabates del mateix color, camisa blanca i una corbata grisenca amb estampats vermells o vermellosos.

Guild mogué el cap en direcció a Andy:

—Dóna la descripció.

Andy sortí.

Guild es fregà la galta i ajuntà les celles pensarós. La resta de nosaltres observàrem. Quan deixà de gratar-se, mirà Mimí i Macaulay però no a mi, i preguntà:

—Algú de vosaltres sap d’algú que tingui les inicials D. W. Q.?

Macaulay mogué el cap a banda i banda, lentament.

Mimí digué:

—No, per què?

Guild em mirà a mi, ara:

—Vós?

—No les conec.

—Per què? —tornà a dir Mimí.

Guild explicà:

—Proveu de recordar. Aquesta persona probablement hagi tingut relació amb Wynant.

—Quant temps deu fer? —demanà Macaulay.

—Ara com ara es fa difícil de dir. Potser uns mesos, potser uns anys. Era un home alt, d’ossada forta, panxut, i possiblement coix.

Macaulay tornà a moure el cap.

—No recordo ningú així.

—Jo tampoc —féu Mimí—, però la curiositat em crema. Voldria que us expliquéssiu una mica.

—Prou, ja us ho explicaré tot.

Guild extragué un cigar de la butxaca de l’armilla, se’l mirà, i el va tornar a la butxaca.

—Un home que respon a aquesta descripció està enterrat sota el pis del laboratori de Wynant.

Jo vaig dir:

—Ah.

Mimí es dugué les mans a la boca, i no digué res. Els ulls se li havien botit i envidriat.

Macaulay, cellajunt, preguntà:

—N’esteu segur?

Guild féu un sospir.

—Home, ja us podeu pensar que aquestes coses no es diuen per simple sospita —comentà fatigadament.

El rostre de Macaulay envermellí i somrigué, mansoi.

—Era una pregunta idiota. Com l’heu trobat?

—Bé, el senyor Charles havia estat pensant que havíem de prestar més atenció a aquell laboratori, de manera que, atès que el senyor Charles, aquí present, és home que sempre sol saber moltes més coses que no manifesta obertament, aquest matí he enviat uns agents a veure què hi podien trobar. Ja ho havíem fet amb anterioritat, però sense trobar res; ara, aquest cop els he dit que ho regiressin i ho desplacessin tot, perquè el senyor Charles havia dit que calia fer-ho a consciència. I el senyor Charles, aquí present, tenia raó. —Em mirà amb fredor—. I si: han trobat un angle del terra de ciment que semblava més recent que la resta i l’han romput i a sota hi havia les despulles mortals del senyor D. W. Q. Què en penseu, d’això?

Macaulay digué:

—Penso que ha estat un bon cop intuïtiu de Charles. —Va tombar-se cap a mi—: Com vas poder…?

Guild l’interrompé:

—Crec que això no ho hauríeu de dir. Quan dieu que fou un bon cop intuïtiu no atorgueu al senyor Charles, aquí present, tot el mèrit que li correspon per ser tan intel·ligent.

Macaulay quedà confús pel to de Guild. Va mirar-me, intrigat.

—Estic de cara a la paret per no haver-li contat al tinent Guild la nostra conversa d’aquest matí —vaig explicar.

—Això, això —opinà Guild, amb calma—. Això i altres coses.

Mimí va riure, i va reduir la rialla a un somriure temerós quan Guild li va clavar la mirada.

—Com va morir, el senyor D. W. Q.? —vaig fer.

Guild vacil·là, com si no s’acabés de decidir a contestar, després mogué les amples espatlles i va dir:

—Encara no ho sé, ni quant temps fa tampoc. No he vist les despulles, el que quedi, i el forense no ha acabat el seu examen, encara.

—Quines despulles hi ha? —digué Macaulay.

—Hm… hm. L’havien tallat a trossos, i enterrat en calç viva o cosa semblant, de manera que no hi quedava molta carn, això segons l’informe que he rebut; però la roba l’havien enterrada fent-ne un farcell, i, part de dins era ben identificable. També hi havia un tros de bastó, amb punta de goma. Per això hem cregut que podia tractar-se d’un coix, i… —Va callar en entrar Andy—. I bé?

Andy mogué el cap tristament.

—Ningú no l’ha vist entrar, ningú no l’ha vist sortir. No hi ha un acudit que parla d’un home tan prim que havia de posar-se dos cops al mateix lloc per fer ombra?

Jo vaig riure —no de l’acudit— i vaig comentar:

—Wynant no és tan prim, però ho és força, diguem tan prim com el paper d’aquell xec i de les cartes que la gent ha anat rebent tot aquest temps.

—Què, què dieu? —preguntà Guild, amb el rostre mig congestionat, els ulls irritats i suspicaços.

—És mort. Fa temps que és mort, excepte sobre el paper. M’hi jugo els diners que vulgueu que el que hi ha a la sepultura són els seus ossos, junt amb la roba de l’home coix.

Macaulay s’inclinà endavant cap a mi.

—Estàs segur del que dius, Charles?

Guild m’escridassà:

—Què carat us proposeu, ara?

—La juguesca és feta, si l’accepteu. Qui s’hauria molestat a trossejar un cadàver d’aquella manera i després deixar intacte el que era més fàcil de destruir… la roba?

—Però la roba no estava intacta. Estava…

—És clar que no. Això no hauria semblat congruent. Calia que la roba fos, en part, desfeta, deixant només indicis que us conduïssin a deduir el que calia que fos deduït. Les inicials, m’hi jugo que són ben visibles.

—No sé… —va dir Guild, més descoratjat—. Són a la sivella del cinturó.

Jo vaig riure. Mimí digué, irritada:

—Això és ridícul, Nick. Com vols que sigui Clyde? Saps ben bé que aquesta tarda ha vingut aquí. Saps que…

—Xt. És ben neci de part teva de continuar fent el joc —li vaig dir—, Wynant és mort, els teus fills són probablement els seus hereus, i això vol dir molt més diner que el que tens en aquell calaix. Per què vols prendre part de l’herència si pots tenir-la tota?

—No entenc què vols dir —féu ella. Estava molt pàl·lida.

Macaulay aclarí:

—Charles creu que Wynant no ha estat aquí aquesta tarda, i que aquests valors us els ha donats, junt amb el xec, algú altre, o potser us els heu apropiat vós mateixa. No és així? —va dir-me.

—Pràcticament.

—Però això és ridícul —insistí ella.

—Entra en raó, Mimí —vaig aconsellar-li—. Suposa que Wynant fou assassinat fa tres mesos i el seu cos camuflat com el d’una altra persona. És creença general que se’n va anar deixant plens poders a Macaulay. Bé, doncs, el patrimoni està enterament a mans de Macaulay per sempre, per sempre, ho entens?, o almenys fins que ell acabi de menjar-se’l, perquè tu no pots mai…

Macaulay s’havia posat dret dient:

—Ja sé el que vols dir, Charles, però jo…

—Amb calma —advertí Guild—. Que digui el que ha de dir.

—Ell, Macaulay, va matar Wynant i va matar Julia i va matar Nunheim —vaig declarar a Mimí—. Què vols, ara, tu? Ser la que fa quatre de la llista? Hauries de saber prou bé que un cop has cooperat amb ell dient que has vist Wynant viu, que aquest és el punt flac de tot el seu muntatge, com que ets l’única persona que pretén haver vist Wynant viu des de l’octubre passat, no permetrà que canviïs d’idea, de cap manera…, no pas podent-ho resoldre amb la mateixa pistola i continuar acusant Wynant. I per què ho fas? Per aquests quatre miserables valors del calaix, una mínima part del que disposaràs a través dels teus fills si provem la mort de Wynant.

Mimí va tombar-se cap a Macaulay i pronuncià:

—Fill de mala…

Guild obrí la boca, més sorprès per això que no pas per totes les altres coses que li havia sentit dir.

Macaulay féu un moviment. No vaig pas esperar que el completés, ni a saber què volia fer, sinó que amb el puny esquerre li vaig clavar un directe a la mandíbula. El cop fou perfecte, va arribar de ple i n’hi hagué prou, però jo vaig sentir com una cremada al cantó esquerre i vaig conèixer que m’havia obert altre cop la ferida.

—I ara, què voleu que faci més? —vaig cridar a Guild—. Que us l’emboliqui amb cel·lofana?