8

Fins ara sabia només on em trobava enmig dels problemes Wolf-Wynant-Jorgensen, i el que hi estava fent… Les respostes eren, respectivament, enlloc i no res… Però quan vam aturar-nos a can Reuben de retorn a casa per fer un cafè (eren les quatre del matí de l’endemà), Nora obrí un diari i trobà a la columna social una nota: «Nick Charles, antic as de l’Agència de Detectius Trans-American, ha vingut de la Costa Oest per tal d’aclarir el misteri de l’assassinat de Julia Wolf»; i quan vaig obrir els ulls i vaig asseure’m al llit sis hores més tard, Nora em sacsejava i un home amb una pistola a la mà estava dret a l’entrada del dormitori.

Era un jovenet moreno, grassó de mitja alçada, amples barres i ulls acostats. Portava un barret blau, un abric negre que li anava tibant, un vestit fosc, sabates negres, tot amb l’aspecte d’haver estat comprat feia un quart. La pistola, una automàtica agressiva, negra, del calibre 38, apareixia simplement a la mà, sense apuntar a res concret. Nora deia:

—M’ha obligat que el deixés entrar, Nick. Diu que ha de…

—Haig de parlar amb vós —digué l’home de la pistola—. No és més que això, però ho haig de fer.

Tenia una veu rasposa, baixa. Ja aleshores jo havia obert els ulls del tot. Vaig mirar Nora. Estava excitada però no espantada; igualment hauria pogut estar mirant-se un cavall sobre el qual hagués apostat i que guanyés per un morro d’avantatge.

Jo vaig dir:

—… tà bé, parleu, però si no us fa res, sense pistola, us sembla? A la meva dona tant li fa, però jo estic embarassat i no voldria que la criatura nasqués amb…

Arquejà la boca en un mig somriure.

—No cal que em digueu que sou dur de pelar. Us conec.

Es posà la pistola a la butxaca de l’abric.

—Sóc Shep Morelli.

—Doncs, a vós, no que no us conec —vaig replicar.

Féu una passa cap endins de la cambra i començà a moure el cap a banda i banda.

—Jo no he matat Julia.

—Potser no, però en tot cas veniu a portar la notícia al lloc que no correspon. No n’haig de fer res, ja us ho diré.

—Fa tres mesos que no l’he vista —digué ell—. Havíem renyit.

—Conteu-ho a la policia.

—Jo no tenia motius per a fer-li cap mal; ella estava cada cop més enamorada de mi.

—Us felicito —vaig manifestar—, sinó que ja estem servits. Aneu en una altra banda on us escoltin.

—No, escolteu-me vós.

S’acostà una altra passa cap al llit.

—Studsy Burke m’ha dit que un temps vós fóreu un primera sèrie. És per això que he vingut. Potser ara…

—Com segueix Studsy? —vaig preguntar—. No l’he vist més des que va desaparèixer el 23 o el 24.

—Està bé. Li plauria de veure-us. Té un bar al carrer Quaranta-nou, Oest, el Club Pigiron. Però, vejam, què vol la llei, de mi? És que es pensen que jo sóc l’assassí? O és que em volen carregar el paquet?

Vaig moure el cap.

—Si ho sabia us ho diria. No féu massa cas dels diaris; jo no intervinc en tot això. Recorreu a la policia.

—Bona cosa fóra. —Tornà a riure amb el llavi inferior—. Sí, seria pistonut, que jo ho fes. Precisament jo, que vaig facturar un capità de policia a l’hospital per quasi tot un mes després d’una discussió. No els agradaria poc als polis de veure’m arribar i demanar-los explicacions. Les matraques i tot se’ls fondrien de gust.

Alçà una mà, reclamant atenció.

—Recorro a vós honestament. Studsy diu que vós sou tot un home. Demostreu-ho.

—Parlo honradament —vaig afirmar—. Si sabia alguna cosa…

Se sentiren uns retrucs a la porta del passadís; per tres vegades, autoritàriament. Abans que el soroll cessés Morelli ja tornava a empunyar la pistola. Semblava que els ulls li ballaven en totes direccions. La veu li sortí amb un dring de metall rovellat:

—Què vol dir…?

—No sé… —Vaig incorporar-me una mica més fent amb el cap una indicació devers la pistola—: No us queda altre remei que fer-la servir.

La pistola apuntava amb mortífera precisió al meu pit. Jo podia sentir batre el pols a les orelles, i els llavis atibantats. Vaig dir:

—No hi ha escala d’incendis.

I vaig estirar la mà esquerra en direcció a Nora, que seia a l’altre costat del llit.

Altre cop tustaren a la porta, i una veu greu cridà:

—Obriu. Policia.

El llavi inferior de Morelli reptà fins a cobrir el superior i mostrà el blanc dels ulls.

—Fill de puta —digué lentament, fins i tot com si li sabés greu de qualificar-me’n. Refregà una mica els peus, afermant-los a terra.

Se sentí una clau que forfollava al pany exterior. Amb la mà esquerra vaig clavar plantofada a Nora, fent-la caure a terra. El coixí que vaig disparar contra la pistola de Morelli semblava no tenir gota de pes; volava lent com un tovalló de paper. Cap explosió ni abans ni després, no semblà més estentòria que el tret de Morelli. Quan m’esconillava per terra vaig sentir una tustada al costat esquerre. Agafant un dels turmells de Morelli, vaig cargolar-me, fent-lo caure, i ell tingué temps de colpir-me l’esquena amb la pistola, fins que finalment, alliberant una mà el vaig poder picar al baix ventre.

Van entrar uns homes i ens separaren. Ens va costar cinc minuts retornar Nora. Va incorporar-se tustant-se la galta i mirant entorn fins que s’adonà de Morelli, emmanillat, entre dos de paisà. La cara de Morelli era olla barrejada: els policies la hi havien estovada una miqueta, allò, per entretenir-se. Nora va mirar-me.

—Ets un estúpid —va dir-me—. No calia que em noquegessis. Ja sabia que te’l faries teu, però ho volia presenciar.

Un dels d’uniforme rigué.

—Ostres! —va dir admiratiu—. Això és una dona amb bemolls!

Ella li dedicà un somriure i es posà dempeus. En topar amb mi deixà de somriure.

—Oh, Nick, estàs…?

Jo vaig dir que no em semblava gran cosa, i vaig separar les filagarses de la meva jaqueta del pijama. La bala de Morelli m’havia fet una esgarrapada potser de deu centímetres per sota el mugró esquerre. De sang en sortia molta, però no era molt profunda la ferida.

Morelli digué:

—Repunyetera mala sort. Una mica més amunt la cosa hauria sortit a base de bé.

El policia que havia admirat Nora (era un home ros, d’una cinquantena d’anys amb un vestit gris que no li venia a la mida) li aixafà els nassos amb una manassa.

Keyser, el gerent del «Normandie», digué que cridaria un metge i anà cap al telèfon. Nora corregué al bany cercant tovalloles. Jo me’n vaig posar una sobre la ferida, tot estirant-me al llit.

—Estic bé. No fem més mullades fins que el doctor arribi. Com és que heu vingut, vosaltres?

El policia que havia colpit Morelli explicà:

—Bé, ens hem assabentat que aquest hotel és una mena de lloc de reunió de la família Wynant i el seu advocat i altra gent, de manera que ens hem decidit a vigilar el lloc per si de cas el tal Wynant feia cap i aquest matí Mack —i assenyalà un altre policia—, que tenia el torn i nosaltres, després de parlar amb el senyor Keyser, hem pujat i bona sort per a vós.

—Sí, bona sort per a mi… Si no, Morelli no m’hauria disparat.

Em va mirar, suspicaç. Tenia els ulls grisos, diluïts i mullats.

—El pinta és amic vostre?

—No l’havia vist mai.

—I què us volia?

—Volia dir-me que ell no ha matat la tal Wolf.

—I vós, què hi teniu a veure?

—Res en absolut.

—I ell, doncs, què es pensava?

—Pregunteu-li-ho. Jo què sé.

—Us ho pregunto a vós.

—Doncs, continueu preguntant.

—Una altra cosa, encara. Declarareu que us va disparar a propòsit?

—Això no us ho puc assegurar, ara com ara. Potser fou un accident.

—Conformes. Tenim temps de sobres. Em fa l’efecte que us haurem de preguntar moltes coses que no ens imaginàvem.

Es girà cap a un dels seus companys: eren quatre.

—Escorcollarem aquestes habitacions.

—No sense ordre judicial —vaig advertir.

—Perquè vós ho dieu. Comencem, Andy.

I es posaren a regirar.

El doctor (una momieta, amb vegetacions) arribà, inspeccionà el meu costat, deturà l’hemorràgia, em posà un embenat i em digué que no hi havia res a témer si m’estava un parell de dies ben quiet. Ningú no li digué res. La policia no li deixà examinar Morelli. Se’n va tornar amb un aspecte encara més insignificant i vague. El tipus corpulent i ros tornava de la sala d’estar amb una mà amagada al darrera. Esperà que el metge se n’hagués anat i preguntà:

—Teniu permís d’armes?

—No.

—Aleshores, què en féu d’això?

Descobrí la mà amagada fins aleshores, armada amb la pistola que jo havia pres a Dorothy Wynant.

Què podia dir? Res.

—Heu sentit parlar de la Llei Sullivan? —demanà.

—Sí.

—Aleshores ja sabeu de què va. És vostra, la pistola?

—No.

—De qui és?

—Espereu que faci memòria.

S’embutxacà la pistola i s’assegué en una cadira vora el llit.

—Vejam, senyor Charles —exposà—. Em sembla que tant vós com jo portem malament tot això. No vull crear-vos dificultats, ni crec que vós vulgueu crear-me-les a mi. Em faig càrrec que aquest forat que us han fet no us fa cap bé i no us molestaré més fins que hàgiu descansat una mica. Llavors potser ens podrem entendre.

—Gràcies —vaig dir, i ben de veres—. Farem un traguet, si us sembla.

Nora digué:

—Tot seguit. —I va aixecar-se del llit on seia.

El tipus ros va contemplar-la mentre sortia de la cambra. Mogué el cap admiratiu. I admirativa era la seva veu en dir:

—Caram, caram, sou un home afortunat. —Impulsivament m’oferí la manassa—. El meu nom és Guild. John Guild.

—El meu ja el sabeu.

Encaixàrem.

Nora tornà amb un sifó, una ampolla de whisky, i uns gots en una safata. Volia donar un got a Morelli, però Guild la’n va deturar.

—És molt considerat de part vostra, senyora Charles, però la llei no permet donar begudes ni medecines als presos llevat que ho indiqui un metge.

Va mirar-me.

—No és veritat?

Vaig dir que sí. Els altres beguérem.

Aleshores Guild va deixar el got buidat i es posà dret.

—Haig d’emportar-me aquesta pistola, però no us amoïneu per aquest detall. Tindrem molt de temps per a parlar quan us trobareu millor.

Prengué la mà de Nora i féu una inclinació maldestra.

—Espero que no em tindreu en compte el que he dit abans, però és que jo em referia a…

Nora té, quan vol, un somriure deliciós. Li dedicà un d’aquests somriures extraordinaris.

—Tenir-vos-ho en compte? M’ha semblat molt bé.

Va acompanyar els policies i el presoner a la porta. Keyser se n’havia anat uns moments abans.

—Bona persona —comentà ella en tornar de la porta—. Et fa molt mal?

—No.

—En tinc bona part de culpa jo, em sembla.

—I ca! Què, un altre traguet?

Me’n preparà una dosi.

—Jo de tu no beuria gaire, avui.

—No tinguis por que ho faci —li vaig prometre—. Per esmorzar m’agradaria una mica de salmó. I ara que els nostres problemes semblen haver-se solucionat almenys per un temps, podries dir que ens duguessin el nostre gos policia. I digues al telefonista que no ens passi cap comunicació; probablement hi haurà periodistes.

—I què els diràs, a la policia, sobre la pistola de Dorothy? Els hauràs d’informar més o menys, no?

—Encara no ho sé.

—Digue’m la veritat, Nick; oi que sóc una ximpleta?

Vaig moure el cap negativament.

—El suficient ximpleta.

Ella va riure, i digué:

—Ets un pirata grec. —I va dirigir-se cap al telèfon.