9

Nora digué:

—Et fas veure, ve-t’ho aquí. I què en treus? Jo ja sé que les bales reboten quan troben el teu cos. No cal que m’ho demostris.

—No em farà mal si m’aixeco.

—Tampoc no et farà cap mal estar-te al llit almenys un dia. El metge ha dit…

—Si tingués dos dits de ciència es curaria les seves vegetacions.

Vaig incorporar-me i després vaig posar els peus a terra. Asta me’ls va llepar.

Nora em portà les sabatilles i la bata.

—Està bé, superhome, lleva’t i dessagna’t sobre la catifa.

Amb cautela vaig posar-me dret i em semblà que tot aniria bé mentre no fes moviments bruscos amb el braç esquerre i procurés que Asta no em potegés.

—Entra en raó —vaig dir—. No volia mesclar-me amb tota aquesta gent… ni ara tampoc… Però les coses se m’acumulen. Bé, no puc limitar-me a fer-me cap a un costat. Haig de veure què passa.

—Anem-nos-en —suggerí ella—. Anem-nos-en a les Bermudes o a l’Havana un parell de setmanes, o tornem a la Costa del Pacífic.

—Encara haig de contar a la policia alguna història sobre aquella pistola. I suposa’t que resulta que és la pistola amb què es va cometre l’assassinat. Si no ho saben ja, almenys ho estan esbrinant.

—De debò ho creus?

—És una suposició. Aquesta nit anirem a sopar tal com teníem previst i…

—No farem res de semblant. T’has begut l’enteniment? Si vols veure algú cita’l aquí.

—No és igual.

Vaig encerclar-la amb els braços.

—Deixa de capficar-te per aquesta esgarrapadeta. Em trobo bé.

—Fas el fatxenda —retopà ella—. Vols demostrar a la gent que ets un heroi contra el qual són impotents les bales.

—No siguis antipàtica.

—Ho seré. No estic disposada que…

Li vaig tapar la boca amb una mà.

—Vull veure els Jorgensen en la seva salsa, a casa seva. Vull veure Macaulay, i vull veure Studsy Burke. Ja he rebut prou trompades. Ara haig d’esbrinar coses.

—Ets un tossut més tossut que… —es lamentà—. Està bé, només són les cinc. Estira’t mentre em vesteixo.

Em vaig acomodar al sofà de la saleta. Ens pujaren els diaris de la tarda. Morelli, pel que semblava, m’havia disparat (segons un dels diaris dos cops, tres segons un altre) quan jo provava d’arrestar-lo per l’assasinat de Julia Wolf, i ara em trobava a les portes de la mort, tant que no podia veure ningú ni em podien dur a cap hospital. Hi havia fotografies de Morelli i una de meva de feia tretze anys enrera, on se’m veia amb un barret ridícul; havia estat presa, ara ho recordava, quan treballava en l’afer de l’explosió de Wall Street. La majoria d’informes de l’assassinat de Julia Wolf eren més aviat vagues. Estàvem llegint-los quan va arribar la nostra visitant perpètua, Dorothy Wynant.

Vaig poder sentir que deia, en obrir-li Nora la porta:

—No volien avisar-vos, de manera que he pujat d’incògnit. No em rebutgeu. Puc ajudar-te a agombolar Nick. Faré qualsevol cosa. Pel que més vulguis, Nora.

Nora trobà una escletxa per dir:

—Entra, va.

Dorothy aparegué. Li vingué singlot en veure’m.

—Pp… però els diaris diuen que…

—Tinc aspecte d’estar-me morint? I a tu, què et passa?

Portava el llavi inferior inflat i amb un tall en una de les puntes, una de les galtes ostentava un hematoma i a l’altra galta es veien dues unglades escorregudes. Els ulls botits i vermells.

—La mamà m’ha pegat —declarà—. Mireu.

Va deixar caure l’abric a terra, es desbotonà amb energia el vestit tragué un braç de la màniga i s’abaixà la part superior del vestit per mostrar l’esquena. Tenia senyals morats al braç i l’esquena se li veia travessada per llargues marques vermelles. Ara plorava.

—Ja ho veieu.

Nora li passà un braç per la cintura.

—Pobreta!

—I per què t’ha pegat? —vaig fer jo.

Ella va separar-se de Nora i s’agenollà vora el meu sofà. Asta va apropar-se i l’ensumà.

—La mamà va creure’s que jo havia vingut… que havia vingut a veure-us per raó del papà i de Julia Wolf.

Els singlots li tallaven les frases.

—Per això va venir aquí (per veure si s’assabentava d’alguna cosa) i vós li vau fer pensar que jo no havia vingut per res d’això. Vós… vós li vau fer la impressió que tant se us donava del que passés (tal com vau fer amb mi) i ella no va manifestar res fins que aquesta tarda ha vist els diaris. Aleshores ha comprès —ha comprès que vós havíeu mentit en dir que no hi teníeu res a veure. I m’ha pegat per fer-me dir el que segons ella jo us havia contat a vós.

—Què li has dit?

—No li podia dir res. Jo… jo no li podia dir res del que passava amb Chris. No li’n podia dir res.

—És que ell era allí?

—Sí.

—I ha permès que ella et pegués d’aquesta manera?

—Però… és que ell no li porta mai la contra.

Vaig suplicar a Nora:

—Per Déu, porta alguna cosa de beure.

Nora digué:

—A l’acte.

Recollí l’abric de Dorothy, el deixà al respatller d’una cadira i anà al rebost.

Dorothy digué:

—Nick, us ho demano, deixeu-me quedar aquí. No us seré cap destorb, de veritat, i recordeu que vau ser vós que em diguéreu que havia de seguir el meu camí. Ho recordeu, no? No tinc enlloc més on anar. Pel que més vulgueu.

—Calma. Aquest afer demana un xic de reflexió. Em fa tanta por Mimí com a tu, saps? Què es pensava que m’havies dit, ella?

—Deu saber alguna cosa… alguna cosa sobre l’assassinat que es pensa que jo també sé… Però jo no sé res. Ho juro, no sé res.

—Sí que és un consol —vaig lamentar-me—. Però escolta, menuda: hi ha coses que saps i és amb aquestes que començarem. Fes-me el favor de jugar net des del començament, o no jugo.

Ella féu un moviment com si fos una intenció de senyal de la creu.

—Ho juro —digué.

—Magnífic! Nora, el mam.

Cadascun agafà un got.

—Li has comunicat que te n’anaves de veres?

—No, no he dit res. Potser encara ni s’ha adonat que no sóc a la meva cambra.

—Això facilita les coses, a fe!

—No pretendreu pas fer-me tornar enrera? —gemegà.

Nora digué des de darrera el seu got:

—La noia no pot continuar essent objecte de tractes brutals, Nick.

Jo vaig fer:

—Ves… no sé. Només estava pensant que si hi anéssim a sopar potser fóra millor que Mimí no…

Dorothy se’m quedà mirant amb ulls horroritzats mentre Nora deia:

—No et pensis que aconseguiràs que t’hi acompanyi ara.

Llavors Dorothy digué apressadament:

—Però la mamà no us espera pas. Ni tan sols no sé si és a casa. Els diaris deien que us estàveu morint. No pot pas imaginar-se que hi anireu.

—Millor, doncs —vaig dir—. Els sorprendrem.

Ella acostà el rostre, ara blanc, molt a la vora del meu, i amb la seva excitació va abocar-me un rajolí del seu got a la màniga.

—No hi aneu. Ara, és que no podeu anar-hi. Escolteu-me. Feu cas a Nora. No podeu anar-hi.

Tombà el rostre pàl·lid per fitar Nora.

—No pot. Digues-li que no pot.

Nora, sense separar el focus dels seus ulls negres de la meva cara digué:

—Espera, Dorothy. Ja és prou gran per a saber què li convé. Què et sembla, Nick?

Jo vaig fer un gest amb les celles.

—Vaig fent tempteigs. Si tu dius que Dorothy es queda, doncs es queda. Suposo que pot dormir amb Asta. Però la resta me l’has de deixar que la resolgui jo. No sé què faré perquè encara no sé realment el que em passa. Haig de descobrir-ho. Haig de descobrir-ho a la meva manera.

—No ens hi ficarem —digué Dorothy—. Oi, Nora?

Nora continuava mirant-me, sense dir res.

Jo vaig preguntar a Dorothy:

—D’on vas treure aquella pistola? I res d’inventar-te històries aquest cop.

Ella va humitejar-se el llavi inferior i s’enrojolà lleugerament. Va aclarir-se la gorja.

—Vés amb compte —vaig recomanar—. Si és una altra criaturada, telefono a Mimí que et vingui a buscar.

—Dóna-li una oportunitat —suplicà Nora.

Dorothy s’aclarí novament la gola.

—Us… puc contar una cosa que va passar-me quan era petita?

—Té res a veure amb la pistola?

—No del tot, però us ajudarà a comprendre per què jo…

—Ara no. Un altre moment. D’on havies tret la pistola?

—Per què no m’ho deixeu explicar?

Havia abaixat el cap, decebuda.

—D’on vas treure la pistola?

Ara tot just si se li percebia la veu.

—Un home me la va donar, en un bar.

—Ja sabia que el final suraria la veritat —vaig dir.

Nora em féu una ganyota tot fent que no amb el cap.

—Molt bé, diguem que és veritat. Quin bar?

Dorothy alçà la testa.

—No ho sé. Era, em sembla, a la Desena Avinguda. El vostre amic Quinn us ho podria dir. Ell m’hi va portar.

—Vas reunir-te amb ell la nit que éreu ací, després d’anar-te’n?

—Sí.

—Per casualitat, suposo.

Va mirar-me amb retret.

—Miro de dir-vos la veritat, Nick. Vaig prometre que em reuniria amb ell en un lloc que en diuen el Club Palma. Ell mateix va escriure l’adreça perquè me’n recordés. De manera que quan vaig acomiadar-me de vosaltres dos, em vaig reunir amb ell allí i després anàrem en un munt de llocs, finalment anant a parar en aquell local on vaig aconseguir la pistola. Era un lloc sòrdid. Podeu preguntar-ho a Quinn si dic la veritat.

—Fou Quinn el qui et procurà la pistola?

—No; era com si no hi fos, ell. Estava dormint amb el cap a la taula. Allí vaig deixar-lo. Van dir que ja el portarien a casa ells.

I la pistola?

—Ara, ara.

Començà a enrojolar-se.

—Ell m’havia dit que aquell era un lloc de reunió de pistolers. I jo vaig proposar que hi anéssim. I després que ell s’hagué adormit em vaig posar a parlar amb un home que hi havia al bar, un tipus amb un aspecte terriblement facinerós. Jo em sentia fascinada. I no tenia el més mínim desig de tornar a casa. Volia, en tot cas, tornar aquí, però no sabia si em voldríeu.

Ara estava tota vermella i en la seva confusió entropessava amb les paraules.

—De manera que vaig pensar que si jo… que si vós crèieu que jo estava ficada en un bon embolic… i d’aquesta manera jo tampoc no tindria la impressió de ser una ximpleta. Fos com fos, vaig demanar a aquell gàngster d’aspecte facinerós, o el que fos, si em vendria una pistola o em diria on podria fer-me amb una. Al començament va pensar que jo ho deia en broma i va riure i tot, però jo vaig insistir tota seriosa i llavors sense deixar de riure va dir que ja ho miraria, i en tornar va dir, sí, que me’n podria trobar una i va preguntar-me quant li’n pagaria. Jo no tenia gaires diners, però li vaig oferir el meu braçalet; ara, que em penso que no es va creure que fos bo, perquè va refusar-lo, que el que volia era metàl·lic, de manera que al final li vaig donar dotze dòlars… i ja només em quedava un dòlar per al taxi… i ell va donar-me la pistola i jo vaig venir aquí i em vaig inventar tot allò que tenia por de tornar a casa per causa de Chris.

Va acabar tan de pressa el parlament que les paraules s’encavallaven i va sospirar com si se sentís alleujada d’haver acabat.

—Aleshores, Chris no t’ha estat molestant?

Es mossegà el llavi.

—Bé, sí… però no tan fort com us havia dit.

Va repenjar ambdues mans sobre el meu braç i el seu rostre gairebé tocava el meu.

—Heu de creure’m. No podria contar-vos tot això, no passaria per haver de semblar el que semblo si no fos la pura veritat.

—Em resulta més entenedor si no m’ho crec —vaig dir—. Dotze dòlars no són prou calés. Mira, deixarem aquest assumpte uns minuts. Sabies tu que Mimí anava a veure Julia Wolf aquella tarda?

—No. Ni tan sols sabia que, en aquells moments ella provava de localitzar el meu pare. Aquella tarda ni tan sols van dir on anaven, ells.

—Ells?

—Sí, Chris anava amb ella.

—A quina hora sortiren del pis?

Contragué un moment el front.

—Oh, ben a la vora de les tres, em sembla… almenys passats dos quarts… perquè em recordo que jo feia tard per reunir-me amb Elsie Hamilton per anar de compres i que m’estava vestint precipitadament.

—Van tornar plegats?

—No ho sé. Tots dos eren a casa abans que jo hi arribés.

—I això, a quina hora era?

—Una mica després de les sis. Nick, no creureu que ells…? Oh, ara recordo una cosa que ella va dir mentre es vestia. No sé què havia dit Chris, però ella remarcà: «Quan jo li ho pregunti, ella m’ho dirà», i això amb aquell aire de reina dominant que a vegades gasta. Ja sabeu el que vull dir. No vaig sentir res més. Us sembla que té sentit, això?

—I ella, quan vas arribar a casa, què et va dir de l’assassinat?

—Només que havia trobat la moribunda, que es va trasbalsar tota, i que la policia i que, en fi, tot l’avalot…

—Feia la impressió d’estar molt trasbalsada?

Dorothy negà amb el cap.

—No, alterada només. Ja coneixeu la mamà. —I amb el ulls fits en mi, preguntà lentament—: No creureu que té alguna cosa a veure amb el fet?

—I tu, què en penses?

—No hi havia pensat. Pensava només en el meu pare.

Uns segons després digué amb pensarositat:

—Si és que ell ho va fer, és perquè es deu haver tornat boig, però ella, ella és ben capaç de matar algú si s’ho proposava.

—No hem dit que sigui cap d’ells dos —la vaig advertir—. La policia sembla que ha acusat Morelli. I ella, per què el volia localitzar, el teu pare?

—Pel diner. Estem arruïnats: Chris s’ho ha rebentat tot.

Féu un gest malenconiós amb els llavis.

—Entre tots hi hem contribuït, segurament, però ell és la mà foradada. I la mamà té por que ell la deixarà si ens quedem sense diners.

—Com ho saps?

—Els he sentit parlar.

—I creus que ell ho faria?

Afirmà amb el cap, amb energia.

—Sí, si ella es queda sense recursos.

Vaig consultar el rellotge i vaig dir:

—La resta la deixarem per quan torni. Tanmateix, tu pots quedar-te aquesta nit. Posa’t còmoda i demana per telèfon el sopar al restaurant. És millor potser que no surtis.

Se’m va quedar mirant com suplicant, però sense dir res.

Nora li tustà l’esquena.

—No sé què vol fer, Dorothy, però si diu que nosaltres hem de sortir per anar a sopar on tots sabem, segurament té un pla traçat. De cap manera ell fóra capaç…

Dorothy somrigué i s’aixecà d’un bot.

—No desconfio de vosaltres. No faré més el ximple.

Per telèfon jo vaig demanar a recepció que ens fessin pujar el correu. Hi havia un parell de cartes per a Nora, una per a mi, unes targetes de Nadal despistades (amb una de Larry Crowley i tot, que era un fulletó n.° 1534 de la sèrie Haldeman-Julius que duia sota el títol, imprès en vermell, un «Bon Nadal» i el nom de Crowley tot encerclat de boix grèvol… el llibret era Control casolà de l’orina), una sèrie d’albarans de trucades telefòniques i un telegrama de Filadèlfia:

Vaig posar el telegrama en un sobre amb una nota dient que l’acabava de rebre i per agència de repartidor el vaig enviar al departament d’homicidis de la policia.