4

Aquella tarda vaig treure Asta a passeig, vaig explicar a dues persones que era un schanuzer i no un encreuament d’escocès i terrier irlandès, em vaig parar a can Jim per fer un parell de tragos, vaig entrar a buscar Larry Crowley i el vaig portar al Normandie. Nora preparava còctels per als Quinn, Margot Innes, un home del qual no vaig entendre el nom i Dorothy Wynant. Dorothy digué que volia parlar amb mi, de manera que vam endur-nos els còctels al dormitori.

Va entrar tot seguit en matèria.

—Opineu que el meu pare va matar-la, Nick?

—No —vaig dir—. Per què m’ho hauria de pensar?

—Veureu, la policia… Digueu-me, ella era la seva amant, oi?

Vaig fer que sí.

—Almenys quan els vaig tractar.

Va quedar-se mirant el seu got mentre deia:

—Es tracta del meu pare. Mai no em va ser simpàtic. Mai no m’ha estat simpàtica la mamà. —Alçà la mirada cap a mi—. Tampoc no m’és simpàtic Gilbert.

Gilbert era el seu germà.

—Bé, això no ha d’amoïnar-te. Hi ha moltíssima gent que no simpatitzen amb els seus familiars.

—I vós?

—Amb els meus familiars?

—Els meus. —Em dedicà una mirada irritada—. I deixeu de parlar-me com si encara tingués dotze anys.

—No és això —vaig dir—. Estic una mica espès.

—I bé, respecte als meus familiars…

Vaig fer que no.

—Tu, molt bé; una criatura mimada. Però dels altres, podia ben bé passar-me’n.

—Què passa amb nosaltres? —demanà, no pas dialècticament, sinó com si realment volgués assabentar-se’n.

—Diverses coses. Els teus…

Harrison Quinn obrí la porta i digué.

—Vine a jugar a ping-pong, Nick.

—Un moment i vinc.

—Porta aquesta preciositat, també. —Ullà Dorothy ben ullada i sortí.

Ella digué:

—M’imagino que no coneixeu Jorgensen.

—Un dels Jorgensen sí que el conec.

—Hi ha gent que tenen tota la sort. Aquest es diu Christian. És una delícia. Ve’t ací la mamà: es divorcia d’un llunàtic i es casa amb un «gigolo».

Se li humitegen els ulls. Féu un singlot i preguntà:

—Què puc fer, Nick?

La veu se li aprimava com la d’un infant espantat.

Li vaig passar un braç entorn i vaig dir quatre coses per animar-la. Es va posar a plorar contra la meva solapa. El telèfon de la tauleta de nit es posà a tocar. De la ràdio de l’habitació veïna arribava el so de Rise and Shine. El meu got era buit. Vaig dir:

—No depenguis d’ells.

Ella tornà a sanglotar.

—És que no pots deixar de dependre de tu mateixa.

—Potser no acabo d’entendre de què parles.

—No us en rigueu, de mi —suplicà, humil.

Nora, que entrava a contestar el telèfon, em va llançar una mirada intrigada. Per sobre el cap de la noia, li vaig fer un gest amb les celles. Quan Nora féu: «Digueu» al telèfon, la noia se separà de mi, tota enrojolada.

—Oh, quin greu! —quequejà—. Jo no…

Nora li somrigué per animar-la. Jo vaig dir:

—No siguis bleda.

La noia trobà el seu mocador i s’eixugà els ulls.

Nora parlava per telèfon.

—Si… miraré si hi és. De part de qui, si us plau?

Tapà el micro amb la mà i se m’adreçà.

—És un tal Norman. Que sí o que no?

Vaig dir que no ho sabia i vaig agafar el telèfon:

—Digueu.

Una veu bastant aspra preguntà:

—El senyor Charles…? Senyor Charles, tinc entès que antigament havíeu estat relacionat amb l’Agència de Detectius Trans-American.

—Qui parla? —Vaig demanar.

—El meu nom és Albert Norman, senyor Charles, que potser no us dirà res, però us voldria fer una proposició. Segur que vós…

—Quina mena de proposició?

—No la puc especificar per telèfon, senyor Charles, però si em concedíeu mitja hora, us puc prometre…

—Ho lamento —vaig respondre—. Estic molt ocupat i…

—Però, senyor Charles, això és…

Hi hagué un soroll marcat: podia haver estat un tret o quelcom que caigués o alguna cosa que fes brogit. Jo vaig tornar a dir:

—Digueu! Escolteu! —un parell de vegades, no vaig obtenir resposta i vaig penjar.

Nora havia portat Dorothy davant un mirall i li aplicava coloret i barreta de llavis. Jo vaig dir:

—Un agent d’assegurances.

I entràrem a la sala per beure. Havien arribat altres persones. Vaig creuar unes paraules amb ells. Harrison Quinn deixà el sofà on havia estat assegut amb Margot Innes i digué:

—Ara, el ping-pong.

Asta féu un bot i em potejà el ventre. Vaig tancar la ràdio i em vaig servir un còctel. L’home de qui no sabia el nom estava dient:

—I ve la revolució i la primera cosa tots nosaltres de cara a la tàpia.

Semblava fins i tot que la idea no li desagradava.

Quinn s’acostà a omplir el seu got un altre cop. Mirà cap a la porta del dormitori.

—D’on has tret la rosseta?

—Aquella? Si se m’asseia als genolls, no fa pas tant de temps.

—Quin genoll? Me’l deixes tocar?

Nora i Dorothy sortiren del dormitori. Vaig veure un diari de la tarda sobre la ràdio i el vaig agafar. Els titulars deien:

Nora, a l’altura del meu colze, parlà en veu baixa:

—Li he demanat que es quedi a sopar amb nosaltres. Sigues amable amb la pobra criatura —Nora té vint-i-sis anys—, està tota commoguda.

—El que diguis tu.

Vaig girar-me. Dorothy, a l’altra banda de sala, reia de quelcom que Quinn li contava.

—Però si t’emboliques en els conflictes dels altres, no et pensis que et lleparé les ferides que et facin.

—És clar que no. Ets un vellard deliciós. No llegeixis, ara.

Em va arrabassar el diari i el tragué de la vista ficant-lo darrera la ràdio.