El món ens mira… però, ens comprèn?

Durant aquests dos anys al capdavant del Programa Xammar, Clotet ha tingut temps de fer-se també una composició de lloc en relació amb l’enfocament informatiu de la premsa estrangera segons els països i els entorns socials. «En general, la seva visió del procés català acaba assumint o assemblant-se a les postures oficials dels països d’on són el mitjans, o a la sensibilitat de la seva opinió pública en relació amb aquests temes», exposa Clotet. Segons la seva experiència (una visió que coincideix amb la conclusió que es pot extreure en aquest treball després de llegir els centenars d’articles que s’han rastrejat), la premsa britànica és la més desinhibida a l’hora de tractar l’assumpte, i la més comprensiva amb la reivindicació catalana, hi estigui a favor o en contra. En el cas de la premsa francesa, es detecta una progressió des d’una hostilitat manifesta a un escepticisme crític. El cas més complicat és el del món germànic, probablement el més agressiu del planeta respecte a Catalunya, a diferència, per exemple, d’una premsa italiana que ho ha anat seguint amb interès reticent i amb un to més sensacionalista. A l’altra banda de l’Atlàntic, la visió de Clotet detecta una polarització a l’Amèrica Llatina (hi ha mitjans molt hostils i altres de molt favorables, depenent de la capacitat de pressió de la diplomàcia espanyola i dels interessos editorials) i una ponderació respectuosa en els mitjans i agències dels Estats Units. Una visió que, tanmateix, cal agafar sense incórrer en la generalització i contrastant-la amb la realitat publicada.

Per completar la visió de Clotet, he consultat analistes independents i alguns corresponsals catalans a l’exterior, que estan en contacte amb els col·legues dels països on treballen. Des de Londres, l’escriptor i periodista Quim Aranda, corresponsal d’El Punt Avui, reforça la impressió expressada en aquest llibre que és al setembre de 2012, data de la primera gran manifestació convocada per l’ANC, quan es detecta un canvi en l’atenció dels mitjans internacionals. Ho exposa així: «Aquell any rebo una primera trucada, que tindria continuïtat més endavant durant els anys 2013 i 2014, del redactor en cap d’Economia Internacional del Daily Telegraph, Ambrose Evans-Pritchard, per comentar què està passant a Catalunya i la reacció immobilista del govern espanyol». La postura d’aquest influent periodista és obertament refractària a la independència de Catalunya, però tampoc no pot entendre l’actitud de Madrid. Un posicionament força comú, en opinió de l’esmentat corresponsal català a Londres, en la premsa britànica. En aquest sentit, Aranda cita l’analista David Maddox (The Scotsman, Daily News), o l’articulista i escriptor David Torrance, que ha escrit sobre Catalunya a les planes de The Guardian, així com les línies editorials de The Economist i el Financial Times. «Diria que entre aquells que s’ocupen del cas de Catalunya, aquest és el sentiment habitual: complicitat, comprensió, visió que cal reformar la relació Madrid-Catalunya, però no són favorables a l’independentisme».

Des de Brussel·les, el responsable d’informació internacional de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), Albert Segura, exposa: «Ara els periodistes estrangers tenen més informació que mai sobre Catalunya. I sí, la seva percepció ha canviat: ja no es limiten a considerar-nos uns rics insolidaris que no volem ajudar els veïns pobres i a comparar-nos amb la Lega Nord o els flamencs. S’han adonat que el debat és molt més complicat i que la responsabilitat del xoc de trens és també d’Espanya, pel seu immobilisme». Segura també s’ha anat acostumant a rebre consultes de companys de professió: «Molts periodistes em demanen que els passi contactes i fonts, i a mi mateix em conviden sovint a fer de tertulià a la televisió». Una alerta, però, en paraules del mateix periodista de l’ACN: «Crec que aquesta finestra d’oportunitat històrica és limitada en el temps. De fet, he començat a notar que el tema els comença a cansar i que la pressió i el tracte que de vegades reben de la “diplomàcia catalana” és contraproduent».

També des de Brussel·les, Laura Pous, presentadora del programa Via Europa que El Punt Avui Televisió emet setmanalment des de la capital europea, destaca en canvi «l’habilitat del govern, i especialment d’Artur Mas, de dirigir-se als corresponsals en diversos idiomes, i d’estar disponible per respondre les preguntes». Pous fa una reflexió interessant a partir de la seva experiència televisiva: «Al Via Europa han vingut molts corresponsals a parlar del Procés català: del Financial Times, de The Times, del Wall Street Journal, de Der Spiegel, Die Welt o freelance del Japó o Suècia, per citar-ne alguns. Tots saben què passa, tots hi estan interessats, i tots són també honestos: Catalunya interessa més com més tensa és la situació, com més a prop veuen un trencament o la desestabilització d’Espanya. I això, al capdavall, és el que descriu el periodisme: ens agraden els titulars; i, ara, de Catalunya en surten molts».

Un analista de referència de la visió internacional sobre el Procés és el director de la revista Esguard, Germà Capdevila, que des del 2014 presenta un espai també a El Punt Avui Televisió de nom perfectament evocador: El món ens mira. Capdevila situa l’encesa dels focus exteriors al 2009: «Crec que l’interès es desperta tímidament a partir de la consulta d’Arenys. Molts mitjans vénen a veure la consulta com si fos l’aldea d’Astèrix, una cosa pintoresca, gairebé folklòrica, però que serveix perquè molts mitjans obrin els ulls». L’evolució en aquests anys, en opinió d’aquest expert català, és clara: «Avui dia s’informa amb detall de cada pas del Procés amb un nivell de familiaritat notable. No és infreqüent trobar titulars del tipus “Artur Mas desisteix de formar govern”, sense haver de dir expressament al titular que s’està parlant de Catalunya». Germà Capdevila es capbussa setmanalment a la xarxa per intentar localitzar per al seu programa fins la informació més recòndita sobre Catalunya en els cinc continents. Té, per tant, una visió panoràmica, que resumeix així: «Els més favorables al Procés són els anglosaxons, tot i que la tendència es reverteix durant la campanya del referèndum escocès. La premsa europea nòrdica i bàltica sempre s’ha mostrat favorable, també». A l’altre plat de la balança qui hi situa? «Els més refractaris, curiosament, són els de l’Amèrica Llatina», exposa Capdevila. Ho argumenta amb coneixement de causa, ja que és nascut a l’Argentina i va treballar a la premsa d’aquell país abans d’establir-se a Catalunya: «Tot i tractar-se de països que en el seu moment van viure els seus processos d’alliberament respecte d’Espanya, són mercats on l’Agència EFE té molt prestigi i influència, i on les pressions diplomàtiques sobre les redaccions són més efectives». Per a aquest analista, hi ha un cas a part: «L’excepció és Mèxic, amb una considerable colònia catalana i una simpatia secular per Catalunya, i en certa mesura l’Argentina i Xile, on també hi ha una presència destacada de la diàspora catalana». Per acabar, Germà Capdevila eixampla encara més el ventall: «Sorprèn i molt, d’altra banda, que també la premsa asiàtica i de l’Orient Mitjà informen amb molt detall de cada pas del Procés».

La panoràmica feta per aquests professionals ajuda a entendre una mica millor la recepció que té el Procés català a l’exterior. Però cal tornar sobre el cronograma dels fets per no perdre petja. És l’hora de la gran data.