«La primavera dels catalans». Esperant la victòria dels autonomistes
Les eleccions constituents del 15 de juny del 77 van tornar a posar sobre el paper les aspiracions dels nacionalismes català i basc. La revista d’esquerres francesa Le Nouvel Observateur del 30 de maig del 77 destacava, en un reportatge titulat «La primavera dels catalans», que «les tensions nacionalistes que s’han acumulat durant quaranta anys de franquisme corren el perill de tenir la violència d’un cicló». El reportatge en qüestió relacionava, doncs, les reivindicacions nacionalistes amb un perill de desestabilització: «“Volem l’Estatut!”. Aquesta fórmula aparentment innocent té el seu potencial de dinamita per a l’equilibri precari de l’Espanya postfranquista […] El govern de Madrid, acceptant d’alliberar un determinat nombre de condemnats bascos i parlant, per primera vegada, dels “pobles d’Espanya”, va deixar clar la setmana passada que és ben conscient del caràcter explosiu de les tensions autonomistes. Són explosives primer perquè Catalunya i Euskadi són de lluny les regions més riques del país. Després, les seves reivindicacions tenen les seves arrels en el vell contenciós entre catalans i bascos d’una part i l’Estat centralista espanyol de l’altra».
La informació parla en primer terme de Jordi Pujol: «És banquer, quinquagenari i polític burgès per excel·lència. A Madrid, les persones del seu estat i de la seva situació estaven totes compromeses amb Franco, encara que avui intenten fer-ho oblidar» (Le Nouvel Observateur es decanta per definir Pujol com un home de «centre esquerra»). El setmanari tracta del debat que sintetitza l’expressió de José Calvo Sotelo «España antes roja que rota», i diu que «Juan Carlos, com tots els Borbons, és un home conciliador, per no haver de dir feble, i sap que l’exèrcit continua dirigit pels generals de la guerra civil, ferotgement oposats a l’España rota i a la idea d’una autonomia regional […] Serà interessant de veure com se celebrarà la victòria dels autonomistes en les properes eleccions. Adolfo Suárez, pels seus gestos conciliadors, mostra que és conscient del perill. ¿Està disposat a acceptar la idea d’una Federació dels Pobles d’Espanya? ¿La monarquia de Juan Carlos, podrà arribar-hi, en el seu esforç per adaptar-se als nous temps?».
Un cop celebrades les eleccions, els resultats no deixen lloc al dubte. Les forces que defensen l’autonomia obtenen una amplíssima majoria, a Catalunya. La publicació Hebdo del dia 27 de juny assegura que «les eleccions del 15-J demostren que els catalans són a l’avantguarda dels pobles d’Espanya en la conquesta de l’autonomia nacional i les reivindicacions de canvi social».
El mes de juliol del 77, Le Monde Diplomatique publica un article sobre els catalans que titula «Espanyols pot ser, però mai castellans». En l’edició del dia 6 de juliol, l’historiador Josep Benet, ja escollit senador amb un milió quatre-cents mil vots, escriu al diari Le Monde un llarg article de contingut històric en què, òbviament, deriva fins al present. «Avui, després de les eleccions generals del 15 de juny, el poble català, vençut el 1939, és un poble alliberat, que reviu un nou impuls cultural i polític […] El poble català exigeix amb tota la seva energia, però alhora de manera pacífica, que el restabliment de la democràcia a Espanya s’acompanyi del retorn de l’estatut d’autonomia que Franco li va arrencar el 1939 per la força de les armes. El poble català vol creure i esperar que la monarquia no obstruirà pas el restabliment immediat d’aquest estatut. En cas contrari, seria molt perillós per a la institució monàrquica, i també per al futur de la democràcia a l’Estat espanyol, que el poble català sigui decebut en les seves esperances…».