Guadalajara i Frankfurt, la via cultural

La cultura també reclama l’atenció internacional en certs moments. Cal marcar amb lletres grosses, mai millor dit, dues fites extraordinàries com són la presència de Catalunya com a literatura convidada en dos dels aparadors més importants del planeta: les fires del llibre de Guadalajara (Mèxic) i Frankfurt (Alemanya). La primera, on Catalunya és protagonista el 2004, serveix per divulgar la cultura del país en un continent on la catalanitat no és pas cap concepte estrany. El rotatiu mexicà El Universal dedica en l’edició del 27 de novembre un generós espai a la inauguració de la fira, amb referències a Catalunya constants i ben documentades. Rere articles com aquests es nota la bona tasca preparatòria i pedagògica que ha fet el mexicà José María Murià, fill d’exiliats catalans i destacat prohom acadèmic i polític mexicà. Una petita digressió: personatges com Murià han estat i són clau en la difusió de la catalanitat al món, patriotes fills de l’exili o senzillament professionals expatriats per motius laborals, sovint ben situats en les seves destinacions, que utilitzen el seu nou arrelament i les seves influències per obrir portes a la difusió del fet català. De vegades obtenen un reconeixement explícit a la seva tasca (Murià va rebre la Creu de Sant Jordi el 2009), d’altres treballen des de l’estricte anonimat. Són els ambaixadors oficiosos que amb la seva tenacitat fan de contrapès, tot i la desigual correlació de forces, a la potent diplomàcia espanyola, sempre tan amatent a posar bastons a les rodes a qualsevol intent de promoció catalana al món.

Tornant a Mèxic, en la crònica que apareix a El Universal es destaquen les paraules del rector de la Universitat de Guadalajara, Trinidad Padilla López: «Per als mexicans, Catalunya representa una regió ibèrica que ha realitzat significatives aportacions a la ciència i la cultura del nostre país». El cronista desenvolupa aquesta idea: «L’exili català dels anys trenta, integrat per una insuperable generació d’intel·lectuals, polítics, artistes, científics i ciutadans amb gran preparació, fugint de la dictadura en el seu país d’origen, va trobar a Mèxic terra fèrtil per al desenvolupament del seu pensament, de la seva creació, del seu treball».

La Fira del Llibre de Guadalajara és un esdeveniment d’abast no només mexicà sinó continental, per la qual cosa la convidada catalana desperta l’atenció dels mitjans d’altres països de l’entorn. A Buenos Aires, per exemple, el periòdic La Nación, per mitjà de la periodista Susana Reinoso (si bé tocant una mica d’oïda), assenyala la presència destacada de Catalunya, «la regió d’Espanya amb segell cultural propi, que en pocs anys s’ha convertit en referència ineludible de la cultura europea actual».

Tres anys després, el 2007, Quim Monzó pronuncia a Frankfurt el discurs inaugural de la Fira del Llibre. La cultura catalana n’és la convidada d’honor. Com bé sabem en aquest país, perquè ho hem debatut fins a l’extenuació i el bizantinisme extrem, cultura catalana no significa exactament el mateix que literatura catalana, ni que cultura en català, i aquest fet resulta convenientment explotat des d’Espanya per denunciar la presumpta marginació dels autors catalans en llengua espanyola. El debat no és només de consum intern ibèric sinó que, mediatitzat pels potents serveis exteriors espanyols (inclosa la influent indústria editorial), obté un cert ressò a la premsa alemanya. Es publica algun article amb títol provocador, com el de Merten Worthmann a Die Zeit, intitulat «Si els catalans escriuen en espanyol, segueixen sent catalans?», en el qual afirma, referint-se a escriptors com Marsé, Ruiz Zafón o Mendoza: «Com que no escriuen en la suposada llengua principal del seu país, sinó que el castellà espanyol és considerat fins a cert punt un llenguatge d’immigrants, són poc adequats per a la causa nacional». El corresponsal del Frankfurter Allgemeine Zeitung a Madrid, Paul Ingendaay, continua posant el dit a l’ull del catalanisme d’una manera ben pèrfida: «Potser caldria seguir l’exemple de Ramon Lull […] que sabia mitja dotzena d’idiomes […] quan algú li dirigia la paraula, responia sempre en la llengua del seu interlocutor».

Sigui com sigui, tot i alguns intents de ridiculitzar o menysprear la literatura en llengua catalana, el cert és que la cita serveix per donar a conèixer i reconèixer la qualitat de figures com Maria Barbal o Jaume Cabré, a banda dels clàssics com Rodoreda o Joanot Martorell. Podem llegir al Frankfurter Neue Presse: «Probablement cap altre convidat d’honor dels últims anys ha posat en escena un programa tan perfecte com el que han dut els catalans». El Frankfurter Allgemeine Zeitung, que ha publicat algun dels articles més incendiaris, acaba reconeixent: «Qui s’esperava trobar una societat provinciana quedarà decebut. Es trobarà més aviat un ampli ventall de persones cultivades, en el pensament de les quals es reflecteix el món sencer». La premsa literària especialitzada germànica va més a fons, en alguns casos de manera entusiasta, com és el cas del Buchjournal: «Se submergiran en una regió amb una de les cultures més innovadores i dinàmiques d’Europa. Els seus artistes són genials, un dels seus cuiners és considerat el millor del món i la seva escena literària és tan fantàstica que els seus tentacles arriben —com l’exemple d’Albert Sánchez Piñol ens mostra— fins i tot al Congo».

L’interès periodístic sobre la cultura catalana present a Frankfurt supera les fronteres alemanyes i, així, l’International Herald Tribune destaca «l’habilitat dels catalans per ser locals i pensar globalment», i el britànic The independent no queda enrere en la seva lloança: «La llengua i literatura catalanes són dinàmiques i tenen bona salut, havent-se recuperat després de 40 anys de prohibició sota la dictadura de Franco. Quim Monzó és avui l’escriptor català més conegut. També és, sense exagerar, un dels millors autors de contes del món».

La imatge del país, doncs, es continua dibuixant en el mapa internacional de manera més o menys precisa, i amb més o menys simpatia i neutralitat, però encara força al marge de connotacions estrictament polítiques. A mitjan de la primera dècada del segle XXI, als ulls del món informat Catalunya és una entitat cultural. La recepció i comprensió de l’entitat política haurà d’esperar. Hi ha algunes aproximacions durant el tortuós procés de l’Estatut del 2006, que mereix certa atenció de la premsa exterior, tot i que analitzat sempre en clau de política interna espanyola. Només un exemple. Des de les planes de Le Figaro, poc després de l’aprovació de l’Estatut en referèndum, s’assenyala: «El text permetrà a la regió més pròspera d’Espanya ampliar les seves competències en matèria política, financera i cultural, tot i que a hores d’ara ja està dotada d’una gran autonomia. El resultat [del referèndum] és percebut com un èxit de la política del cap de govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, defensor d’un model territorial plural». Una rica regió d’Espanya amb un estatus especial, sense gaires consideracions addicionals. Aquest és el retrat.