El previsible triomf de Pujol i el «xantatge de Barcelona»
El mes de març era mes electoral. El dia 15 tenien lloc els quarts comicis al Parlament de Catalunya. La victòria de Pujol estava cantada i així ho van captar alguns diaris que en van parlar poc abans de les votacions. És el cas del Financial Times del dia 13, que publica una informació a quatre columnes sobre les perspectives electorals de Catalunya. «Jordi Pujol, el cap del govern autònom de Catalunya des de 1980, es disposa a guanyar còmodament el seu quart mandat en la comunitat més rica de l’Estat espanyol, i es perfila com un possible àrbitre de la política estatal per als anys noranta». Aquest era el primer paràgraf de la informació, que continuava amb l’explicació dels últims sondejos electorals que donaven a CiU una àmplia majoria absoluta. «Els resultats electorals —prosseguia la informació— premiaran Pujol per la consolidació de la riquesa i de la identitat nacionalista de la cantonada nord-est d’Espanya, una àrea que és més gran que Bèlgica i els sis milions de la qual representen el 15% de la població espanyola».
També a propòsit de les eleccions al Parlament, el diari italià La Repubblica difonia una informació en l’edició dels dies 15 i 16 en què donava compte del «xantatge de Barcelona» —segons el títol— protagonitzat pels nacionalismes moderats. «Més autonomia i donarem suport a González», recollia el subtítol de la notícia, que també avançava la previsible reelecció de Jordi Pujol per una folgada majoria. «D’aquesta manera, Pujol podrà consolidar el projecte nacionalista de donar a Catalunya una veu pròpia, autònoma, en el context europeu i mundial. Però d’una manera pacífica, sense xocs traumàtics amb Madrid».
Segons La Repubblica, «la paradoxa és que ni Felipe González discuteix aquest projecte del moderat i pragmàtic Pujol: primer, perquè aquest hàbil polític catòlic, de centre dreta, ha convençut quasi tothom que el seu projecte no tracta de disgregar Espanya; segon, perquè, d’acord amb aquella cultura mercantilista que és una de les claus de la manera de ser dels catalans, ha ofert al líder socialista el seu eventual suport polític en el cas que al 1993 Felipe González perdés la majoria absoluta i necessités els nacionalistes catalans per continuar governant».
El diari italià es fa ressò que Pujol vol realitzar «el somni nacionalista, d’origen antiquíssim, en una clau actualitzada, europea. “Les fronteres estan desapareixent a l’interior del continent”, diu aquest metge que parla cinc llengües i que recorda que ja era europeista convençut en els anys cinquanta, abans que Franco el tanqués a la presó pel seu nacionalisme. “Per què a Espanya s’ha de continuar defensant el model centralista?”». El periodista informa que Pujol ha multiplicat els seus viatges a l’estranger i que «s’hi presenta com un cap d’Estat. És un capteniment propi de la seva ideologia nacionalista, del xovinisme català, que sempre ha desvetllat violentes antipaties a la resta d’Espanya. Però és també un reclam per als catalans i una manera de frenar l’empenta independentista representada per Esquerra Republicana de Catalunya».
No deixem encara el mes de març sense haver parlat de dos dels principals diaris dels Estats Units, que van dedicar sengles informacions a Catalunya. The New York Times va publicar una àmplia informació, el dimarts dia 24, referida a la polèmica del «mitjó» de Tàpies. «L’art, ha de ser popular? Barcelona discuteix sobre un enorme mitjó», era el títol del reportatge en el qual el periodista recull les reaccions que va suscitar la proposta de l’artista català, des de les purament institucionals —algunes de les quals foren contradictòries— a les populars i apassionades.