El Programa Xammar, una peça clau
La percepció i tractament del cas català a les sales de redacció internacionals no només s’entén per la indiscutible acceleració del Procés i per l’originalitat i civisme de les manifestacions organitzades. A banda de la profusió d’articles i entrevistes a membres del govern, també hi ha una feina de diplomàcia periodística, o directament de diplomàcia, que prepara el terreny per al desembarcament dels interessats en el tema. La peça clau se situa en unes dependències del mateix Palau de la Generalitat.
El setembre de l’any 2012 el govern aprova la creació del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar, que pren el nom d’uns dels històrics periodistes catalans més viatjats. L’objectiu és «impulsar la projecció internacional de Catalunya a través d’un contacte permanent i fluid amb els mitjans de comunicació d’arreu del món». Segons l’executiu, el programa es considera per assolir una acció exterior eficaç, coherent i coordinada amb tots els actors de l’escenari internacional i garantir un «diàleg proper i continu amb els generadors d’opinió». La missió és clara i respon a la necessitat imperiosa d’un aparell de comunicació exterior potent i eficaç que faciliti la feina als reporters estrangers i, també, que contraresti l’enorme capacitat d’influència de la diplomàcia espanyola. Martí Estruch n’és el primer director.
El març del 2013 pren el relleu d’Estruch al capdavant del Programa Xammar el periodista i historiador Jaume Clotet. El seu punt de vista resulta molt convenient per contrastar el rastreig de la premsa internacional amb alguns detalls sobre l’evolució de les relacions de Catalunya i el seu govern amb els periodistes forans. «Fins fa pocs anys, els ulls dels mitjans internacionals a Catalunya eren els seus corresponsals acreditats a Madrid, i als corresponsals se’ls creuen molt; uns periodistes que cal tenir en compte que estan consumint una dieta mediàtica a base de diaris madrilenys», exposa Clotet en una conversa mantinguda durant la redacció d’aquest llibre. Ens recorda la diagnosi que va fer en assumir el càrrec: «La relació de la premsa estrangera amb el govern català no era normal. Durant anys la tasca de comunicació exterior era donar cobertura als viatges dels presidents de la Generalitat i, en conseqüència, el tracte amb els corresponsals era distant, d’una ignorància i desconeixement mutus». Per a aquest responsable, la situació canvia quan Catalunya es converteix en focus d’atenció. «La nostra percepció fins llavors era que els corresponsals eren tots a Madrid, que per això tenien una visió negativa del nostre país, i semblava que voler canviar-ho era una batalla perduda», exposa Clotet, que des de la seva incorporació continua la tasca del seu predecessor en l’intent de revertir el curs d’aquella guerra mediàtica. L’estratègia desplegada pel Programa Xammar consisteix a obrir canals d’interlocució habituals («que sàpiguen que tenim una finestreta per atendre’ls i assessorar-los en allò que demanin»). Un altre aspecte que s’està corregint, o si més no es modula, és la relació directa amb els rotatius o amb les agències de notícies: «Quan es donava per impossible aconseguir l’atenció dels corresponsals, hi havia la tendència a anar directament a trucar a la porta de la seu central dels mitjans, la qual cosa acabava resultant contraproduent i ineficaç perquè els corresponsals se sentien menystinguts i els seus caps, en alguns casos, ens atenien molt bé però generalment ens acabaven remetent altre cop als corresponsals». Davant d’aquesta constatació, sempre segons el relat del director del Programa, es decideix intensificar els contactes amb els corresponsals, anant-los a visitar i convidant-los a rodes de premsa específiques per a mitjans estrangers amb el president Mas, o a trobades restringides amb diversos membres del govern. Un esforç de política comunicativa institucional que és ni més ni menys que el que fa qualsevol altre país del món. Almenys els que tenen estat propi. Als que el volen tenir, especialment si tenen un estat en contra que els encalça amb una sordina diplomàtica, també els convé.
A mesura que el Procés avança, cada cop són més les corporacions de comunicació que decideixen enviar corresponsals directament sobre el terreny, a Barcelona. El punt d’inflexió el marca la manifestació de la Diada del 2012, que ja hem repassat a bastament. És en aquests moments on es comencen a desplaçar habitualment els enviats especials. Molts encara no n’han marxat.