Dos grans escàndols: les declaracions de l’abat Escarré i la campanya «Volem bisbes catalans»

El període franquista no dóna opció a cap altra projecció exterior de Catalunya que no sigui la de la resistència política, i és una projecció més aviat escassa. Per contra, el règim disposa una política d’informació a l’exterior absolutament perniciosa per a la imatge pròpia de Catalunya. És una política destinada a captar turistes i a presentar una cara alegre i, per descomptat, uniforme d’Espanya que permeti superar la mala imatge generada a l’exterior pel sistema. Es crea una cultura estàndard, es crea un subproducte folklòric, es projecta una falsa unitat.

El projecte triomfa. Encara avui és una imatge que domina, i que ha consolidat una certa marca, explotada tant pels grans operadors turístics de fora com per empresaris del sector d’aquí, que fa, per exemple, que en un mapa turístic d’Europa editat al Regne Unit l’únic dibuix que apareix immediatament al sud dels Pirineus —ben bé a les Alberes empordaneses— sigui un toro de lídia. És la imatge del «¡Y viva España!» de Manolo Escobar, de les sangries amb vi de polvos i de les paelles amb colorant que se servien, se serveixen encara, en alguna d’aquelles inefables party beach.

Però mentre l’Espanya franquista es converteix en el primer destí del turisme europeu, importants sectors de la intel·lectualitat, la cultura i la política europees coneixen la realitat del que està passant gràcies, entre d’altres, a dues circumstàncies: les declaracions de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré al corresponsal de Le Monde a Madrid, i la campanya «Volem bisbes catalans», magistralment concebuda en l’aspecte propagandístic.

L’entrevista que el periodista José-Antonio Novais va fer a l’aleshores abat de Montserrat causà un enorme rebombori. El diari francès Le Monde la va publicar en l’edició del 14 de novembre de 1963. La crida de la portada, que reproduïa una frase d’Escarré en l’entrevista, fou una bomba: «El règim espanyol es diu cristià però no obeeix pas els principis de base del cristianisme». En la primera part de l’entrevista, Escarré formula dures crítiques al règim franquista i assegura que la seva política no és cristiana. «No tenim pas darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó únicament vint-i-cinc anys de victòria», digué l’abat només de començar les seves declaracions.

A la segona part, es tocava el tema de Catalunya. El periodista se sorprèn que la traducció de l’encíclica Pacem in Terris a la llengua catalana hagi tingut una venda de cent mil exemplars. «La llengua catalana sembla representar un problema per al govern, que prohibeix els diaris en aquest idioma», escriu Novais. La contesta d’Escarré: «Catalunya és un dels exemples típics als quals es pot aplicar l’encíclica en allò que fa referència a les minories ètniques. L’Estat ha d’afavorir aquestes minories i la seva vida cultural. El règim entrebanca el desenvolupament de la cultura catalana. Usant el dret de petició reconegut per la llei, jo mateix juntament amb cent persones més hem escrit fa uns mesos una carta al vicepresident del Govern, el capità general Muñoz Grandes, demanant-li completa llibertat per a la cultura catalana. Fins ara no n’hem obtingut resposta».

«Es diu que els catalans són separatistes», apunta l’entrevistador.

Escarré: «En una gran majoria, no ho som pas. Catalunya és una nació entre les nacionalitats espanyoles. Tenim dret, com qualsevol altra minoria, a la nostra cultura, als nostres costums, que tenen la seva pròpia personalitat al si d’Espanya. Nosaltres som espanyols, no pas castellans».

Les repercussions a l’interior del país van ser considerables, i la figura d’Escarré va esperonar l’actitud de l’Església catalana en relació amb la qüestió nacional.

Així, tres anys més tard, al març de 1966, la premsa estrangera —francesa, novament— es fa ressò de la forta polèmica sorgida perquè es va nomenar un bisbe castellà com a coadjutor de l’arquebisbe de Barcelona amb dret a successió. Marcelo González Martín no coneixia el país, no sabia la llengua i representava, per damunt de tot, la voluntat del règim de fer els possibles per frenar l’entusiasme que havia despertat el Concili Vaticà II i especialment el contingut de l’encíclica Pacem in Terris en els sectors progressistes i democràtics de la societat. Una de les primeres reaccions la va recollir, altre cop, el diari Le Monde, en l’edició del 4 de març de 1966. «El nomenament d’un bisbe castellà com a coadjutor de l’arquebisbe de Barcelona amb dret a successió suscita una viva agitació en els medis catòlics de Catalunya, on la decisió és obertament i violentament criticada. “Per què es refusa als catalans un dret que es reconeix a les Esglésies afroasiàtiques?”, declara l’advocat i historiador catòlic Josep Benet. Afegeix que el nomenament de Marcelo González Martín “destrueix les grans esperances que els catalans tenien sobre el Concili”».

El mateix dia 4 de març, el diari conservador Le Figaro informava de l’existència de pintades a les parets de Barcelona reclamant un bisbe català. «La majoria d’observadors creu inevitable que la capital catalana visqui hores de tensió i avalots».

L’endemà, els continguts més importants de la carta que vint-i-tres intel·lectuals van adreçar a Marcelo González van ser publicats a Le Monde. El dia 10, aquest rotatiu també informava de les pintades exigint bisbes catalans que s’escampaven pel país. Els dies 13 i 14 del mateix mes, també a Le Monde, apareix un article titulat «El Vaticà i Catalunya» signat per Josep Montserrat i Torrents, que, segons el llibre publicat sota el mateix títol l’any 1967 a Ginebra, té un gran ressò. «La seu episcopal de Barcelona és objecte d’un joc polític. El Vaticà s’ha doblegat a les exigències del govern espanyol, i els catalans s’han carregat el mort. Cal dir que hi són habituats. Però després del Concili, esperaven de tot per part de l’Església i de Pau VI, llevat d’aquest atac a la seva dignitat». L’article de mossèn Montserrat acaba dient: «Però, al cap i a la fi, és Roma qui en surt més desacreditada. En designar per a la capital de Catalunya un pastor que no parla la llengua del poble, Roma s’ha mofat no només dels catalans, sinó també del Concili. D’aquesta manera, inscrivint-se en la línia del papat polititzat que ja crèiem prescrit, Pau VI casa en la perspectiva post-conciliar aquest famós eslògan que ens fa venir cada any catorze milions de turistes: Spain is different».

El 12 de març, el diari de Ginebra Le Courier parla del «despertar del catalanisme». La manifestació d’un grup de joves catalans a Roma, davant del Papa, el 20 de març, és recollida per la premsa. Duien pancartes amb el lema, escrit en italià, «Catalunya vol bisbes catalans». El diari The New York Times del 21 de març recull la sorpresa del Papa en veure la manifestació. Le Monde del 22 també en parla, tot i que qualifica de «joves espanyols» els qui es van anar a manifestar. El dia 23 del mateix mes és el diari romà L’Espresso el que en parla, en un article titulat «Un bisbe per a Barcelona». The Washington Post comenta en la seva edició del 27 de març que «la tria de Franco irrita els catalans». La revista nord-americana Newsweek (28/3/66) assegurava que Franco havia ignorat la decisió personal del Papa de voler un candidat català. El magazine alemany Der Spiegel n’informava en el número del 4 d’abril, en què reproduïa la foto d’una pintada amb l’eslògan de la campanya.

El dia 11 de maig hi hagué l’anomenada «manifestació dels capellans», en què més d’un centenar de religiosos van sortir al carrer en direcció a la comissaria de Via Laietana, on esperaven lliurar una carta de protesta per les tortures policials. La manifestació fou brutalment dissolta per la policia.

Els corresponsals estrangers es van donar cita a l’entronització del bisbe González a la catedral de Barcelona, el dia 19 de maig. La reacció violenta de membres de l’aparell de l’Estat contra els catalanistes que s’hi havien congregat i que cantaven El Virolai fou condemnada per la premsa estrangera. «Joves feixistes s’havien infiltrat entre els fidels i, a cops de puny, feren brollar sang dels nassos d’alguns cantaires», deia Der Spiegel el 30 de maig. «Avalots dins la catedral de Barcelona», titulava Le Monde del 21. «La Catedral de Barcelona, teatre de sagnants aldarulls», publicava La Dépèche du Midi del dia 20. El Corriere della Sera del mateix dia informava dels avalots que hi havia hagut durant la investidura del bisbe.

Fets com aquests van ajudar a remarcar a l’exterior la personalitat catalana, però també s’ha de destacar que diversos líders catòlics catalans insistiren, en declaracions a corresponsals estrangers, que aquell no era un «moviment separatista». Com a molt, es podia arribar a la mateixa conclusió a què va arribar Le Monde Diplomatique el mes de juny de 1966: «Catalunya és al capdavant del moviment d’alliberament a Espanya». Encara es tardaria un temps a associar la lluita antifranquista de Catalunya amb un desig d’autonomia. S’hauria d’esperar fins als últims anys del franquisme, quan Barcelona i Catalunya van deixar constància al món sencer que el que volien era llibertat i també autonomia, que els dos mots anaven plegats o no anaven.