Un «assumpte intern» ben extern

Entrat el 2013 l’onada d’interès sobre els catalans ja no es circumscriu a l’entorn dels grans països europeus, sinó que pren un caire literalment planetari. Sense avançar esdeveniments, ja es pot dir que el 9-N vindran a Barcelona corresponsals de mitjans del Japó, Tailàndia, Rússia o els països àrabs (Al-Jazeera hi desplaça periodistes del seu canal principal i també de la delegació americana i de la dels Balcans), i els articles i anàlisis floreixen a la xarxa en tot tipus d’idiomes. Des d’Israel, per exemple, el columnista Adar Primor escriu a Haaretz: «Per entendre-ho tot ens hem de centrar en els diners. A Madrid hi ha una recessió econòmica molt important, l’economia estatal està en declivi i una taxa d’atur del 25% ha portat a la gran protesta dels indignats. A Catalunya, mentrestant, la crisi ha enfortit el moviment separatista, que ha duplicat el seu suport des que hi ha greus problemes econòmics al país. Els catalans estan cansats de portar les regions pobres d’Espanya al damunt de les seves espatlles […] Però per als separatistes l’economia només és un dels temes de confrontació. El problema principal és com es comporta el govern central […] Una patata calenta que aviat acabarà a la falda de la Unió Europea. La paradoxa de tot plegat és que, tot i la crisi de l’euro, el paraigua supranacional que la UE ofereix als seus membres encoratja els moviments separatistes, que voldrien desmantellar l’antic edifici nacional i reemplaçar-lo per un marc que permeti la lliure determinació dins del gran marc que és la Unió Europea».

Altres anàlisis resulten menys condescendents i especialment pintoresques, com la que fa el 16 de setembre de 2013 el periodista del mitjà rus Rianovosti Andrei Smirnov, en un article que titula «El separatisme, arma secreta de Brussel·les». El text incardina absolutament el cas català en el context internacional, irònicament en uns moments en què la diplomàcia espanyola s’entesta quixotescament a predicar arreu (i contribuint amb aquesta estratègia a aconseguir l’efecte contrari) que el cas català és un assumpte intern, una postura alineada perfectament amb la versió oficial de Brussel·les. Un assumpte espanyol tan intern que és analitzat d’aquesta manera des de la llunyana Rússia: «L’any vinent amenaça amb una desfilada de sobiranies a Europa. Escòcia realitzarà al setembre un referèndum sobre la seva independència. Pel novembre, el plebiscit sobre la mateixa qüestió està fixat a Catalunya. Els experts estimen que el seu exemple pot ser imitat a altres províncies d’alguns estats. I emeten una hipòtesi a primera vista paradoxal: la divisió d’Europa en principats feudals pot ser convenient per a Brussel·les […] Segons el parer d’alguns politòlegs, l’epidèmia de separatisme és incentivada per Brussel·les. Els funcionaris europeus podrien aconseguir d’aquesta manera els ressorts de comandament que ara tenen els grans estats líders de la UE […] Si fos així, l’aparell de la UE tindria, per fi, un paper real en la política paneuropea». Una referència clara a la vella idea, defensada aferrissadament des de Catalunya històricament, de l’Europa de les regions, tot i que probablement gens ben interpretada, o interpretada des de les suspicàcies russes, des de la llunyana Moscou.