Comparacions odioses: la Crimea mediterrània
Un mes després, el 25 de març, Max Holerand escriu des dels Estats Units una dura crònica titulada «És Catalunya la pròxima Crimea?» a The World Post, un diari digital associat a l’exitós projecte en xarxa The Huffington Post. La peça torna a mostrar com el cas català està ja a principis del 2014 perfectament incardinat en l’agenda mundial (en aquests moments el conflicte entre Rússia i Ucraïna a Crimea és en el seu punt més calent) i és element d’anàlisi i comparació amb altres punts d’atenció política internacional. Llegim-ho: «Res no diu tant de la desesperació política com la recerca frenètica de metàfores. […] Precisament aquesta tendència es va poder observar la setmana passada, quan José Manuel García-Margallo, el ministre espanyol d’Afers Exteriors, del PP, va comparar les paperetes fraudulentes de Crimea amb la lluita del seu propi govern contra la voluntat d’independència de Catalunya. El desvergonyiment del govern de Rajoy a l’hora d’utilitzar aquesta analogia diu molt sobre el teatre en què s’ha convertit la política a Espanya, on l’atur i les disfuncions polítiques són moneda corrent […] Fins i tot aquells a Espanya que no donen suport a la independència de Catalunya estan legítimament preocupats per la comparació irreflexiva i oportunista del seu ministre d’Afers Exteriors. […] Per a tots aquells interessats en com l’OTAN o la UE gestionen la crisi [de Crimea], aquest tipus de relliscades haurien de ser preocupants. Catalunya ha tingut un moviment d’independència durant generacions i, des de la mort de Franco el 1975, el separatisme ha treballat sempre dins la llei per lluitar per la independència. A la classe política espanyola l’inquieten legítimament els moviments separatistes després de dècades combatent el grup basc ETA, però la remor provinent de Barcelona no ha tingut mai cap similitud amb els cotxes bomba i els assassinats de l’era anterior. Catalunya tampoc no té cap relació problemàtica amb una potència regional veïna que té un historial d’abusos contra els drets humans i d’invasions improvisades (excepte, és clar, si comptem tots aquells francesos que vénen a l’agost buscant platges, paella i sangria). Finalment, Catalunya té una llengua i una cultura diferents suprimides durant el franquisme. A diferència de Crimea, això és una veritable secessió, no pas l’annexió a un altre estat amb ambicions irredemptes. El partit de govern a Espanya ha de moderar el seu zel per falses metàfores si desitja tenir un seient a la taula comunitària d’afers estrangers com un adult, no com nens petulants concentrats de forma miop en les seves pròpies disputes internes en comptes de la geopolítica. No totes les independències són iguals: manifestacions recents a Barcelona han atret milions de persones als carrers per iniciar un procés jurídic i legislatiu, esdeveniments recents a Crimea han dut paramilitars emmascarats als carrers per celebrar una votació a punta de pistola. Polítics veterans com García-Margallo haurien de respirar profundament i calcular el preu de les seves analogies polítiques oportunistes abans que la seva credibilitat i influència esdevingui tan inútil com una pesseta».
El descens al detall i el coneixement de causa per part de la premsa estrangera cada vegada és més afinat. Ja no es toca d’oïda. Ja no es repica el primer teletip que arriba. L’enviat especial, el corresponsal, l’analista, té una opinió pròpia formada sobre el Procés català. Finalment, formem part de la normalitat informativa internacional.