Del .cat als toros

El setembre del 2005 l’organisme regulador dels dominis d’Internet (Icann) aprova l’autorització del primer domini de la història per a una comunitat cultural. És el .cat. La notícia no passa desapercebuda fora del país, i és aprofitada per tornar a contextualitzar Catalunya. Algun mitjà va més enllà i detecta la picabaralla amb l’Estat espanyol, que bloqueja l’accés de Catalunya al domini de dues lletres (el .ct), en principi reservat als estats. L’italià Corriere della Sera titula, el 5 d’octubre del 2005, «Madrid nega a Barcelona el domini .ct». La crònica, signada per Simone Betelegni, comença d’una manera prou explícita: «Internet és l’enèsima font d’enfrontament entre el govern central espanyol i la perifèria regionalista». Ironies de la història, el ministre d’Indústria responsable de barrar el pas a les aspiracions «d’independència a Internet» és José Montilla, que just un any després esdevindrà el 128è president de la Generalitat. La crònica fa un esforç notable de contextualització: «La del domini és només una de les maneres amb què els nacionalismes i els regionalismes al territori espanyol s’oposen a Madrid i, de retruc, al domini .es». La percepció d’una certa tensió entre el centre i la perifèria hi és, però poc definida.

Menys transcendental estratègicament per a una nació sense estat que l’obtenció del domini d’Internet, però indiscutiblement més atractiva des del punt de vista de l’interès periodístic internacional, és la prohibició de la celebració de curses de braus. El 28 de juliol de 2010 el Parlament de Catalunya aprova la Llei de protecció dels animals, que inclou l’abolició de les curses de braus, aquella festa en altres temps perfectament arrelada a Catalunya però que, amb el pas del temps, ha esdevingut poca cosa més que un atractiu turístic per a tots aquells visitants que s’escandalitzarien si els proposessin torturar un animal en un lloc públic als seus països respectius. El mateix dia, la capçalera francesa Le Parisien interpreta la interdicció com un gest polític per diferenciar-se de la resta d’Espanya, i fins i tot un expert consultat pel rotatiu vaticina que la mesura «pot portar problemes amb els col·lectius andalusos que treballen a Catalunya, que poden patir un estat de frustració». La mesura troba en general força comprensió i suport en la premsa de les societats amb més tradició de protecció animalista, com l’anglosaxona. El canal de televisió CNN ho exposava així en la crònica del seu portal digital: «Aquells que veuen l’antiga tradició com una crueltat cap als animals estaven emocionats després de la votació i ho han celebrat davant del Parlament. Els fans de les curses de braus afirmen que la decisió, però, no significa que hagi de desaparèixer d’altres regions d’Espanya. Alguns analistes han dit que el nacionalisme català —incloent-hi el desig per part d’alguns en aquesta regió d’independitzar-se d’Espanya— ha influït en la votació. Les pròximes eleccions regionals al Parlament a finals d’aquest any també poden haver-hi tingut un paper». En aquest cas, l’anècdota de la prohibició d’un espectacle mundialment conegut està inserida per l’informador en el context local.

Un any més tard, el 25 de setembre de 2011, a les portes que la prohibició entri en vigor, la nord-americana USA Today és una de les moltes capçaleres que torna a posar la banya en la qüestió, esmentant el parer dels pro-taurins, que consideren que la prohibició, més que una qüestió de protecció dels animals, és «un menyspreu cap a Espanya per part d’independentistes catalans».

En definitiva, una qüestió pintoresca com les famoses curses de braus que tothom al món coneix i identifica i que atrau l’atenció de la premsa internacional sovint, però sense aprofundir en allò que, tot i les evidències clares aportades a partir de la manifestació contra la sentència de l’Estatut del juliol de 2010, aleshores encara no havia començat a ser identificat com el Procés. Fins al 2009 des de fora es detecten tensions entre centre i perifèria, i un estira-i-arronsa cultural soterrat de llarga durada amb erupcions puntuals. Una nebulosa de disputa política regional amb un aiguabarreig de conflicte lingüístic i econòmic que, per postres, moltes vegades és atribuït a l’egoisme propi d’una regió rica. El subjecte polític català encara és difús, confús i entès com una mostra de la turbulència regionalista típica d’un estat nació europeu. Aquest subjecte tardarà pocs mesos a començar a definir els seus contorns.