Maig. Més rics que la Gran Bretanya
El dia 4 de maig és la revista nord-americana Time que, en el seu ampli reportatge titulat —com el Newsweek de desembre del 91— «L’any d’Espanya», fa referència a la qüestió basca i catalana. De primer són unes declaracions de Pujol les que introdueixen el tema. «Espanya no és un país amb una unitat cultural, sinó amb diverses cultures». Segons l’autor del reportatge, després de la mort de Franco «Espanya ha esdevingut una federació molt similar a Alemanya o Suïssa. Els catalans i els bascos controlen les seves pròpies escoles, forces policials i canals de televisió».
Un dels apartats del dossier és dedicat a Barcelona. És un article de creació, documentat, precís i just, que, a més de situar el lector en la personalitat pròpia de Barcelona a través de l’art o la literatura, fa un repàs general a la història recent del país lligada a una recuperació de les arrels nacionals.
Le Monde analitza, el dia 6, en el suplement Initiatives el «fet regional ibèric», en el qual col·loca al mateix nivell totes les expressions autonòmiques de l’Estat espanyol. Només fa una petita referència a la identitat pròpia de Catalunya d’una manera prou desafortunada: «Mentre Catalunya, amb la seva capital, Barcelona, té la sensació de ser molt propera a França, sovint adopta una condescendència menyspreadora en la imatge que els catalans es fan del sud».
El dia 13 de maig apareix al diari irlandès The lrish Times un distès perfil del president Pujol amb motiu de la seva participació en el «Jameson Trinity Quatercentenary Symposium». En aquesta columna es reprodueix una anècdota del matrimoni Pujol-Ferrusola explicada pel mateix Jordi Pujol: «Una vegada que estava caminant per un carrer de Barcelona, em va aturar una àvia i em va dir: “Jo l’he vist a vostè en algun lloc. No el conec pas?”». Pujol li va contestar, sense voler resultar immodest, que probablement el devia haver vist a la televisió. «“Ah! Ja ho sé! Vostè és el marit de la Marta!”», féu la dona, davant l’estupefacció del president.
És, però, el diari anglès proper als laboristes The Guardian el que formula algunes de les reflexions més compromeses que es publiquen aquest mes de maig. El dia 22 escriu, en una informació titulada «Inversió, nacionalisme i autogovern» que «Catalunya és ara més rica que la Gran Bretanya, i la seva renda equival quasi a la mitjana comunitària». En el mateix article, The Guardian escriu que tots els nacionalistes catalans estan d’acord a atorgar una funció residual als estats. «La teoria és que al mateix temps que l’entitat supraestatal —Europa— s’enforteix, les divisions entre els estats tindran cada vegada menys significat i es dissoldran, amb la qual cosa es facilitarà que les entitats infraestatals, com Catalunya, es converteixin en membres d’un nou i redividit continent […] Aquest seria un separatisme d’estil europeu».
El mateix diari escrivia, en parlar de la revolució urbana de Barcelona i de com la metròpoli estava esdevenint «centre del Mediterrani», que «les ambicions de Barcelona fan témer a Madrid que els catalans intenten debilitar els seus vincles amb Espanya».