«Els catalans, els conqueridors del segle XXI»

El dia 20 de febrer del mateix any, la revista Paris Match publica una entrevista a Jordi Pujol i insereix un ampli especial publicitari sobre Catalunya. El 25 de juny del 87, el diari econòmic Les Echos de París edita un suplement al seu número 14.911 que dedica en exclusiva a Catalunya. Són 66 pàgines, amb la portada en color en què hi ha les quatre barres, la bandera de Barcelona i la bandera d’Europa —i, potser, però no s’endevina amb massa claredat, un tros de la bandera espanyola— amb un títol altament persuasiu: «Catalunya o els conqueridors del segle XXI».

El sumari deixava clar als homes de negocis francesos que tinguessin el suplement a les seves mans per què era interessant d’invertir-hi. «Per què Catalunya? Perquè hi ha una oportunitat a atrapar. Un encís al qual es fa difícil de resistir-se. Una personalitat catalana que cal conèixer. Una cultura que ens és propera i favorable. El cap d’un pont somiat per fer els negocis amb Espanya».

La publicació compagina els reportatges amb els publireportatges. Un detall curiós: el seguiment tipogràfic de les pàgines informatives és una bandera… espanyola. Fet que no els impedeix, en canvi, de titular el primer reportatge amb què es troba el lector —després d’una introducció titulada «Passaport per Catalunya», on es fa una anàlisi prou documentada sobre les relacions polítiques entre Pujol i Maragall— de la següent manera: «Catalunya, un Estat dintre l’Estat». El subtítol: «Dotada d’un govern autònom al si de l’Estat espanyol, Catalunya es veu abans que res com una Euroregió a cavall dels Pirineus, de la qual Barcelona, Montpeller i Tolosa en són els tres pols».

Val la pena de reproduir fragments d’aquest reportatge, que comença fent una advertència als homes de negocis francesos. «Sem [així, en variant nord-catalana] una nació. Sobretot no us sorprengueu quan el vostre interlocutor de negocis català us engalta aquestes paraules en el decurs d’una discussió. I, sobretot, no somrigueu! No interpreteu de cap manera aquesta afirmació des d’una visió hexagonal, pensant en Bretanya o Còrsega. Catalunya és una nació amb un govern autònom, un Parlament, ministeris que aquí s’anomenen departaments, una llengua, el català, que s’ensenya a partir de l’escola primària, una voluntat arrelada a un costat i l’altre de l’hemicicle de no ignorar aquest Estat de fet».

Després d’un repàs del panorama polític i sindical de Catalunya, fet d’una manera rigorosa —on parla de l’activitat que desenvolupen organitzacions polítiques andaluses a Barcelona, ciutat que és qualificada com «la primera ciutat andalusa d’Espanya en importància d’emigració»—, afirma que l’oposició al franquisme va prendre sovint, a Catalunya, un aspecte cultural, «sobretot a través de la Nova Cançó […] Cal fer notar que aquest moviment cultural —discos i edicions— sovint va ser sostingut financerament per homes de negocis catalans».

«El nacionalisme català —continua l’article— s’ha tingut sempre per francòfil i europeu. Durant els anys negres del franquisme, Perpinyà, Tolosa, tot el sud-oest i també París van ser les bases on hom anava a recarregar les seves llibertats. Més europeu que un català és difícil d’imaginar!».

En aquest reportatge es tracten també les relacions entre Madrid i Barcelona, i s’afirma que la voluntat d’europeisme dels catalans esdevé una protecció davant de Madrid. «Per Barcelona, Madrid és l’eterna rival. Va ser la “ciutat castradora” sota Franco, i és encara la “ciutat tutela” per a Jordi Pujol, que passa una gran part del seu temps batallant amb Felipe González per assegurar més bé l’autonomia disposant de mitjans financers més importants. És una mica la mateixa actitud que va tenir l’alcalde socialista de Barcelona quan va fer valer les seves prerrogatives per a l’organització dels Jocs Olímpics. Madrid, en fi, és la ciutat administrativa, ciutat de funcionaris, sense indústria que, després del repòs del postfranquisme, va saber atraure gràcies al poder central les indústries punta, els establiments financers, etc. Barcelona i Catalunya compten amb els Jocs Olímpics per restablir la paritat… i superar Madrid».

L’articulista assegura que si bé Madrid va viure una «movida» durant un temps, «ara la Movida s’ha fet catalana! Podeu parlar-ne amb interlocutors catalans, contemplar-ho a la televisió catalana TV3 o extasiar-vos amb un recital de Montserrat Caballé al Teatre del Liceu. I no oblideu que Barcelona és també el futbol amb l’inevitable Barça, tota una potència financera».

El reportatge acaba, poc abans de donar entrada a una entrevista a Jordi Pujol, dient que, a Catalunya, «esports, negocis i catalanisme fan un bon matrimoni: l’any passat [el 1986] el cantant Lluís Llach va fer l’aposta d’omplir ell sol, simple cantant català, les 100.000 places de l’estadi del Barça a l’estil dels supergrups de rock. Doncs bé, la juguesca es fa ver, es va guanyar i va ser enregistrada per TV3 i en un disc!».

En dues peces informatives que acompanyen el reportatge, una sobre el marc competencial de la Generalitat i la distribució política del Parlament, i l’altra sobre la història del país, es deixa clar que Catalunya és una nació. No s’està de citar, tampoc, que «després de divuit mesos de setge, el 1714 Felip V, ajudat per Lluís XIV, posa fi a Catalunya en tant que Estat independent», ni que «el 1658, arran de la signatura de la Pau dels Pirineus entre França i Espanya, a Catalunya li és amputada una part del seu territori, l’actual Rosselló». Informacions que, venint d’un mitjà de comunicació francès, tenen especial mèrit.

L’entrevista a Pujol serveix per reforçar la tesi exposada en el reportatge, i per remarcar que el país hauria de tenir un gran esdevenidor gràcies als Jocs Olímpics.

En un altre reportatge dintre d’aquest quadern editat per Les Echos es toca la qüestió econòmica i es formula una afirmació que no deixarà de ser una constant en altres aparicions a la premsa: «Catalunya és la primera regió econòmica d’Espanya». L’article és d’un optimisme desbordant, en el qual es qualifica el país de «Eldorado», se’n lloa la ubicació geogràfica (es fa una relació de les distàncies que separen Barcelona de les principals ciutats europees per demostrar la privilegiada situació en el mapa), s’afirma que és «irreemplaçable» i es donen les xifres de la producció industrial catalana: quasi el 20% del PIB espanyol amb tan sols un 16% de la població. Per al periodista, Barcelona és «el nucli metropolità més important de la Mediterrània occidental». També s’equipara Catalunya amb Anglaterra, França i Alemanya quan «a finals del segle XVIII va conèixer un veritable boom industrial», i es dóna exhaustiva informació sobre la situació industrial i financera del país.

Es fa un repàs als mitjans de comunicació. Es destaca el paper de La Vanguardia, de la qual diuen que és «el monument a la premsa», i es defineix TV3 com «el nen mimat dels catalans». Es donen unes xifres d’audiència que els actuals directius de la cadena deuen trobar a faltar, de quan programes com el Filiprim —segons s’assegura al reportatge— acaparaven el 69% de l’audiència.

Finalment, el dossier de Les Echos dedica els dos últims reportatges a la implantació d’empreses estrangeres a Catalunya i a l’organització dels Jocs Olímpics del 92, donant dades bàsicament pressupostàries. Clou el quadern una entrevista amb Pasqual Maragall, de la qual es destaca l’afirmació següent: «Amb la celebració dels Jocs Olímpics, Barcelona esdevé una metròpoli del futur». L’alcalde de Barcelona també deia a l’entrevista que «una cosa és certa: la ciutat de Barcelona no haurà de suportar la càrrega financera que suporta encara la ciutat de Mont-real».