Un anunci que indigna perquè diu que Barcelona és a Catalunya
La tensió dels dies previs a l’obertura dels Jocs no es va quedar aquí. L’opinió pública espanyola, instigada des de diferents nivells, va estripar-se apassionadament les vestidures quan es va assabentar que la Generalitat acabava de publicar als principals mitjans de comunicació estrangers un anunci, de dues pàgines consecutives, que jutjaren pràcticament sediciós i secessionista. L’anunci ha estat segurament una de les propagandes millor concebudes en la història de la projecció exterior del país, els diners del pressupost per a publicitat del govern català que hauran resultat més ben invertits, a la vista dels resultats i del ressò que es va generar.
La primera pàgina era un immens requadre en blanc amb un punt al mig i la paraula «Barcelona». Sota del requadre, una pregunta amb un gran cos de lletra: «En quin país situaríeu aquest punt?». Girant la pàgina hi havia la resposta. En aquesta ocasió, el requadre que abans era blanc ara era ocupat pel mapa físic d’Europa —per tant, sense fronteres— del qual se’n destacava el relleu del Principat. A sota del requadre, també amb un cos de lletra ben gran, la resposta: «A Catalunya, naturalment».
El dia triat per llançar al carrer aquesta publicitat fou el divendres 17 de juliol. Les reaccions a l’Estat espanyol van ser demolidores i viscerals. A la resta del món, algú ho va entendre de manera diferent. El grup japonès de comunicació Nikkei, un dels més importants d’aquell país, va atorgar als creatius d’aquesta campanya el premi a la millor publicitat inserida en una de les seves sis publicacions en l’apartat destinat als anuncis de les administracions, entitats públiques i institucions financeres.
El dia 22 del mateix mes, el periòdic conservador alemany Die Welt dedica un ampli espai a parlar de Catalunya i els Jocs Olímpics. Publica una entrevista amb Jordi Pujol en què el president es mostra, com fa habitualment en les entrevistes a l’estranger, summament diplomàtic i ambigu. Parla de les relacions amb Madrid, de les sortides que pot presentar la CE, i diu que les relacions amb Madrid no són d’oposició sinó les pròpies de dues comunitats diferents. «Catalunya no és una província d’Espanya, però tampoc no és separatista», declara Pujol, que més endavant afirma que «Catalunya és una nació». A la pregunta sobre si és possible que a l’Estat espanyol passi el mateix que a Iugoslàvia, Pujol respon rotundament que no i diu: «Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l’URSS».
En un apartat del dossier, Die Welt tracta del turisme i assegura que «s’han acabat les gallines dels ous d’or per als negocis turístics». En aquesta informació publica els resultats d’una enquesta de l’ADAC, l’automòbil club alemany, en què els seus associats continuen pensant que, malgrat que Catalunya s’ha encarit, tampoc no és molt cara. En l’aspecte econòmic esdevé inevitable la comparació amb el land de Baden-Württemberg, i xifra les inversions alemanyes a Catalunya en uns mil milions de marcs.
El dia abans de l’obertura dels Jocs, el divendres 24, dos diaris britànics discrepen en la interpretació de la qüestió nacional davant de l’esdeveniment. The Times, que després de lloar els serveis, la cultura i «fins i tot l’ampli ventall de restaurants» que té Barcelona, es pregunta: «¿realment el COI va ser tan parcial quan va elegir la ciutat de Samaranch fa sis anys?», i explica que «Barcelona, capital de Catalunya, que va perdre la seva independència davant d’Espanya el 1714, està celebrant el seu renaixement».
A l’altra cara de la moneda, el Financial Times. El corresponsal no s’està de res: «Des del moment en què es va decidir concedir els Jocs a Barcelona, l’Ajuntament socialista i el Govern regional nacionalista s’han embrancat en recargolats esforços per atribuir-se’n el mèrit. Hi va haver moments en què el govern nacionalista va permetre als seus seguidors fer-se la idea que Catalunya podria competir com a país a part». Segons el periodista, «la pressió nacionalista ha aconseguit almenys el dret que l’himne català sigui entonat en la cerimònia inaugural i que la bandera catalana estigui present durant els jocs. […] Però això no és suficient per a Jordi Pujol, el qual, com la majoria de nacionalistes moderats, ha aconseguit, amb la seva constant porfídia sobre com de malament tracta Madrid el seu país, alimentar una generació que realment creu que les coses són així. Els espectadors de tot el món podrien veure’s sorpresos pel jove ocasional vestint una camiseta amb la frase “Free Catalonia” impresa, llançant-se davant les càmeres. El problema és que Catalunya ja és lliure. Pobre Madrid, que ha hagut d’aportar força més de la meitat del bilió de pessetes que ha anat a parar a l’Estadi, a la Vila Olímpica, a les autopistes, a les infraestructures… sense dir una paraula, quan el senyor Pujol i els seus patriotes aixequen la bandera».
El periodista continua: «Gelós del prestigi que acumula el municipi, el senyor Pujol va dedicar a finals dels anys vuitanta força temps a frustrar els projectes per construir hotels a Barcelona i a interferir en altres aspectes d’infraestructura. Incapaç de desbancar l’alcalde socialista, ara es dedica a acceptar que les coses han anat bé».
L’endemà, dia 25, en què s’obren els Jocs, el mateix Financial conté el segon anunci de la campanya de la Generalitat en què situa «a Catalunya, naturalment» els Jocs Olímpics de Barcelona. D’altra banda, el president de la Generalitat acaparava l’atenció de dos diaris anglesos alhora: The Times i The Independent.
El primer, a part d’inserir dues fotografies de Pujol —una amb la torxa, a la portada—, explica que Felipe González està «furiós» per l’actitud del president català «d’ignorar la massiva contribució» del govern estatal en el finançament dels Jocs. El segon publica un perfil de Pujol dient que «gaudeix del seu moment olímpic» i el defineix com a «campió dels Jocs a Catalunya». Més endavant, The Independent assegura que Pujol ha aconseguit transformar l’inici dels Jocs en un gran èxit «de promoció personal».
També el dia 25 Le Monde presenta un ampli resum de la transformació de Barcelona, dels seus punts clau, de la seguretat olímpica i de les expectatives de progrés que la celebració dels Jocs han despertat entre els ciutadans de Barcelona. En aquest sentit recull unes declaracions de Pasqual Maragall en què afirma: «La ciutat havia rumiat des de feia temps el que calia fer. Només restava donar llum verda. Tot era a punt; els Jocs han estat el disparador d’aquesta guerra pacífica, el catalitzador d’aquest avenç espectacular».