Sort del Barça

A falta d’èpica política, la trajectòria brillant d’un dels clubs més populars ha estat l’ancoratge de Catalunya al món. Més que un club en un país que ha estat poc més que un club, vist des de fora. Catalunya, sota un potent filtre blaugrana.

Ja a finals dels noranta l’entrenador Bobby Robson havia atret les antenes de la premsa forana en assegurar que «Catalunya és una nació, i el Barça el seu exèrcit». En les grans finals europees disputades pel club blaugrana, cada cop més freqüents i victorioses, les referències a la squadra catalana o el catalan team, per diferenciar-los dels equips espanyols, comencen a ser fixades en l’argot de la premsa esportiva europea amb tota naturalitat. L’etapa de presidència de Joan Laporta, per acabar-ho d’adobar, aporta una visió encara més política, i alhora controvertida, sobre el club que per a molts observadors és la selecció nacional que els catalans no poden tenir. Així, en un article del 16 de juny de 2007 al rotatiu italià L’Unità, el periodista Leonardo Sacchetti polemitza sobre un discurs del president blaugrana als joves de la Masia en què els exhortava a parlar i escriure en català. L’articulista italià escriu: «El Barça és molt més que un simple club de futbol. Paraules santes. […] El seu president, Joan Laporta, elegit després d’un dispendiosa campanya a l’americana, com si el càrrec fos més important que arribar a la Casa Blanca, ha dit allò que la política catalana ha estat dient durant dècades: si el Barça és Catalunya, els jugadors han de parlar i escriure en català. Senzill, no? Més que un equip del club, el FC Barcelona ha assumit el rang pseudo-nacional».

L’anàlisi va més enllà: «El fet és que el Barça és més que un club i Catalunya no és com una regió italiana amb estatut especial. És molt més». I la crítica, en un xut final sec i enverinat: «El que Laporta no vol veure és que la història, l’èxit i la glòria del Barça recolzen sobre una miríada de jugadors ja no espanyols, sinó també francesos, russos, brasilers, holandesos». La visió aportada per aquest article fet i fet percep allò que ha estat el club blaugrana més enllà de l’esport, per bé que l’enfocament acabi amb una acusació de provincianisme que obvia la potència i capacitat integradora de la diversitat que ha tingut el club.

Un any abans, el 4 de maig del 2006, en les dates prèvies a la final de París (la segona Champions per a un Barça aleshores encara no tan triomfant com seria a partir d’aquell any), el prestigiós rotatiu britànic The Guardian també analitza el club blaugrana des d’un prisma que ultrapassa l’estrictament esportiu. El protagonista del reportatge és el futbolista Oleguer Presas, definit per l’articulista Sid Lowe com a «defensor barbut, combatent ecologista, nacionalista català i intel·lectual esquerranós». La peça periodística repassa, a partir de la figura d’Oleguer, els tòpics habituals que relacionen el club amb la lluita antifranquista i la defensa de les llibertats, abans de carregar sense embuts contra aquests llocs comuns: «Dir que el Barça és democràtic fa riure, especialment durant l’etapa del despòtic president Josep Lluís Núñez. Parlar de resistència oblida el fet que molts catalans van fer-se rics, molt rics, durant la dictadura; descriure el Real Madrid com l’equip del règim és simplista». Si el president Sunyol aixequés el cap…

Uns anys després, ja entrat el 2009, un Barça aleshores en ple apogeu de l’època daurada que avui encara no ha acabat, rep l’atenció de l’influent Finantial Times. El columnista esportiu Simon Kuper, a més de desgranar els llocs comuns del discurs periodístic internacional sobre el Barça (el concepte de «més que un club», la rivalitat amb el Reial Madrid, l’antifranquisme…), fa una anàlisi crítica de la importància que té per a molts l’equip com a substitutiu d’una suposada reivindicació independentista: «És interpretar malament el catalanisme veure’l com un moviment d’independència. En la seva major part, no és això. Mentre Kosovo i molts altres països europeus més petits i més pobres que Catalunya han guanyat independència des de la dècada de 1990, Catalunya ha restat enganxada a Espanya. Les enquestes mostren de manera consistent que només una minoria de catalans vol la independència. La majoria dels habitants de Catalunya diuen que se senten almenys en part espanyols. Molts no volen un estat, sinó una certa autonomia política de Catalunya, i també quelcom una mica més vague que això: alguns símbols per mostrar que els catalans són un poble separat. Quan Barcelona va acollir els Jocs Olímpics el 1992, molts observadors estrangers interpretaven les banderes catalanes que cobrien la ciutat com una demanda d’independència, quan de fet les banderes eren la raó en si mateixa: els catalans volien els símbols d’una nació». L’article és del 28 d’abril del 2009. L’època de plenitud del montillisme, amb l’estatut en els llimbs del Tribunal Constitucional.