Pròleg

CARLES RIBERA

Cata… què? Catalunya!

Divendres, 8 de gener de 2016, agafo un avió cap a Roma per passar-hi el cap de setmana. Després de tres mesos de neguits i incerteses i d’unes festes de Nadal al peu del canó informatiu, arribo a la conclusió que les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP són mortes i que la convocatòria d’eleccions és qüestió d’hores. Puc marxar tranquil amb la família. Desolat, però amb la feina feta.

Quin periodista més sagaç.

Dilluns, 11 de gener, a primera hora del matí. Sóc al hall d’un cèntric hotel de la capital italiana amb l’International New York Times obert per la pàgina tres, encapçalada per una gran foto a quatre columnes de Carles Puigdemont baixant l’escala central de l’hemicicle del Parlament al final del ple que l’acaba d’investir com a 130 president de la Generalitat. La imatge il·lustra la informació principal del dia a la secció d’internacional. Està signada pel corresponsal Raphael Minder, sota el títol «Catalan lawmakers select a new leader». És una crònica d’urgència ponderada i concisa, amb la contextualització precisa i breu que redacten els periodistes quan s’adrecen a un lector del qual es pressuposa que té prou coneixements previs sobre el tema d’actualitat objecte de la notícia. Ni rastre de les llargues explicacions preliminars per situar Catalunya al mapa; cap pinzellada biogràfica supèrflua per identificar el líder sortint Artur Mas en una informació dirigida a una audiència planetària en la qual es dóna per descomptat que els receptors estan prou al cas del conflicte entre Espanya i aquella que encara es considera una de les regions que en formen part.

Amb el diari obert a la plana presidida per Puigdemont, en el meu italià macarrònic m’adreço a un dels conserges de l’establiment. Li demano si puc agafar mitja dotzena d’exemplars del diari, per a la meva col·lecció i per a la d’alguns amics que surten a la foto, a la tribuna del públic de l’hemicicle, i que ben segur valoraran el detall. Davant la cara de sorpresa del meu interlocutor, li explico que al meu país s’acaba d’escollir un nou president i que aquest fet és notícia destacada en el diari que tinc a les mans.

—Quin país és? —em pregunta, amb la curiositat educadament fingida del professional bregat en l’atenció al passavolant.

—Catalunya —responc.

En aquest punt de la conversa és on fa vint anys un conserge d’hotel romà probablement m’hauria respost, en el seu idioma: «Cata… què?».

La resposta obtinguda és ben diferent:

—Ah! Catalunia. Independenza! Fuora Madride, Viva Barcellona libre!

Aquesta anècdota simpàtica i aparentment banal conté les preguntes i els arguments que justifiquen plenament la reedició actualitzada del llibre que fa vint-i-dos anys va publicar l’ara president del país i aleshores redactor en cap d’El Punt (el redactor en cap que va tenir l’aleshores becari que avui escriu aquestes ratlles). Què ha passat en aquestes dues dècades perquè Catalunya sigui un subjecte conegut i perfectament identificable de la política internacional? Què ha passat perquè, a més, la menció del nom d’un indret que no surt als mapes de geografia política desperti els comentaris més o menys informats d’un conserge d’hotel romà, sí, d’acord, per més acostumat que estigui a escoltar la cantarella proselitista de centenars de turistes repatanis de casa nostra quan els demanen la nacionalitat al taulell o han de donar explicacions sobre aquell idioma que no sembla espanyol, ni francès, ni italià però alhora els recorda una mica tots?

Què ha passat a Catalunya aquests últims anys? La resposta la sabem. Però, més enllà de les explicacions en clau interna, de país, ens podem preguntar com ha seguit la premsa del món aquest canvi en la projecció internacional d’una regió d’Europa que vol deixar de ser-ho d’Espanya.

L’any 1994 Carles Puigdemont feia aquesta reflexió al final del llibre: «El món de fora ens ha mirat més temps com un poble oprimit pel franquisme que no com un poble en democràcia, i això encara desequilibra la balança. Com s’equilibrarà? Què en traurem, d’aquí a una vintena d’anys, d’haver tingut un procés democràtic tan llarg com el procés totalitari? Quina és la imatge que podrem projectar, si ja no serem més als ulls del món aquell nació oprimida que va lluitar per la democràcia i la recuperació nacional?». Passada una vintena d’anys i una mica més, l’actualització que el lector té a les seves mans té com a objectiu enllaçar aquell treball de Puigdemont amb l’actualitat i, modestament, intentar donar resposta a les paraules d’aquell periodista reflexiu que avui ha passat a l’acció política des del lloc més preeminent.

EL GRAN SALT ENDAVANT

L’atenció de la premsa d’altres països sobre Catalunya ha experimentat una acceleració brutal en els últims temps. Situem el punt clau al 2009, amb l’arrencada de les consultes sobiranistes. D’Arenys de Munt al món. En aquest període, a casa nostra s’han aconseguit dues fites fenomenals de cara al reconeixement exterior. La primera, l’increment progressiu del nombre de ciutadans que es mostren obertament a favor de la independència. Sense nosaltres, no hauria estat possible, naturalment. La segona, lligada a la primera, fer el cas català recognoscible i identificable als ulls del món com una realitat política més enllà de l’espurneig puntual al mapamundi generat per la notorietat de figures individuals o el prestigi d’un club esportiu.

Fa vint anys Catalunya ja era coneguda, o potser era una semidesconeguda evocadora. Una curiositat cultural, antropològica, que emergia de tant en tant associada a un conflicte polític espanyol o a un esdeveniment internacional esportiu o festiu. Avui Catalunya té entitat política individual. Som a l’agenda mediàtica internacional amb carpeta pròpia per més que estigui associada al gruixut dossier espanyol. El canvi no ha estat immediat. Ha sigut la resposta a una evolució que dóna sentit ple i el sentit dinàmic exacte al concepte «Procés». Amb la tecla del fast forward ben premuda durant els últims anys.

Del 2009 ençà s’han escrit centenars d’articles als diaris més prestigiosos dels cinc continents. Sense exagerar. S’han publicat desenes de fotografies impactants de les demostracions de civilitat del nostre poble. S’han redactat informes i contrainformes en ambaixades, agències d’intel·ligència i assessories polítiques i econòmiques de tot el món occidental. L’opinió pública exterior ens coneix més. L’opinió publicada ens coneix molt.

No som independents, encara, però s’ha fet molta feina de cara a l’exterior. Molta feina que és a l’abast des de l’ordinador de qualsevol llar catalana. L’accés a la premsa estrangera, gràcies a les noves tecnologies, és avui molt més senzill que en la prehistòria del món digital on aquell jove Puigdemont interessat a conèixer com era vist el seu país des de l’exterior va girar fulls i fulls de diari laboriosament i metòdicament. En contrapartida, l’increment de les referències periodístiques exteriors sobre el nostre país i la facilitat d’obtenir-les provoca una saturació que fa impossible l’exhaustivitat i obliga a fer un esforç de síntesi per oferir al lector una visió panoràmica de l’impacte del procés. En aquest llibre no hi és tot, ni de lluny, però n’hi ha prou per fer-se una idea de la dimensió.

PREMSA EXTERIOR I ALHORA INTERIOR

A l’increment de l’atenció mediàtica sobre Catalunya i la facilitat d’accés a aquesta informació s’hi suma un altre canvi evolutiu determinant: les xarxes socials. Canals de difusió viral que no són només un instrument exterior del procés sobiranista. Ans al contrari. Twitter, Facebook o Instagram, per citar els més populars, han aconseguit més que res posar la premsa de fora a disposició del consumidor català. A diferència de finals de segle passat, la integració del quiosc exterior en l’univers mediàtic català contribueix a crear estat d’opinió a casa nostra. Fins i tot diria més: el procés sobiranista no només és fruit de les dinàmiques internes sinó que el work in progress nacional va integrant la perspectiva exterior en el relat propi. Els catalans som perquè volem ser, d’acord. Però per ser també cal que l’altre ens identifiqui, i aquesta visió de l’altre també ens ajuda a modular el discurs.

S’ha fet camí, doncs. Però queda recorregut. Incert i no necessàriament cap endavant. Hi ha molts altres casos (el Quebec, per citar un vell conegut de la lluita sobiranista; Escòcia, per mencionar el més recent) que no han superat el cribratge de la Història o estan embarrancats a mig camí. Hi ha hagut processos polítics d’emancipació nacional que en algun moment han circulat per les taules de redacció però que, amb el pas del temps, han anant a raure en un arxivador oblidat o han acabat a la paperera de la història del periodisme. Una paperera, per cert, on ara mateix no hi ha ni Catalunya ni, mal els pesi a alguns, cap dels protagonistes del procés. La carpeta és ben oberta. La paperera, ben lluny. La quantitat de proves documentals que es recullen en aquest llibre ho proven i mostren que si ahir ens deien «Cata… què?» avui ens diuen Catalunya.

CARLES RIBERA
Girona, febrer del 2016