El Fòrum 2004: a l’ombra del discret fracàs barceloní

Més enllà dels referents futbolístics, durant l’últim tram del segle XX i al començament del XXI el concepte «Marca Catalunya» emergeix discretament en els aparadors periodístics internacionals. Ho fa de manera difusa i en moments molt puntuals. El Fòrum de les Cultures del 2004 n’és un exemple. Un mal exemple. L’esdeveniment, impulsat per revitalitzar Barcelona amb una fórmula similar a la que havien representat els Jocs de manera exitosa, acabarà passant a la història com una rellevant i alhora polèmica operació urbanística amb un més que discutible ressò internacional. Tot i que el servei de traducció del Fòrum emet més de 25.000 documents en diferents idiomes, l’atenció exterior que desperta és relativament minsa i molt enfocada en Barcelona, la gran ciutat darrere la qual Catalunya torna a aparèixer com la regió espanyola del nord-est peninsular on se situa una plaça fonamentalment turística que en aquells moments sí que és mundialment coneguda i reconeguda. Potser per l’atractiu que desperta la proximitat geogràfica, la premsa francesa hi dedica força atenció, sense ocultar l’objectiu estratègic del Fòrum, destinat, paral·lelament als actes relacionats amb la multiculturalitat i la difusió exterior, a modernitzar i revitalitzar una àrea deprimida de la ciutat. El diari Libération hi dedica un extens reportatge el 27 de setembre d’aquell any, qualificant l’esdeveniment com «uns jocs olímpics de la cultura, però sense himnes, ni banderes, ni medalles». L’enviat especial a l’esdeveniment, François Musseau, no cita ni un sol cop la paraula Catalunya, ni tan sols es refereix a Barcelona com a ciutat catalana, ni molt menys, per tant, com a capital del país.

A la secció de viatges del The New York Times, en canvi, s’identifiquen com a «catalans», sense més pistes, alguns dels artistes mencionats en l’article, publicat el març del 2004, i també es fa referència a «les anàrquiques companyies catalanes de teatre de carrer com La Fura dels Baus i Els comediants». En el mateix escrit, la reportera Jennifer Dunning aporta una amable descripció del caràcter col·lectiu: «Els catalans tendeixen a ser una barreja entranyable i apassionada de sentit pràctic i idealisme. A partir de la seva exposició mundial de 1888, Barcelona ha utilitzat els esdeveniments internacionals com els Jocs Olímpics i el Fòrum 2004 com un pretext per a la reconstrucció de la ciutat». Pinzellada humanitzada d’una comunitat amb trets distintius que, tanmateix, no deixen de ser els que s’atribuirien molts catalans amb un nivell d’autoestima raonable.