Màrtirs de la llibertat catalana… vestits de cordovesos

A part de les referències que es poden trobar als diaris europeus del segle passat i de principi d’aquesta centúria relatives als conflictes polítics i socials que es van viure a Catalunya, el primer fet que internacionalitza seriosament la causa catalana és el complot de Prats de Molló. L’operació militar liderada per Francesc Macià, que pretenia envair el Principat i despertar una sublevació armada, fou avortada el 4 de novembre de 1926, abans de començar-se a executar, a les comarques de la Catalunya Nord. Aquest fet, i sobretot el posterior procés judicial que hi va haver a París, va despertar un gran interès mediàtic. La raó principal del fracàs de l’operació foren les interconnexions entre els serveis de seguretat francesos, la Itàlia de Mussolini i un individu anomenat Ricciotti Garibaldi, el delator dels plans de Macià. Es tractava d’un agent secret de Benito Mussolini, i Macià l’havia reclutat ingènuament a través d’un conegut, perquè no disposava de prou homes. Garibaldi, descendent de l’històric militar de la reunificació italiana Giuseppe Garibaldi, va alertar els serveis de seguretat francesos de la invasió del Principat que es projectava per a la primera setmana d’aquell mes de novembre, i el complot va quedar desmuntat en poques hores. Males llengües afirmen, en canvi, que allò que veritablement delatà l’intent de Macià fou la gran quantitat de llonguets que va anar a encarregar el dia abans de l’inici de l’operació militar a l’estupefacte flequer de Prats de Molló.

Fos com fos, la traïció de Garibaldi, les implicacions internacionals del cas i la gosadia d’un grapat de catalans disposats a establir un combat desigual per recuperar la llibertat del seu país van fer que la premsa francesa en parlés a bastament. Enric Ucelay Da Cal fa un interessant recull a Francesc Macià. Una vida en imatges de l’apassionant trajectòria de «l’Avi». En ell afirma que Macià pretenia aconseguir una de les dues coses: o bé, evidentment, l’èxit, o bé «un gest, un sacrifici de sang que comportaria una més gran consciència nacional a Catalunya i una propaganda per la causa a l’exterior (que fou el que succeí)».

Efectivament, quan d’un episodi se’n fan acudits a la premsa, i del cas que ens ocupa se’n van fer uns quants, és que es tracta d’un fet com a mínim de mitjana difusió, que ha arribat a una gran part dels lectors. Caricatures i acudits foren habituals als periòdics de París d’aquells dies.

La història es va interpretar de manera maniquea: els bons i honestos catalans havien estat traïts per un pèrfid italià, agent del feixisme mussolinià. No és d’estranyar, doncs, que la premsa francesa es mirés la causa catalana amb una certa simpatia, encara que el que de veritat li interessava eren les complicacions polítiques entre els italians i els francesos. Le Journal de Paris, L’Humanité, L’Œuvre, Le Petit Parisien, Le Matin, La Liberté… foren algunes de les publicacions que donaren ampli tractament al complot i al judici.

En general, els rebels catalans eren respectats perquè defensaven una causa noble, però també eren satiritzats per una operació que a molts els semblava quixotesca. Una prova de respecte fou l’acudit publicat a L’Œuvre el 16 de novembre de 1926, en el qual es donava compte de l’entrada de Macià a la Santé, la presó de París —on anys més tard també estaria tancat el president Companys, detingut per la Gestapo—, amb la següent estampa: dos homes conversen davant de la presó; un li diu a l’altre: «El coronel Macià és a la Santé…», i l’altre respon: «De bona gent n’hi ha a tot arreu». Una prova de ridiculització és l’acudit publicat a Le Petit Parisien del dia següent, 17 de novembre. Al dibuix, encapçalat pel lema de Francesc Macià «Fins al final!!», es veu un grup d’expedicionaris catalans damunt l’andana del ferrocarril, estretament vigilats per la policia abans de ser expulsats cap a Bèlgica. Un periodista els pregunta «… i a Bèlgica, què hi fareu?», i els altres responen, jugant amb el doble sentit de l’expressió, «Ho passarem bomba!».

Però en un dels acudits publicats, concretament a Le Journal del 16 de novembre de 1926, ja s’entreveu el que després no deixarà de ser una constant, fins avui mateix, en alguns tractaments de la premsa estrangera: la identificació de tot allò que es mogui al sud dels Pirineus amb una única manera de parlar, de vestir, de divertir-se, de menjar, és a dir amb una única cultura. I que no és, precisament, la catalana.

En un acudit, dos policies francesos expulsen els «màrtirs de la llibertat catalana», que són ni més ni menys que dos homes guarnits amb el vestit tradicional de Còrdova. La mateixa confusió mental que seixanta-sis anys després portaria la cadena pública francesa FR3 a una actitud similar: en els espais dedicats als Jocs Olímpics de Barcelona, l’única música de la sintonia era de flamenc i les úniques imatges de la caràtula que donava entrada a les connexions eren les d’una ballarina de flamenc.

En unes declaracions al diari L’Œuvre publicades el 14 de novembre de 1926, Macià va formular unes reflexions que devien pesar en la consciència de més d’un: «És mala sort que nosaltres, catalans, que vam aportar 34.000 voluntaris cap a França, durant la guerra [la Primera Guerra Mundial], ara no puguem fer la República Catalana, quan el govern espanyol va ser germanòfil fins a l’armistici!».

Macià expressava una profunda decepció, però devia saber que aquell gest, quixotesc per a uns i estrictament propagandístic per a d’altres, ja havia aconseguit una victòria. L’opinió pública francesa s’havia decantat del costat dels catalans —els dèbils, les víctimes— i en endavant s’havien d’esdevenir una sèrie de fets que acabarien d’internacionalitzar la reivindicació nacional, almenys en aquella època.

L’altra gran cita als diaris va ser, evidentment, la proclamació de la República, l’abril de 1931.