Juliol i agost. Comença i acaba la festa, no sense contradiccions i polèmica
El juliol i l’agost són dos mesos en què es produeix un gran interès informatiu pel que passa aquí. Els jocs comencen i acaben. És la cristal·lització d’un llarg procés, la prova definitiva sobre les esperances que s’hi van fundar.
El dia 8, el Frankfurter Allgemeine, un dels diaris més seriosos d’Alemanya, dedica una reportatge titulat «La ciutat més cara del món» a Barcelona. Se serveix del famós tòpic segons el qual «quan a Espanya et trobes algú que converteix les pedres en pans, és que és català» per fer una semblança del caràcter emprenedor català. «El gran interès de les empreses multinacionals per Catalunya no és gratuït. En aquesta regió s’imparteix la millor formació professional de la Península, una administració pública que funciona i una mentalitat comercial amb tradició entre les classes mitjanes […] Per als catalans, participar no és suficient; cal fer negoci […] Sense cap mena de dubte, aquest estiu Barcelona serà la ciutat més cara del món». El Frankfurter afegeix que per als catalans «els Jocs no seran només un producte molt rendible econòmicament. La consciència nacional haurà de rebre també una forta embranzida. A Barcelona, el més important és ser català; en segon lloc, ser europeu. El sentiment espanyol aconsegueix, en el millor dels casos, medalla de bronze».
El setmanari francès Le Nouvel Observateur del 8 al 15 de juliol elabora un retrat de la capital catalana «que intenta provar a Madrid, l’eterna rival, que també mereix ser una gran capital». Després de posar en evidència el ridícul esnobisme de l’exhibicionisme olímpic desencadenat pel recorregut de la flama —«per 15.000 pessetes els yuppies, periodistes o show-business, vestits a la manera esportiva, negocien amb els atletes trenta segons de flama en directe». Sota els flaixos, corren i corren amb la torxa dreçada cap al cel. Ells són “olímpicos”—, recorda el que va passar quan la flama va arribar a Empúries: «Totes les personalitats catalanes eren allà. Pujol i Maragall van invitar el ministre Javier Solana. Quan el ministre va encetar el seu discurs, en espanyol, una bronca de xiulets i d’insults vinguts del públic va tapar la seva veu. Els instigadors dels aldarulls? Els nacionalistes. Des de fa uns mesos que reivindiquen la “catalanitat dels Jocs Olímpics”. Traducció: que la llengua oficial dels JO sigui el català. L’afront infligit al ministre fa enrabiar Madrid. Però què volen aquests joves excitats que es fan filmar en el recorregut de la flama amb pancartes dient “Freedom for Catalonia”? La independència. La secessió. Com Croàcia, Moldàvia, Eslovàquia, Bòsnia… Udolen contra l’imperialisme castellà, contra els “señoritos” de Madrid».
L’autor del reportatge afirma que «Barcelona, a pocs dies de l’obertura dels Jocs, té l’estat independentista». El periodista dóna corda a la versió oficial segons la qual els Jocs són possibles gràcies als diners que vénen de Madrid: «Els integristes nacionalistes exageren quan pretenen ser una “nació oprimida”. ¿És que potser Madrid no ha finançat l’operació dels Jocs amb més d’un 70%?». Més endavant es pregunta: «¿els independentistes voldrien una moneda catalana? Carles Tusquets —banquer— somriu i deixa anar: “Sabeu? La pesseta és un mot d’origen català. I, a més, aviat hi haurà l’ECU…”».
El periodista es va lliurar a altres tòpics pretesament progressistes: el «Barrio Chino», la fascinació pels toros, la retòrica anticatalana de certa intel·lectualitat espanyola… per acabar així: «En algun lloc del Barrio Chino, un vell aficionado, rei del bacallà a l’oli d’oliva, somia. ¿I si la corrida esdevingués disciplina olímpica?».
Novament, la revista americana Time parla dels esdeveniments del 92, però en la seva edició apareguda el dia 13 ho fa d’una manera diferent a les altres. El títol de l’extens reportatge és «La cara oculta de la fiesta espanyola». A part de tractar del descontentament en diverses capes de la societat, fa una lleugera referència a la pressió nacionalista al País Basc i Catalunya i diu que «bascos i catalans, que controlen les seves escoles, forces policials i emissores de televisió, entreveuen un futur encara més independent sota el paraigua europeu».
El juliol va ser, també, el mes de les detencions dels independentistes catalans acusats de pertànyer a Terra Lliure, una organització que feia mesos que s’havia autodissolt, i que van provocar un considerable increment de la tensió social.